Cementiri de la família Pallerols (Mas de Les Quadres, comarca de l'Anoia)

Vista del conjunt del cementiri i de l'ermita de Sant Joan de Les Quadres

Les Quadres és un important i antic mas, situat al costat del petit poblet de l'Aleny, al municipi de Calonge de Segarra (comarca de l'Anoia).

El conjunt està format pel mas principal, una altra vivenda secundària i alguns coberts, l'ermita de Sant Joan de Les Quadres i el petit cementiri familiar que hi té adossat. Tot en un enclavament privilegiat paisatgísticament parlant, envoltat de camps i d'horitzons ondulants.

Vista de l'entrada del cementiri

L'ermita de Sant Joan, d'origen romànic, està documentada des del segle XII i depenia de la Canònica de Sant Vicenç de Cardona. De la construcció original en queden molt pocs vestigis ja que ha estat reformada diverses vegades fins arribar al segle XX.

Interior del recinte

Adossat al lateral de Sant Joan, trobem el cementiri familiar dels Pallerols. Es tracta d'un recinte de planta rectangular d'uns 36 m2 clos per dos alts murs de pedra. La porta de ferro està coronada per un timpà triangular amb el símbols de la calavera i els ossos i coronat per una creu celta. A l'interior observarem únicament dotze nínxols, situats tots ells a la paret paral·lela a l'entrada, adossats al mur de la capella. Tot i que no han estat tots utilitzats, les làpides que hi ha segueixen un estil similar. El terra del recinte no està enjardinat.

Inscripció a l'interior del recinte funerari

Dalt del conjunt de nínxols s'hi ha situat una inscripció que ens diu clarament per a qui s'ha construït el cementiri i que vol ser un homenatge als avantpassats i també ens indica l'any en què va ser construït, 1915:

"He fet fé aqueix cementiri / perqué hi sigan colocats / tots els meus antepassats / que ho esperaba ab deliri / tots los que ara ab vida estem / y a Las “Quadras” abitem / també vos farem companyia / puig may os olvidarem / y plegats ens abrasarem / y al cel nos veurem un dia / Joan Pallerols Prat / 1915".

La làpida, acaba amb un “es propietat del autor” a la part inferior.

La traducció en castellà seria:

"He hecho construir este cementerio para que sean colocados todos nuestros antepasados, cosa que esperaba con delirio, todos los que ahora con vida estamos y en Las Quadras habitamos también os haremos compañía porqué nunca os olvidaremos y juntos nos abrazaremos y en el cielo nos veremos un día, Joan Pallerols Prat".

Inscripció al mur de l'ermita de Sant Joan

Al costat de la porta d'entrada a l'ermita hi trobem una placa grisa que ens explica qui era Joan Pallerols Prat: un personatge conegut, divertit i treballador, que ens convida a tenir present sempre el carpe diem. Us la transcrivim:

"Aqui descansan els restos / d'un pages de La Segarra / conegut per nom d'en Cuadras / per Calonge sa comarca / que anaba vestit de vellut / i amb barretina morada / puig era molt divertit / que de broma sempre estaba / i encarrega als vivents / lo mateix als uns que als altres / que lo tranquil fa esta molt gras / i al ambició fa esta molt magre / i que conservin a San Joan / qu'es el patro de la casa / si treballeu i vigileu / pa i vi no vos faltara a taula / i també ens encarrega als lectors / que llegeixin esta lápida / si volen resar un pare-nostre / i també alguna Salve / i acabat diguin amen / amb lo requienat in pace / que al cel ens abrassarem / si es cas podem anar-hi / sigueu treballadors honrats / que amb aixó tan sols ja basta / que del mon no vos emporteu res / sino si sabeu disfrutar / imiteu les costums del difunt / que aquí descansa / i si acas volen saber son nom / lo trobareu escrit al marge/ Joan Pallerols Prat"

Vista lateral del conjunt

La traducció al castellà podria ser la següent:

"Aquí descansan los restos de un payés de la Segarra conocido con el nombre de Cuadras por Calonge su comarca, que amaba, vestido de terciopelo y barretina morada porqué era muy divertido, que de broma siempre estaba y encarga a los que vienen lo mismo a unos que a otros, que la tranquilidad hace estar muy gordo y la ambición ser muy magro y que conserven a San Juan que es el patrón de la casa. Si trabajais y vigilais, pan y vino no os faltaran en la mesa. Y también encarga a los lectores que lean esta lápida que si quieren rezar un padrenuestro y también alguna salve y cuando terminen digan Amén, con el requienat in pace, que en el cielo nos abrazaremos si podemos ir allí. Que seais trabajadores y honrados, que con esto sólo ya basta, que del mundo no os llevareis nada sinó sabeis disfrutar. Imitad las costumbres del difunto que aquí descansa, y si acaso quereis conocer su nombre, lo encontrareis escrito al margen. Joan Pallerols i Pra"

La inscripció, en català de principis del segle XX, sembla haver estat escrita pel mateix protagonista. Farem alguna precisió el text que ens pugui acostar a entendre el context i el personatge. En primer lloc, Joan Pallerols ens diu que és un pagès de La Segarra (vegeu article en pdf amb el títol Els imprecisos límits de La Segarra); cal explicar que, tot i que actualment el mas està situat administrativament a la comarca de l'Anoia, La Segarra històrica incloïa poblacions i terres que han quedat repartits entre les comarques de l'Urgell, l'Anoia, el Solsonès, Les Garrigues i la Conca de Barberà. Després ens explica com anava vestit: de vellut i amb barretina morada; aquest tipus d'indumentària s'identifica habitualment amb els amos, ja que els mossos de pagès normalment anaven vestits amb llana o cotó i barretina vermella. Tot i així depèn molt de la zona de Catalunya. El text segueix amb una sèrie de consells sobre com viure, però sobretot d'actitud davant la vida. Joa Pallerols Prat va morir l'any 1919.

