dissabte, 6 d’agost de 2016

El cementiri parc de Landaederraga (Arrigorriaga, Euskadi)

Vista de les sepultures entre els camins i l'herba
 Arrigorriaga és un municipi situat a poc més de sis quilòmetres de Bilbao. Actualment hi estan censats uns 12.000 habitants. El cementiri de Sant Crist ja no permet enterraments i les restes s'aniran traslladant al nou cementiri del qual avui us parlarem. Fins l'any 1920 aproximadament va estar en funcionament l'antic cementiri parroquial. 

Imatge del cementiri de Santo Cristo d'Arrigorriaga (cementiri vell)
L'1 de novembre de 2009 es va inaugurar el cementiri-parc de Landaederraga, amb una concepció innovadora a nivell europeu ja que aporta un disseny que uneix les necessitats funeràries de la ciutat amb necessitats més lúdiques com és la concepció d'aquest mateix espai com a parc o zona de passeig. El plantejament inicial és aconseguir un cementiri totalment aconfessional, per la qual cosa no s'hi trobarà cap mena de simbologia ni s'hi permeten cerimònies religioses. S'ha orientat a l'est per facilitar l'enterrament de persones de religió musulmana.

Escultura de Larrea i plaça central
L'ajuntament vetlla perquè no hi hagi cap mena de símbol religiós ni social, tot i que permet, per exemple, les flors. Les despeses d'enterrament i manteniment aniran a càrrec també de l'ajuntament . Els nínxols (unes 160 unitats), que es reparteixen al llarg del lateral dels camins del recinte, no són visibles ja que estan tapats amb llistons de fusta i únicament s'indica el nom i dates dels difunts amb una placa metàl·lica. Al cap de cinc anys, les restes es poden traslladar a les osseres que s'han preparat en l'únic element clarament urbanitzat del recinte, com és la plaça principal, on s'han situat uns 850 nínxols, sense làpides, amb cobertura d'alumini blanc i protegits per portes corredisses de vidre emmirallat, que reflexa la tranquil·litat del conjunt, presidit per una escultura de 3 metres d'alçada en bronze, de Vicente Larrea que simbolitza el pas d'allò terrenal a allò espiritual, i per una zona on poder espargir les cendres. Aquest escultor té altres obres funeràries com el monument a Kirikiño al cementiri de Mañaria (1966) i un àngel al cementiri de Zumárraga (1990). 
Cementiri parc d'Arrigorriaga (plaça amb les urnes)
Per a l'enjardinament, es van respectar 150 enormes i vells roures que ja existien al terreny, s'han plantat prop de 50 oms i i faigs i més de 3.000 arbusts de diferents espècies. És un cementiri on predomina el verd i l'ombra, però sobretot les sensacions. 
Vista dels nínxols-osseres
El recinte ocupa prop de 3 hectàrees de superfície i el seu cost de construcció es va aproximar als 4 milions d'euros. La concepció i el disseny és obra de l'arquitecte municipal, Patxi Gutiérrez.
Vista del cementiri parc












diumenge, 5 de juny de 2016

La suposada tomba de Leonardo Da Vinci (Amboise, França)

Vista d'Amboise des del castell
Personatges com Leonardo da Vinci (1452-1519) no necessiten presentació per la seva universalitat i creativitat, però també com a arquetip del Renaixement i per les seves aportacions a l'art, l'enginyeria, la filosofia, l'escultura i en moltes d'altres disciplines. Com succeeix sovint, les tombes d'aquest tipus de personatges són motiu de controvèrsia i de periples absurds que, en molts casos, provoquen la pèrdua de les restes del mort.
Bust de Leonardo als jardins del castell, just al lloc on es van trobar les seves suposades restes
Per situar-nos : Leonardo va morir l'any 1519 al castell de Clos Lucé, residència que el rei Francesc I li va atorgar mentre estava al seu servei. Està situat prop de la ciutat francesa d'Amboise i actualment és una atracció turística com a Parc Leonardo Da Vinci, on s'hi poden veure reproduccions de molts dels seus enginys. El personatge va a anar emmalaltint fins que, un any abans de morir, va cridar el notari Boureau d'Amboise per fer testament, on indicava que volia ser enterrat a l'església de Saint-Florentin de la ciutat i que el seu cos fos portat pels capellans d'aquesta església, on es celebrarien tres grans misses, que coincidirien amb trenta misses més a Saint-Grégoire i en d'altres esglésies properes. Com a llegat principal, tota la seva biblioteca, llibres, instruments i esborranys els va llegar a Francesco Melzi. També va preveure nombroses i quantioses donacions a les institucions de desemparats i pobres d'Amboise.
SchlossAmboiseStichDuCerceau
Château d'Amboise, vue à vol d'oiseau de Jacques Ier Androuet du Cerceau [Public domain], via Wikimedia Commons, on es pot veure la col·legiata al centre del recinte i la capella de Saint-Hubert a la dreta (1579)
El testament de Leonardo així com d'altres documents indiquen, efectivament, que Leonardo va ser enterrat a l'antiga col·legiata de Saint-Florentin d'Amboise. Aquest conjunt eclesiàstic va ser construït l'any 1077 al centre del complex reial d'Amboise. L'any 1807 el recinte religiós va ser destruït i les restes de Leonardo van estar abandonades entre les runes prop de seixanta anys. A la ciutat existeix, però, una altra església dedicada a Saint-Florentin, que en va prendre el nom després de la destrucció de la col·legiata. Es tracta, però, l'antiga església de Nôtre-Dame-en-Grève. 