A Catalunya encara queden alguns cementiris familiars, de caràcter privat, normalment lligats antigues i poderoses masies. La seva conservació va unida, evidentment, a la pervivència del mas al qual pertanyen. Així, molts d'ells estan ja desafectats i abandonats, com el cementiri del Mas d'en Forn, als límits entre La Segarra i el Solsonès, però d'altres encara cuidats i vigents, com el petit cementiri de la família Tacies ( o Tassies) al poblet d'El Far (La Segarra).

Sacrario militare italiano de la Torre de San Antonio (Saragossa, Aragó)

Vista de la Torre-Ossari i l'entrada al recinte

El mes de novembre de 2012 vam poder visitar una mostra de patrimoni funerari militar a la ciutat de Saragossa gràcies a GoZarte, que promou el coneixement del patrimoni aragonès a través de visites guiades, teatralitzades o especials amb diversos programes que permeten, entre altres coses, conèixer de primera mà i amb nombroses explicacions espais que no es poden visitar habitualment. Entre els saragossans, el Sacrario militare italiano de la Torre de San Antonio també és conegut com la Torre dels Italians o la Torre dels Caputxins.

Vista general del conjunt

Abans de començar amb la descripció del monument, farem una petita puntualització: en italià, els cementiris militars i especialment els de soldats morts en combat, reben també el nom de Sacrario, la traducció literal del qual és santuari. Podem trobar Sacrari dins de recintes religiosos, com és el cas del de Saragossa o del Templo Antoniano della Pace de Pàdua, del qual us parlàvem fa un temps; o podem trobar recintes militars específics, és a dir, cementiris, com el Sacrario militare de Fagarè a Treviso, del qual també us en vam parlar. Cal puntualitzar que aquest tipus de recintes són, habitualment, territori del país originari dels soldats morts; per tant, en aquest cas, estaríem entrant en territori italià.

Vista de l'interior de la torre

Les bones relacions entre els estats feixistes de Mussolini i Franco van propicià la construcció d'un lloc que recollís els cossos dels prop de 4000 soldats italians morts durant la Guerra Civil espanyola que lluitaren al costat de Franco. Mussolini va formar una patrulla especial, Onorance Cadutti Spagna (OCS) per localitzar-ne els cossos i traslladar-los a Saragossa. La caiguda del règim italià i la manca de recursos econòmics van impedir la finalització del projecte inicial, del qual en podem veure una maqueta a l'interior del recinte.

Detall de les plaques amb els noms dels soldats

Les primeres restes que ocuparen aquest Sacrario foren les dels soldats morts a la mateixa capital aragonesa, on hi havia hagut un hospital militar italià. Els traslladaren des del Cementiri de Torrero, on ocupaven un indret fora murs, on avui passa el tercer cinturó. El 18 de març de 1941 hi foren traslladats els 9 soldats italians enterrats al Cementiri dels italians de Campillo de Llerena (Badajoz), on havien rebut sepultura membres de la brigada mixta Frecce Azurre (Flechas Azules); l'any 1975 s'hi portaren els 360 soldats i els 12 oficials que hi havia al Cementiri dels italians del Puerto del Escudo, des d'on també es va portar la Verge, en talla de pedra, que avui podem admirar el jardí del Sacrario. A partir dels anys 80, el govern italià va voler que el monument també fos un homenatge als brigadistes italians que havien participat a la Guerra Civil, donant el seu suport a les tropes republicanes. Per aquest motiu, l'any 1987 s'hi traslladaren les restes de 22 dels 546 brigadistes que moriren en aquest conflicte. Per tant, poc a poc, s'hi anaren reunint tots els italians morts durant aquesta guerra, tot i que alguns d'ells han estat repatriats per voluntat de les famílies i més de 200 consten com a desapareguts.

Detall d'un grup de restes

El projecte és obra de l'arquitecte navarrès Víctor Eusa Razquin (1894-1990), autor d'obres com el Kursaal de San Sebastián. La primera pedra es va col·locar el dia 3 de maig de 1942 i la construcció que podem veure avui en dia es va inaugurar el 25 de juliol de 1945.

Torre-Ossari amb la cripta a nivell de carrer

Inicialment s'havia projectat una torre d'uns 90 metres d'alçada coronada per un bosc de creus llatines de ferro, la més alta de les quals amidaria uns 12 metres. La intenció era que el monument fos vist, com un far, des de tots els racons de la ciutat; també s'havia projectat un estany de mesures considerables on es pogués reflexar la torre; una església i un convent. 

Maqueta del projecte original

El resultat que avui podem observar conserva igualment una majestuositat aclaparadora: una torre en forma de destral invertida d'uns 45 metres al costat d'una església i un convent, construït finalment pels pares caputxins. Els enormes carreus de granit gris, la reixa d'entrada amb feixos romans (cast fasces) i d'altres elements constructius són un clar exemple de l'estil monumental de l'època de Mussolini.

Entrada al petit mueseu

En entrar al recinte, a mà esquerra, trobem, darrera una petita porta, un museu que conté objectes personals i militars dels soldats. No l'hem pogut visitar perquè està en procés de restauració.

Interior de la cripta

Al costat mateix, un gran arc, protegit per vidre i presidit pel lema “L'Italia a tutti suoi caduti in Spagna”, ens permet veure la cripta, que està a nivell de carrer. A l'interior hi veiem un auster altar presidit per la imatge de la Crucifixió acompanyada per sis torxes. Aquest espai, de planta aparentment quadrada, conté alguns elements interessants, com una bandera italiana recuperada de la Batalla de Brihuega, que va tenir lloc entre el 8 i el 23 de març de 1937.