Capella de Saint-Hubert
L'any 1863 es va iniciar la recerca de les restes de Leonardo. Es descobreix un esquelet de l'alçada aproximada del personatge i es compara, d'una manera gens científica, el crani amb diferents retrats. També es van trobar diferents fragments de lloses sepulcrals amb els grafismes LEO / EO DUS VINC, que es van vincular ràpidament amb el nom de LEOnardo de VINCi. En aquella època, aquesta identificació no va estar exempta de polèmiques i controvèrsies, que va descriure amb tot detall un gran home de lletres francès : Arsène Houssaye, que va participar personalment en la recerca. Aquest relat es pot trobar a la revista L'Artiste de 1864 (vegeu apartat Per saber-ne més) Actualment, al mateix lloc on es van trobar aquestes restes, s'hi ha erigit un bust de Leonardo. 
Timpà de la capella de Saint-Hubert amb la representació del rei Carles VIII i la seva esposa Anna de Bretanya en oració
Les suposades restes del prohom es van traslladar a la capella de Saint-Hubert del castell, que era un antic oratori reial, construït en estil gòtic flamíger a finals del segle XV per ordre de Carles VIII i la seva esposa, Anna de Bretanya, ambdós representats en oració al timpà (segle XIX), on també hi trobem representada una interessant escena de caça perquè Saint-Hubert n'és el patró. Al braç del transsepte s'hi troba la llosa sepulcral de Leonardo, de marbre i amb un medalló en bronze amb la seva efígie, obra de Jean Cardot (2004).

Llosa sepulcral de Leonardo Da Vinci

A l'entrada de la capella, s'informa que les restes que conté aquesta tomba són les "suposades" de Leonardo, però tot i així han esdevingut un enorme reclam turístic per la ciutat, que n'ha fet el seu personatge principal.

Detall de l'interior de la capella de Saint-Hubert

Per saber-ne més : 

Audio periodista Nieves Concostrina https://www.ivoox.com/nieves-concostrina-la-vida-muerte-leonardo-audios-mp3_r6_11085062_1.html

Leonardo Da Vinci – 29/01/10 . Un altre audio de la periodista Nieves Concostrina sobre la tomba de Leonardo Da Vinci. (RNE)

Beume, George. Léonard de Vinci: 47 gravures et portraits. n.d. Paris: Société des éditions Louis-Michaud, circa 1904.

Houssaye, Arsène. “Léonard de Vinci et les fouilles d Amboise. I”. L'Artiste : journal de la littérature et des beaux-arts. Paris, 1864. pàg, 3-7

Houssaye, Arsène. “Léonard de Vinci et les fouilles d Amboise. II”. L'Artiste : journal de la littérature et des beaux-arts. Paris, 1864. pàg, 25-30

Houssaye, Arsène. “Léonard de Vinci et les fouilles d Amboise. III”. L'Artiste : journal de la littérature et des beaux-arts. Paris, 1864. pàg, 49-52

Houssaye, Arsène. “Léonard de Vinci et les fouilles d Amboise. IV”. L'Artiste : journal de la littérature et des beaux-arts. Paris, 1864. pàg, 97-101