Interior de la torre-ossari. Al fons, el terra de la cripta.

Unes plaques de marbre, en castellà i en italià, ens indiquen la procedència dels soldats. A continuació us la transcrivim:

En esta torre-osario se recuerdan los 4183 italianos caidos en tierras de España en la guerra 1936-1939

Los restos de los caídos están inhumados:

Torre-osario de Zaragoza 2889

Cementerio de P. De Mallorca 36

Cementerio de Ciudadela 4

Cementerio de Mahón 27

En otros cementerios

Civiles Españoles 50

Repatriados 274

Muertos en patria 142

Desaparecidos 232

Brigadas Internacionales 526

Desconocidos en P. Mahón 3

Una altra placa ens indica els principals cementiris o zones d'on provenen els morts. La trancripció seria la següent:

Principali cimiteri di guerra di provenienza

Huesca 53

Madrid 145

Guadalajara 595

Jarama 45

Malaga 71

Extremadura 41

Bilbao-Biscaglia 107

Santander 372

Aragona 103

Ebro-Tortosa 871

Levante 409

Catalogna 563

Toledo 28

Localita Varie 780

Totale 4.183

Visió interior de la torre

Si des de la cripta alcem la vista amunt, veurem una escala helicoïdal, gairebé una rampa, de planta quadrada que ens porta fins a un esplèndid mirador de la ciutat de Saragossa. A mesura que anem ascendint, observarem els noms i la graduació de cada un dels soldats enterrats, en petites plaques rectangulars de marbre blanc i lletres granates. En alguns casos també si fa constar de forma abreujada alguna condecoració o si han estat repatriats. En realitat, les restes estan situades darrera les creus de marbre gris que acompanyen les plaques. Tot el conjunt està pintat en tonalitats grogues i grises.

Relació dels membres de les Brigades Internacionals que moriren al conflicte. En aquest ossari només n'hi ha 22 dels més de 546

El recinte està situat al Paseo de Cuéllar nº 22 de Saragossa. Atès que és territori italià, només es pot visitar durant alguna de les visites guiades que s’hi realitzen o per recordar a algun familiar. fet que obliga a identificar-se pel control del Ministeri de Defensa italià. Cada dos de novembre s'hi realitza un homenatge.

Interior de l'espai que corona la torre. Des d'aquí es pot veure una magnífica vista de Saragossa

Per saber-ne més:

• GoZarte http://gozarte.wordpress.com/2012/10/16/un-cementerio-en-una-torre-los-italianos-en-la-guerra-civil/
• Guerra Civil y memoria, blog de Dimas Vaquero;http://zaragozaciudad.net/dimas/temas/el-sacrario-militare-italiano-en-zaragoza.php; [visitat 1 de febrer de 2013].
• “Un cementerio en una torre de Zaragoza”, al blog Dante Alighieri Scuola d’Italiano de Zaragoza ;http://www.dantezaragoza.com/tag/sacrario-militare-italiano/; [visitat 1 d efebrer de 2013]
• Murias, C., Castañón, C., Manrique García, J.M. Militares italianos en la Guerra Civil española. Italia, el fascismo y los voluntarios en el conflicto español. Ediciones La Librería de El Sueño Igualitario, 2010
• Vaquero Peláez, Dimas. “La presencia de legionarios italianos en Aragón durante la Guerra civil y la Torre- Osario de Zaragoza”. [visitat 11 de març de 2013]

Ja arriba un nou any.....

Detall del panteó Buhigas al cementiri de Montjuic, fotografia dedicada a Marina Garcia

Entrarem al nou any amb el record, encara dolorós però serè, de la nostra amiga Marina, que va morir aquest passat estiu. Sovint és difícil trobar les frases adequades però a la llarga el record serà com una fina pluja de paraules: Giverny, el primer dia que et vam conèixer, generositat, gats, la rosa vermella que et va regalar la teva filla a Gènova, fortalesa, Poblenou, silencis, converses, Staglieno, sinceritat davant el dolor, la pèrdua i l'adversitat, The Dark House, tristor, Modernisme, fotografia, llibres, Siempre nos quedará París, sensibilitat, amistat, el darrer dia que et vam veure... Gràcies per compartir amb nosaltres un trocet de la teva vida. Un petonet.

Portada del llibre de Marta Sanmamed

El 2012 ens ha portat l'esperat llibre Aquí yace, ...o no (El libro que tienesque leer antes de morirte), de Marta Sanmamed, a qui vam conèixer ja fa uns anys quan l'aventura de Pervive i del turisme funerari començava. El llibre, escrit en un estil amè i divertit, està ple d'anècdotes i curiositats funeràries i de reflexions. L'autora no sap, però, que el nostre exemplar d'Aquí yace.. o no és molt especial: té una mossegada a la part superior de la portada. El primer a fullejar el llibre va ser el Baloo, un entremaliat labrador retriever d'un any que no va poder esperar a que nosaltres arribéssim a casa i se'l va emportar al garatge..... Menys mal que la lectura no és la seva principal afició i vam poder recuperar el llibre sense gaires desperfectes!!!.

De cuerpo presente

També hem tingut la sort d'assistir a la presentació del llibre De cuerpo presente de Jesús Pozo, infatigable persona i fotògraf excepcional. Un llibre completament diferent perquè tracta el tema funerari des de la visió dels enterradors. Tretze enterramorts repassen anècdotes i vivències, i donen a conèixer una professió sovint oblidada i menystinguda. Amb un punt de vista diferent, les persones que expliquen la seva experiència professional amb la mort demostren tenir uns sentiments i un respecte que, sovint, no s'aprecia ni es coneix.