Tot aquests articles es poden trobar al següent enllaç :
http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k229232r (obra de domini públic)

diumenge, 20 de març de 2016

El cementiri de Bunyol (València) : conèixer un poble a través del cementiri


Detall del cementiri de Bunyol
Bunyol és un població de més de 9.800 habitants, situada a uns 40 km de València i conegut internacionalment per la festa de La Tomatina. El seu cementiri, inaugurat l'any 1886 gràcies a l'alcalde Joaquim Ballester, és conegut per la simbologia maçònica, que està ben descrita en diverses publicacions i estudis (vegeu apartat Per saber-ne més al final d’aquesta entrada). El cementiri és conegut precisament per això ja que a la zona del cementiri civil s’hi agrupen sepultures amb simbologia maçònica. Però nosaltres no parlarem d’aquesta simbologia, sinó de com conèixer el dia a dia d’un poble a través d’un cementiri.
Entrada del recinte civil (actualment tancada) amb simbologia maçònica
La majoria de sepultures són en forma de nínxols amb làpides modernes, moltes d'elles de marbre negre i de realització moderna. A través de l'observació del cementiri d'una població podem interpretar la seva història, els seus personatges més rellevants, fins i tot quines epidèmies o quins accidents hi ha hagut a la zona, perquè són reflex d'aquesta societat.
Nínxol d'un porter de futbol

Partit comunista, futbol, i pala de forner : afiliació política, afició i professió en una única làpida

Nínxol d'un futbolista
El cementiri de Bunyol, però, és diferent perquè les làpides ens permeten, a través de les imatges o símbols que contenen, conèixer els oficis o professions, les aficions i les afiliacions polítiques de la gent del poble, de la gent normal, contemporanis nostres. Gairebé no hi ha cap làpida que no identifiqui algun d'aquests aspectes. D'aquesta manera podem saber, per exemple, que a la zona existeix una gran afició a la caça d'aus o de conills, i que molts dels veïns es dediquen al transport amb camions. També veurem una gran afició al futbol, especialment al Barça.
Nínxol d'un venedor de cupons de la ONCE

Una mostra de la singularitat d'aquest recinte la podrem veure en les fotografies següents. Entre les professions més esteses hi ha el treball al camp o a l'horta, els forners, i els camioners. Però també hi ha teulers, cistellers, i apicultors, comerciants o paletes.

Nínxol d'un barber

Les feines del camp són de les més representades al cementiri

Nínxol d'un camioner: la representació dels antics camions de marca Ebro és molt comuna

Nínxol d'un altre camioner

Nínxol d'un altre camioner
Nínxol d'un camioner : la curiositat és que s'ha aprofitat el nom de l'empresa de transports i el del difunt.
 El món rural hi està ben representat amb una sèrie de professions molt concretes:
Nínxol d'un apicultor i caçador
Nínxol d'un forner

Nínxol amb una tomaquera, representativa de la població amb la festa de La Tomatina

Nínxol d'un cisteller

Nínxol amb bous per llaurar
 També hi ha representades professions relacionades amb la construcció, com els paletes o els teulers.


Nínxol d'un paleta

Nínxol d'un teuler

Entre les aficions més habituals entre la població de Bunyol hi ha la caça d'aus i de conills, la majoria amb la representació d'un gos amb la presa a la boca i l'arma al costat. També hi ha famílies que han volgut representar el gust per la lectura, la caça de cargols, o el futbol.
Nínxol amb un balancí
Nínxol d'un aficionat al cant dels canaris

Nínxol d'un aficionat a anar a buscar cargols

Nínxol d'un aficionat a la caça del conill
Nínxol d'un caçador. Els gossos de caça estan molt representats en aquest cementiri

També trobem afiliacions polítiques i ideològiques, com les del PSOE, la CNT o el PCE.
Nínxol amb afiliació política
Nínxol amb afiliació política
També hi ha làpides amb representacions difícils d'interpretar, com la següent, que sembla un reproductor de cinema o alguna màquina del temps : 

Aquest vol ser una petita mostra de la singularitat de les làpides del cementiri de Bunyol.

Per saber-ne més

Casero Alcañiz, Rafael. Guía Rápida Simbología Masónica en el Campo Santo Buñolero. Edició del propi autor, 2012