Portada del calendari 2013 de Jordi Valls

Des de fa uns anys l'amic Jordi Valls, vilafranquí i viatger incansable, ens ha regalat un calendari molt especial: un calendari temàtic en què cada mes està dedicat a un cementiri o unes tombes escollides. El 2013 ens mostra els cementiris de les set esglésies de la Vall de Boí, que encara conserven recinte funerari al voltant. Totes aquestes esglésies, més la de Sant Quirc de Durro i Santa Maria de Taüll, són patrimoni de la Humanitat. Mes a mes, Jordi fa un repàs de les creus de ferro que es conserven al cementiris de Sant Climent de Taüll, La Nativitat de Durro, Santa Eulàlia d'Erill La Vall, Sant Feliu de Barruera, Santa Maria de Cardet, Sant Joan de Boi i L'Assumpció de Coll.

Aquest 2012 també ens deixa una celebració personal: el mes de novembre va fer cinc anys que vam posar en marxa aquest blog. En aquell moment, pensàvem que no hi havia gaire gent que visités els cementiris com ho fèiem nosaltres però pel camí hem anat trobant la complicitat d'amics, familiars i companys de feina i ens ha permès conèixer persones i projectes molt interessants. Ja hem perdut el compte de quants cementiris i tombes hem visitat (algun dia els comptarem...ho prometem) , quants articles i llibres hem llegit, quants arxius històrics hem consultat i quantes fotografies hem fet però continuem tenint el mateix o més interès que el primer dia per compartir les històries que anem trobant. Gràcies a tots per la vostra ajuda i col·laboració!!!!

Molt bon any 2013 !!!!! Intentarem fer-ho cada vegada millor !!!

El cementiri dels anglesos de Maó (Menorca-Illes Balears)

Vista del recinte (fotografia cedida per Josep M. Fe)

L'illa de Menorca, situada a l'arxipèlag de les Balears, té una llarga història, com ho demostren les nombroses restes de la cultura talaiòtica repartides per tot el seu territori. Menorca té poc més de 92.000 habitants, que es multipliquen a l'estiu gràcies al turisme. Però a diferència de Mallorca o d'Eivissa, que basen la seva economia en el turisme, la seva es basa en la indústria de la pell, l'agricultura i la producció de formatge, amb la D.O. de formatge de Maó. Menorca es va obrir al turisme bastant més tard que Mallorca o Eivissa.

Menorca ha estat envaïda diverses vegades al llarg de la història però la cultura britànica és, sense dubte, la que ha deixat un llegat més evident ja que l'illa va estar sota sobirania britànica aproximadament un segle.

Porta d'entrada al recinte (fusta). Està oberta.

Avui parlarem d'un cementiri conegut però poc visitat, segurament perquè l'accés no és fàcil i perquè no existeixen pràcticament estudis, sobre ell (vegeu apartat “Per saber-ne més”). El poble menorquí sempre l'ha conegut amb el nom de ”Es Cementiri Anglès” o “El Cementiri dels Anglesos” però el nom no és del tot exacte per tres raons: històricament s'ha utilitzat com a cementiri civil; hi ha persones enterrades de diverses nacionalitats; i perquè la majoria són soldats nord-americans. La història del recinte potser podrà aportar una miqueta de llum al tema.

Vista interior del recinte

Gran Bretanya va obtenir la sobirania de Menorca el 14 d'abril de 1713 amb el Tractat d'Utrecht. Entre els anys 1713 i 1735 es va utilitzar un terreny a tocar de la població per enterrar-hi els súbdits anglesos i els no-catòlics, bàsicament soldats. Era un terreny arrendat i no disposava de murs perimetrals. La seva situació no és coneguda amb exactitud, però alguns historiadors afirmen que estava darrere el bastió de Maó perquè els anglesos hi van tenir un hospital al costat. Però el 3 de febrer de 1735 va ocórrer un fet que va obligar el Governador, Richard Kane, a buscar un altre emplaçament: el cadàver d'un burro va ser trobat enterrat entre les tombes angleses (Edicte de 8 de febrer de 1735).

El segon cementiri dels anglesos a Maó, utilitzat de 1735 a 1782 estava situat a l'antic fossar que hi havia al costat de l'Església del Carme, construïda a partir de 1726 que, casualment, amagava a sota una necròpilis romana. Aquest fossar havia estat utilitzat històricament com a recinte catòlic. Avui estaria situat al carrer Anuncivay entre la Plaça del Príncep i el Carrer de la Infanta. Aquest cementiri dels anglesos es va conservar fins i tot durant la dominació francesa (1756-1763), però l'any 1795, els governants de la ciutat, sota sobirania franco-espanyola, van iniciar una expropiació del terreny del cementiri per obrir nous carrers a la ciutat. De fet, el nou carrer, el dedicat a Anuncivay, va ser conegut durant molts anys com a Carrer des Fossar.

Tombes de David Horton (esquerra), de Thomas Smothers (primer pla), i tomba sense identificar (dreta)

L'any 1798 els britànics tornen a envair l'illa, de la qual en tindran la sobirania uns quatre anys El tercer cementiri anglès de Maó (1798-1802) era una parcel·la amb ús hortícola situada al carrer Cos de Gràcia (actualment ocupat pel nº 188 del carrer), que va ser ampliada per poder enterrar-hi els morts de les diferents epidèmies que va haver l'any 1800. Però, l'any 1802, amb el Tractat d'Amiens, la sobirania de l'illa torna a Espanya i les autoritats van voler que el terreny que ocupava aquest tercer cementiri tornés a ser un hort per poder retornar-lo als antics propietaris. De les tombes en va quedar únicament el monument funerari, en forma de columna, dedicat a Waden, jutge de l'Almirantall de Menorca (cast. almirantazgo). Aquest monument, malauradament, va ser convertit en lavabo i en safareig.

Tomba del soldats nord-americà Henry Jones

I, finalment, arribem al quart cementiri dels anglesos de la ciutat de Maó, que és el que avui coneixem. El cementiri de Maó, al costat de l'ermita de Gràcia, va ser consagrat l'any 1816 però, en aquell moment, només acceptava enterraments dins la fe catòlica. Els difunts d'altres confessions eren enterrats provisionalment i durant uns anys entre les restes del castell de Sant Felip però sense cap garantia que els governants espanyols n'asseguressin la continuïtat. Cal tenir en compte que en aquell moment, Menorca rebia nombroses dotacions militars d'Anglaterra, Holanda i Estats Units, dotacions que necessitaven un recinte on enterrar els seus difunts.

Estat en què es troben la majoria de les làpides originals. Tomba de Benjaman Zell (1843).

Entre 1825 i 1826, les autoritats angleses van adquirir un terreny d'uns 1.500 m2. en un indret situat al nord del port de Maó, anomenat Es Porquer, amb la finalitat d'enterrar-hi els seus compatriotes. El manteniment i les claus del recinte van estar en mans dels cònsols britànics a Menorca durant uns 75 anys (entre 1825 i 1902). Com a mínim consta que es van dur a terme reparacions i manteniment durant el mes de març de 1882 i el juliol de 1896, aprofitant l'estada de diferents dotacions britàniques. L'any 1900 les autoritats espanyoles, a través del Ministerio de la Guerra, van resoldre per Real Orden que aquest recinte estava sota sobirania espanyola perquè estava al seu territori i van decretar que les claus havien d'estar a mans del Governador Militar corresponent, tot i que n'autoritzaven la visita i l'arranjament. Les autoritats espanyoles van canviar-ne el pany l'any 1902. L'any 1928 el recinte estava totalment abandonat i només estaven en relativament bon estat unes 10 tombes.

Tomba del britànic Joseph Cooper. Vegeu l'estat de la làpida original.

La forma del recinte és irregular, amb mur perimetral emblanquinat i amb contraforts a a l'interior. Una sendera central divideix el recinte en dues parts. Hi ha 44 sepultures, de les quals 28 són de ciutadans i militars nord-americans, 6 de britànics, 8 sense identificar i una sepultura d'un civil de Maó i una altra d'un militar alemany. De tot el conjunt, només conserven la làpida original 13 sepultures; sembla ser, segons la crònica de Gaston Vuiller (1847-1915) al llibre “Les Illes Oblidades”, que part del paviment dels carrers de Maó estava format per lloses sepulcrals que procedien d'aquest cementiri, convenientment girades. La gran majoria (28) de làpides, però, estan constituïdes per una placa metàl·lica relativament moderna, col·locada durant la restauració de l'any 1960 que va portar a terme la Marina dels Estats Units i que només porta inscrits el noms del difunt, el vaixell al qual estaven destinats i la data de la mort; hi ha 3 sepultures que no contenen làpida.

De les làpides antigues que s'han conservat, destacarem que la majoria estan encapçalades per una creu llatina i la fórmula “Sacred to the memory of” o “In memory (of)” seguida del nom del difunt; a continuació s'inscrivia habitualment el càrrec o graduació i el nom del vaixell on va servir el difunt. Algunes d'elles contenen interessants epitafis i totes fan referència als companys de vaixell, perquè eren, precisament, els qui erigien els sepulcres.

L’any 1971, la Navy League of the United States (NLUS) va anar a Menorca per recuperar el cementiri abandonat, tot i que hi ha testimonis que l'any 1984 tornava a estar totalment abandonat. Des de fa uns anys, un vaixell de la flota americana visita anualment el recinte per arranjar-lo, fet del qual se'n fa ressò la premsa local. Sobre les tombes americanes a Maó podeu consultar l'obra The Foreign Burial of American War Dead, de Chris Dickon.

Tots els cementiris tenen personatges i històries interessants. D'aquest recinte n'explicarem algunes a continuació.

Làpida actual de Gayner. Oberveu els fragments (part inferior) de la làpida original

En aquest petit cementiri hi ha enterrat Edward Gayner Fry, de qui es va dir que va ser ajuda de cambra i amic de Lord Nelson, i que fins i tot que Nelson va morir als braços de Gayner dalt la coberta del “Victory”. En realitat, els únics contactes que Gayner va tenir amb Lord Nelson van ser esporàdics i estrictament professionals perquè era proveïdor de la flota britànica. Segons posa a la seva làpida, Gayner era quàquer (cast. Cuáquero). Va deixar escrit per disposició testamentària ser enterrat en aquest recinte.

Tomba de José M. Brisolara (la placa és moderna)

Un altre dels enterrats és José M. Brisolara Rávena, terratinent d'origen basc que vivia a Maó. Va morir el febrer de 1876 i, tot i que posseïa un panteó al cementiri de Maó, les autoritats religioses no en van permetre l'enterrament perquè era maçó (segons Terrón Ponce a El Faro de Alejandría. Artículos publicados en la prensa menorquina entre 1979 y 2007, Brisolara posseïa el grau 33). La família va impugnar la negativa d'enterrament al Cementiri de Maó i van aconseguir-ne l'autorització segons una Real Orden del Ministerio de Gobernación de maig de 1878 (publicada a la Gaceta de Madrid del 17 de juny de 1878) però el trasllat no es va fer mai. La seva tomba està situada a la dreta de la de Karl von Bunsen, de la qual us en parlarem a continuació. La podem reconèixer per una descripció de l'any 1960 perquè actualment és il·legible.