Blog Oriente Eterno. "Buñol : un cementerio masónico" . 8 d'abril de 2009 <http://www.orienteeterno.org/2009/04/bunol-un-cementerio-masonico.html> [visitat 19 de març de 2016]

divendres, 1 de gener de 2016

El cementiri de Begoña (Bilbao, Euskadi) : la fí d'un cementiri històric

Obra de Quintín de la Torre
Començarem l'any 2016 amb l'anunciada i propera desaparició d'un dels cementiris històrics de Bilbao. El cementiri de Begoña ocupa una superfície d'uns 6.000 m2, al centre de Bilbao, molt aprop de la basílica de Begoña. L'any 2006 l'ajuntament de la ciutat va resoldre la clausura d'aquest recinte perquè havia quedat enclavat entre vivendes i perquè el seu ús era minoritari ja que només s'hi feien 12 enterraments anuals. Les normes sanitàries sobre la clausura de cementiris indiquen que han de transcórrer 10 anys des de la darrera inhumació per traslladar un recinte funerari. En el cas de Begoña, aquest termini finalitza el proper any 2016. El terreny que ara ocupa ha estat declarat zona verda per fer-hi un parc on, segons algunes cròniques periodístiques, s'hi podrien conservar algunes de les obres artístiques que conté, que també podrien ser traslladades al Cementiri de Vista Alegre.

Entrada del recinte
El cementiri de Begoña, sobre el qual no hem trobat cap estudi específic ni cap inventari, ha estat en funcionament més de 150 anys. Actualment existeixen 193 concessions (184 panteons i 9 sepultures), la majoria de les quals ja han expirat durant aquests darrers anys. L'ArxiuHistòric Eclesiàstic de Biscaia custodia diversos documents sobre aquest recinte funerari, gràcies això podem saber, per exemple, que l'any 1906 s'hi van realitzar algunes obres de millora.
Cartel·la de l'entrada
En accedir al recinte ens trobarem amb una antiga portalada molt deteriorada i amb pèrdua d'elements. Hi destaca un timpà triangular presidit per un medalló i acompanyat de pinacles a banda i banda. S'hi pot llegir "Pater Noster". Al costat de l'entrada i encastada al mur, una cartel·la de pedra ens diu :

"Esta es al fin entrada obligatoria / que conduce al Infierno o a la Gloria"


Hi ha unes 2.000 sepultures a terra, corresponents a 1.500 adults i 500 nens. Moltes d'aquestes tombes, que estan en mal estat de conservació, són de les víctimes dels bombardejos de l'any 1937 de la Guerra Civil. El darrer enterrament a terra es va realitzar l'any 1943 però, en canvi, es van fer als panteons fins el 2006.
Àngel que presideix la tomba de Bernabé de Garamendi
Una altra de les obres destacables és la tomba de l'escultor Bernabé de Garamendi (1833-1898), obra d'Higinio Basterra. Garamendi és autor de nombroses obres funeràries, com el panteó del General Lerchundi a Deva, el del baró Adzaneta a Ramales, diferents panteons al cementiri de Mundaka i el d'Artziniega. Al recinte de Begoña va construir-hi una creu l'any 1868, obra que no hem pogut identificar. La seva tomba està formada per un pedestal coronat per un àngel que ofrena un cor amb el braç alçat cap al cel i que aguanta una corona amb l'altra mà. Garamendi havia estat enterrat inicialment al desaparegut cementiri de La Mallona.
Tombes  terra
Molt a prop d'aquesta tomba hi ha la d'un altre escultor, deixeble de Garamendi : Adolfo de Aréizaga. Com moltes de les sepultures del recinte, es tracta d'un hipogeu amb cripta subterrània. L'adorna un pedestal decorat amb rellotges alats i querubins, i coronat amb una creu.
Estat de les tombes a terra
En aquest recinte també hi ha enterrada Eulàlia Abaitua (1863-1953), la primera dona fotògrafa basca, les imatges de la qual ens serveixen per conèixer la gent i la vida al Bilbao de finals del segle XIX i principis del XX.
Panteó de la famíli Alacano Zubizarreta
Per tot arreu hi ha escultures caigudes i creus trencades. Criden l'atenció, per exemple, l'àngel oferent del panteó de la família Alacano Zubizarreta, que ja ha perdut les mans i part de les ales. O l'hipogeu d'Antonio Allende, que encara es conserva en relatiu bon estat, i que està format per una figura femenina resant a dins d'un templet. Com a mostres arquitectòniques, encara queden dempeus però molt parcialment dues construccions que podrien ser un antic magatzem i un panteó amb arcades neogòtiques, no n'hem trobat, però, cap referència.
Hipogeu d'Antonio Allende
Esperem que es puguin recuperar i conservar algunes d'aquestes obres per mantenir viva la memòria d'un recinte que és part de la història de Bilbao.

El nostre agraiment a Conchita Mencia, per la seva hospitalitat i els seus coneixements. Eskerrik asko eta Urte Berri On.


Molt bon any 2016 !!!!