Tomba del tinent alemany Karl von Bunsen

Totes les tombes estan emblanquinades, excepte una, que és de marbre negre, és la sepultura de l' únic alemany enterrat: tinent-capità Karl Friedrich von Bunsen, que va morir a alta mar l'any 1890 a causa de les febres. Era amic personal de l'emperador alemany Guillem II, que va visitar la tomba en dues ocasions: l'any 1904, relatat al blog Puerto de Maó siglo XX, i l'altra l'any 1905 i de la qual també en trobareu la crònica al blog Puerto de Maó siglo- El que fuera el día a día de un pueblo en torno a su puerto [visitat 24 d'octubre de 2012]. La tomba té forma de prisma amb lletres dorades i està envoltada d'una reixa treballada. La inscripció frontal presenta el nom i la graduació, el dia i lloc de la mort i la dedicatòria dels companys oficials. Va ser sufragada pel govern alemany. Les inscripcions laterals i posteriors són versicles de la Bíblia.

Desembarcament del Kaiser Guillem II per visitar la tomba de Von Bunsen (fotografia extreta del blog Puerto de Maó [visitat 4 de desembre de 2012]

Arribar-hi per terra, però, no és senzill perquè la urbanització arran d'aigua ha tallat pràcticament tots els accessos. Unes escales que surten des del jardí d'una casa particular és possiblement l'únic camí terrestre. Si s'arriba per mar, un petit espigó de fusta, que ja existia quan es va crear el cementiri i que s'ha refet recentment, permet arribar-hi sense problemes.

Vista del recinte des de l'espigó

Per saber-ne més:

Real Orden de 13 de noviembre de 1831 Cementerios de súbditos ingleses

Hernández Sanz, Francisco. “Sobre los diversos cementerios que poseyeron los ingleses en Mahón. Informe redactado por encargo del Excmo. Ayuntamiento de esta Ciudad”. Maó, 1928. L'autor era cronista-arxiver de Maó. Interessantíssim document per conèixer la història dels diferents cementiris dels anglesos a Maó.

Terrón Ponce, José Luis. El cementerio anglo-americano en el puerto de Mahón. Ed. Consorcio del Museo Militar de Menorca i Institut Menorquí d’Estudis. 2006. Publicació amb una extensa descripció de les tombes i la història del recinte.

Vídeo “El legado inglés” a Teleweb Menorca [consultat 4 de setembre de 2012] 2’12” min.

Castells del Sió - De la pedra al núvol II: Cementiri de L'Aranyó (La Segarra)

Bruixa enfeinada que ens rep a l'entrada de L'Aranyó

Continuem amb el el nostre relat sobre la Trobada de Bloggers i Periodistes especialitzats en turisme: Castell del Sió a la Segarra. Després de la benvinguda que ens van dispensar el Consell Comarcal de La Segarra i Camins de Sikarra al castell de Concabella, vam visionar un audiovisual concebut com un passeig per la vida que envoltava les activitats d'una castell segarrenc: els divertiments, els àpats, la guerra, el treball i les relacions socials entre els segles XIII i XV. En acabat, ens traslladem a la planta superior del castell per visitar el centre d'interpretació que permet, a un cop de vista, fer-se una idea del gran patrimoni històric i cultural que representen els Castells del Sió: més de 100 construccions per defensar una terra de frontera. Després d'alguna lectura, sortim a la terrassa per tenir una panoràmica de 360º.

Vista lateral del Castell de L'Aranyó

A mig matí ens dirigim a la població de L'Aranyó, que també pertany al municipi dels Plans de Sió. Hi estan censats una desena d'habitants, tot i així, el nucli i les cases es veuen força arreglats. El castell de L'Aranyó, del segle XII, va ser molt modificat a finals del segle XVI. En aquest castell, avui en mans privades, hi va néixer l'escriptor Manuel de Pedrolo (1918-1990), autor d'una de les obres més conegudes de la literatura catalana: El Mecanoscrit del Segon Origen. Pedrolo va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de Barcelona.

Vista del Cementiri de L'Aranyó

El cementiri de L'Aranyó està situat a la part baixa del poble, just en un trencall a mà dreta de la carretera, des d'on és fàcilment visible. És de planta rectangular i envoltat d'alts murs de pedra. El vam visitar l'abril de 2011 i el vam trobar tancat però la porta de ferro, on hi ha la data de 1931, permet veure l'interior sense problemes. Hi trobem mitja dotzena de xiprers i diversos nínxols sense massa interès.

Vista de la porta d'entrada al Cementiri de L'Aranyó

No gaire lluny del poble hi ha un altre element de patrimoni funerari que encara no hem visitat: la necròpolis de les Ames, format per una sèrie de sepultures i columbaris excavats a la roca, possiblement d'època medieval.

La comarca de La Segarra està plena de contrastos: davant per davant del Castell de L'Aranyó, podem veure, imponent, el Castell de Montcortès de Segarra.

El Castell de Montcortès de Segarra vist des de L'Aranyó (primavera de 2011)

Seguim la ruta dels Castells del Sió fent cap al castell de les Pallargues, i ens sorprèn només arribar perquè a la seva façana hi ha l'arc ogival exterior més gran de l'arquitectura civil de Catalunya. Aquest castell està habitat i la mestressa, la Teresa, ens explica la seva història i ens mostra cada un dels racons: la cuina, la bodega, la capella la masmorra, ...

Marxem a dinar al poble de Florejacs. Continuarà......

Per més informació de la trobada:

Programa http://www.ccsegarra.cat/fitxers/programa-trobada-bloggers.pdf

http://www.lasegarra.org/Trobada-Bloggers-Castells-del-Sió-509.html

Castells del Sió- De la pedra al núvol I: Cementiri de Concabella (La Segarra)

Miquel Parramon, conseller comarcal de turisme de La Segarra, ens mostra el cartell de la trobada de bloggers. En aquell moment ens estàvem coneixent fent un cafè i tastant una deliciosa coca segarrenca de crema (Castell de Concabella)

Durant els dos darrers dos dies de novembre, un grup de bloggers hem participat en una ruta per diferents indrets de la comarca de La Segarra, un territori amb un patrimoni històric i paisatgístic importantíssim però malauradament desconegut. De la mà d'en Miquel i la Maria Josep, del Consell Comarcal de La Segarra i d'en Jaume, de Camins de Sikarra, la iniciativa, pública i privada a la vegada, unia patrimoni i literatura, amb la lectura de textos d'autors segarrencs o d'escriptors que han trobat la inspiració en els colors, la suavitat del terreny i el silenci d'aquesta comarca. La tardor ens ha acompanyat per un paisatge suau, presidit pel verd dels camps i el gris de les parets de pedra seca, ideal pel senderisme, les rutes en BTT o el turisme rural.

Detall d'una porta de Concabella, mostra del ric paisatge segarrenc

Aquesta trobada, centrada en els Castells del Sió, el gran eix turístic que vertebra la visita a la comarca, ens ha animat a preparar una petita mostra sobre el patrimoni funerari de La Segarra que anirem publicant properament.

Maria Josep Jové, de l'Àrea de Turisme i Cultura del Consell Comarcal de La Segarra, ens llegeix un text de la periodista segarrenca Anna Punsola.

Els cementiris de La Segarra són els reflex del territori: llevat del Cementiri de Cervera, que és capital de la comarca, i el de Guissona, ens trobarem recintes funeraris senzills i petits a tocar dels pobles. Al blog us hem parlat anteriorment d'alguns d'ells: el cementiri de Sanaüja, amb una important mostra d'esteles discoïdals (avui en procés de museïtzació), el cementiri modernista de Montornès de Segarra, el cementiri de Fontanet, el de Torà, el cementiri vell de Lloberola amb els sepulcres medievals de la família Sacicera, i el de Sant Domí. La Segarra conté, a més, nombrosos testimonis de patrimoni funerari lligat a la Guerra Civil.

Cementiri de Concabella

Com que vam iniciar la trobada per Concabella, avui us parlarem del seu cementiri. Concabella és un poble del municipi de Plans de Sió, de poc més de cent habitants, presidit pel castell , que ha estat convertit en centre d'interpretació dels Castells del Sió.

El cementiri de Concabella està situat a pocs metres de la població amb un accés bo per un camí sense asfaltar. És de planta rectangular i està format per files de nínxols adossats als murs perimetrals. Es conserven un parell de tombes a terra.

Porta d'entrada al cementiri

Entrem al recinte per un arc de mig punt de pedra on consta, a la clau de l'arc, l'any 1893 gravat i coronada per una petita creu llatina. La porta de ferro, possiblement de factura moderna i oberta, ens indica una data: 1894. Tot i la discrepància en les dates, podem afirmar que a finals del segle XIX va ser quan es va traslladar el cementiri parroquial situat tradicionalment al costat de l'església als afores de la població.

Nínxols a la dreta de l'entrada. La porxada d'arcs ojivals per protegir les sepultures és molt habitual a La Segarra.

Un cop a dins, ens trobem un caminet empedrat i vorejat per xiprers que mena cap a la construcció que avui és magatzem o dipòsit. La resta del recinte no està pavimentat i és de terra. No hi ha mostres escultòriques. Les làpides dels nínxols tenen forma rectangular i han estat parcialment renovades però encara se'n conserven algunes de força antigues. En general, l'estat de conservació és bo.

La ruta dels bloggers va continuar camí cap a L'Aranyó, en parlarem a la propera entrada. 

Per més informació de la trobada:

Programa http://www.ccsegarra.cat/fitxers/programa-trobada-bloggers.pdf

http://www.lasegarra.org/Trobada-Bloggers-Castells-del-Sió-509.html

Cenotafi o tomba de Luis Vaz de Camões (Mosteiro dos Jerónimos, Lisboa, Portugal)

Detall del sepulcre-cenotafi situat al Mosteiro Dos Jerónimos

El mes de febrer de 2011 us vam parlar sobre el magnífic sepulcre de Vasco Da Gama al Mosteiro dos Jerónimos de Lisboa. En aquell moment vam fer referència al cenotafi de Luis Vaz de Camões que l'acompanya, perquè ambdues mostres funeràries van ser erigides per disposició testamentària del prohom Simao José Da Luz Soriano. Però avui també us parlarem de les dues tombes primitives del poeta i d'un altre cenotafi que té, al Panteó Nacional de Lisboa.

Luis Vaz de Camões, nascut possiblement l'any 1524, és considerat el poeta més important de la cultura portuguesa. Va morir a Lisboa el 10 de juny de 1579 (tot i que a moltes fonts consta l'any 1580) en una pobresa tan gran que, fins i tot, la seva sepultura va ser pagada per un amic. Alguns documents antics afirmen que va morir a la seva casa del carrer de Santa Anna, que mai més fou habitada per ningú després de la seva mort; però una de les hipòtesis més acceptades és que va morir a l'hospital perquè existeix el testimoni d'un exemplar de la seva obra més coneguda, Os Lusíadas, propietat de Fra Josepe Indio, el qual hi va deixar manuscrita una nota a la primera pàgina amb les afirmacions següents:

“Que cosa mas lastimosa que ver un ian tan grande ingenio mallogrado! Yo lo vi morir en un hospital de Lisboa, sin tener una sábana con que cobrir-se, despues de haver triunfado en la India Oriental, y de haver navegado 5.500 legoas por mari cansan estudiando ; que aviso tan grande para los que de noche, y de dia sin provecho, como la araña en urdir tellas para caçar moscas!”

Sembla ser que la mortalla la va rebre per caritat, tot i que hi va haver personatges als quals se'ls ha atribuït haver-la costejat: D. Francisco Manoel, Severim de Faria, D. Francisco de Portugal....

Gravat de GUERIN, Simon 1812-1850

Mort de Camoëns [Gravat] . - [S.l. : s.n., ca 1840] . Biblioteca Nacional de Portugal

Va ser enterrat al costat esquerre de la porta principal l'església del Convent de les franciscanes de Santa Anna de Lisboa. Setze anys més tard, D. Gonçalo Coutinho va buscar la tomba del poeta perquè no hi havia evidències clares d'on estava enterrat. Un cop trobada, per ordre del bisbe, les restes es van traslladar al centre de la nau, sota una làpida amb la inscripció següent:

Aquí jaz Luis de Camões, Principe dos

poetas do seu tempo. Viveo pobre e

miseravelmente, e assi morreu, anno de

1579. Esta campa he mandou aquí por

Dom Gonçallo Countinho. Na qual senao

enterrará persoa algua.

Martim Gonçalves Da Camara hi ha afegir uns versos en dístics llatins del religiós Matheus Cardozo. Us els reproduïm tot seguit:

Nase elegis Flaccus lyrics Epigrammate Marcus

Hic iacet, Heroo carmine Virgilius

Ense simul, calamoque auxit tibi lysia famam

Unam nobilitant Mars et Apollo manum

Castalium fontem traxit modulamine at Indo

Et Gangi telis obstufecit aquas

India mirata et quando aurea carmina lucrum

Ingenii haud gazas ex Oriente tulit

Sic bene de patria meruit dum fulmina ense

At plus dum calamo bellica facta refert

Hunc Itali, Galli, Hispani vertere poetam

Qualibet hunc vellet terra vocare fuum

Vertere fas, aquare nefas, aqualibis uni

Est sibi pars nemo, nemo secundus erit.

Vista lateral 

Segons la crònica d'un monjo franciscà, l'any 1709, el mur on havia estat la primitiva sepultura de Camões estava ornat amb rajoles i flors.

L'església, que contenia nombroses làpides i inscripcions funeràries, va resultar gairebé destruïda (s'esfondrà la volta central) pel terrible terratrèmol de Lisboa de 1755, que va arrasar més d'un 85% de la ciutat i va causar enormes danys a nombroses ciutats de la península. Després del sisme, la ciutat va ser reconstruïda però no hi ha constància que s'haguessin fet esforços per recuperar la tomba del poeta, tot i que alguns testimonis escrits contemporanis de la tragèdia afirmaven que l'esfondrament va destruir la làpida però no la tomba.

Vista del sepulcre-cenotafi

L'any 1835 la Sociedade dos Amigos das Letras va buscar-la al lloc aproximat on les cròniques indicaven la sepultura. Hi van trobar una làpida sense inscripció, que cobria una escala de tres o quatre esglaons enrajolats i una fossa, que, pel seu reduït tamany, no podia ser una sepultura familiar però que tampoc semblava correspondre a la tomba d'un personatge important. Hi van trobar un esquelet i una mica de terra. Després d'alguns intents més de recerca, la tomba i les restes mortals de Camões es van donar per perdudes. L'any 1880, es va nomenar un comitè, dirigit pel Ministre del Regne, Rodrigo de Fonseca, per trobar les restes però no van poder demostrar amb seguretat que ho fossin. Aquell mateix any, totes les restes que contenia el carner que es va trobar a Santa Anna van ser traslladades al "sepulcre-cenotafi" que us estem mostrant, al Mosteiro Dos Jerónimos.

Tot i que dins el sepulcre del Mosteiro Dos Jerónimos hi ha unes restes, existeixen nombrosos estudis moderns que afirmen que no es pot assegurar que siguin del poeta. És per això que a molta de la documentació es parla de cenotafi i no de tomba. El cenotafi (monument sepulcral erigit a la memòria d'un personatge il·lustre, però que no en conté les despulles) està situat al cor dret de l’església de Santa Maria Bélem del Monestir dels Jerònims de Lisboa. Com en el cas del sepulcre de Vasco de Gama, d'estil neomanuelí, és obra de l’escultor Antonio Augusto da Costa Mota (1862-1930), conegut com a Costa Mota oncle, per encàrrec testamentari de Simao José Da Luz Soriano, tal com consta en la inscripció situada a la part inferior, inscripció que és exactament igual a la que trobem a la tomba de Vasco de Gama.

Detall de la decoració lateral

Com en el sepulcre de Vasco da Gama, és una arca de grans dimensions però en aquest cas està decorada amb elements relacionats amb la poesia: corones de llorer i un llibre decorat amb una ploma d'escriptura i una lira. Un altre cop ens trobem que els tres símbols estan enllaçats per una soga marinera i l'escut de Portugal esculpit als laterals curts. L'estàtua jacent del personatge també és de gran realisme i detallisme. Us voldríem fer notar que no és habitual la representació de jacents en oració. Tan a la representació de Vasco de Gama com a la de Camões, les mans estan en una posició orant explícitament volguda però, en canvi, el cos està en posició jacent, representant el personatge ja mort, cosa que presenta una contradicció.

Camões també té un cenotafi al Panteão Nacional. Com a curiositat, us direm que el rètol informatiu que existeix al panteó indica que el poeta està enterrat al Mosteiro dos Jerónimos, afirmació popularment acceptada, tot i que, com us explicàvem, estudis recents no ho poden demostrar.