Tata senegalès de Chasselay (departament del Rhône, França)

Vista del tata senegalès

 La Necròpolis Nacional de Chasselay, més coneguda amb el nom de tata senegalès, és, possiblement, la necròpolis militar més singular d'Europa, per la seva història però sobretot per les seves característiques constructives, que explicarem tot seguit.

Interior del recinte

La població francesa de Chasselay té uns 2700 habitants i una economia basada en l'agricultura i l'artesania. Està situada a uns 20 km de Lió, capital del Departament del Roine i de la regió del Roine-Alps.

Una de les torres en forma de crisma

En el decurs de la Segona Guerra Mundial, el dies 19 i 20 de juny de 1940, les tropes senegaleses de l'exèrcit francès van poder retardar l'entrada de les tropes alemanyes a la ciutat de Lió. Malgrat que desconeixien que s'enfrontarien en una proporció d'1 a 100, la 405a. RADCA de Sathonay, el 25è regiment de tirailleurs (soldats colonials francesos d'infanteria al nord d'Àfrica) senegalesos, legionaris i població civil van preparar barricades per aturar l'escomesa alemanya a la zona de Chasselay. Després de dos dies de lluita, els soldats alemanys van fer uns 70 presoners, que separaren per races. Els presoners francesos blancs van ser portats a Lió, però uns 50 soldats senegalesos van ser ametrallats i després aixafats pels tancs. Algunes fonts parlen que l'autoria de la masacre va ser de la 3a. Panzerdivision SS Totenkopf, d'altres dels tancs de la Grossdeutschland i d'altres de la 10a. Panzerdivision. L'endemà, 21 de juny, quaranta vuit cossos de soldats senegalesos van ser enterrats pels veïns de Chasselay, que també ajudaren a quinze ferits que van poder sobreviure a la matança. Prop d'allí, a Lentilly, tretze tirailleurs van ser també ametrallats, així com Gouzy, el capità del regiment senegalès i els seus sots-tinents Faewer i De Montalivet. El 19 d'agost de 1940, els ocupants alemanys van prohibir tocar, adornar o desplaçar les tombes dels soldats “negres”.

Interior del recinte

L'any 1942, Jean Marchiani, aleshores Secretari general de l’Office départemental des Mutilés, Combattants, Victimes de la Guerre et Pupilles de la Nation du Rhône, va confeccionar un cens de totes les tombes de senegalesos existents, aïllades o en cementiris municipals de les poblacions del voltant. Poc després va adquirir, amb diners propis, un terreny proper a un indret anomenat “Vide-Sac”, al costat d'on hi havia hagut la masacre i va recollir fons per acollir en un cementiri tots els soldats senegalesos morts durant el 19 i 20 de juny de 1940. Va tenir el suport del General Doyen i del diputat senegalés Calendou Diouf. El cementiri va ser inaugurat el 8 de novembre de 1942, tres dies abans de la invasió alemanya. S'hi van poder enterrar 188 tirailleurs, que pertanyien a diferents ètnies africanes: la Peul, Bambaras, Malinkes, i que provenien de diversos països: Senegal, , Gabon, Dahomey, Costa d'Ivori, Guinea i Sudan.

Porta d'entrada

El cementiri senegalès de Chasselay va esdevenir necròpolis nacional després de 1966 i actualment és gestionat per la Direction Interdépartementale des anciens combattants de la région Rhône-Alpes. Cada 11 de novembre s'hi celebren actes commemotatius.

Detalls dels fetitxes de la porta

El cementiri té forma rectangular i està envoltat per murs de 2,5 m d'alçada, que presenten, a cada cantonada, unes torres acabades en prisma. Tot el recinte està cobert per ciment d'un fort color rogenc, al qual s'hi va barrejar una mica de terra africana, portada expressament des del Senegal. D'aquesta manera es volia imitar l'efecte de la tova (cast adobe), fet amb terra i palla. L'arquitecte es va inspirar, gràcies a la documentació aportada per les Missions Africanes de Lió, en unes típiques construccions de l'Àfrica de l'oest: els tata, o recintes de terra sagrada on s'hi enterren els guerrers. El contrast amb el verd dels camps de blat que l'envolten és molt fort. La porta, de fusta fosca, presenta vuit màsqueres diferents, que representen imatges fetitxes que vetllen pel repòs dels difunts. Sembla ser que el seu disseny és de l'abat Boisard, que havia dirigit una escola d'ebenistaria.

Detall de la capella

A l'interior, podem observar les sepultures marcades amb estel·les, perfectament alineades a banda i banda del passeig central. Les fileres estan separades amb franges de pedres. També ens crida l'antenció la manca de qualsevol element vegetal. Cada una de les estel·les porta una inscripció amb el nom, el regiment, la frase Mort pour la France i la data de l'òbit. Al centre del mur paral·lel a al de la porta,situat de manera que és l'element més evident que ens trobem només entrar, hi ha una espècie de capella assenyalada amb una creu. A l'interior només hi ha, penjada a la paret, la declaració de la concessió de la Creu de Guerra amb Palma al capità Gouzi i al seu regiment.

Reproducció del document de desgreuge

Filmografia:

Le cimetière Tata, mémoires des tirailleurs sénégalais, documental de Rafael Gutierrez i Dario Arce (2007). Producció de C Productions Chromatiques, de Lyon.

Le Tata, un documental de 60 min de Patrice Robin i Evelyne Berruezo (1992), on s'hi fa un repàs de tots els esdeveniments i on hi apareixen diversos testimonis.

Per saber-ne més:

Scheck, Raffael. Une saison noire. Les massacres de tirailleurs sénégalais. Mai-juin 1940. Paris, 2007 : Editorial Tallandier.

Ntoma Mengome, Barthélémy. Les preux chevaliers noirs. Ces héros méconnus de la France (1939-1945). Editorial Harmattan ISBN : 978-2-296-07693-8. 82 pàgines.

Poncet, Jean. Tata sénégalais de Chasselay: les combats de Chasselay-Montluzin et dans l'ouest lyonnais les 19 et 20 juin 1940. Edició del Conseil général du Rhône, Lió.

VVAA. Nécropole nationale de Chasselay: le "tata" des tirailleurs sénégalais. Editat per Ministère de la défense, Service départemental de l'Office national des anciens combattants et victimes de guerre du Rhône (ONAC), 2010. Col·lecció Mémoire de pierre nº 11

Historique des tirailleurs sénégalais

Si teniu temps, podeu visitar els Archives Départamentales del Rhône, on hi podreu consultar l'expedient 437 W 173: Tata sénégalais de Chasselay, conception, construction, inauguration et organisation de cérémonies commémoratives1942-1950 , on hi trobareu els plànols, els discursos pronunciats durant la inaguració, la llista d'invitats, fotografies i documentació diversa sobre aquesta singular necropòlis.

Està situat a la carretera D100 direcció Les Chères. L'horari d'obertura és de 10 a 18 h. Visita Lliure, tot i que es poden sol·licitar visites guiades. Coordenades: 45° 52′ 56″ N 4° 45′ 17″ E

El Cementiri de Sant Sadurní d'Anoia (comarca de l'Alt Penedés) i Santa Cecília

Sepultura del Cementiri de Sant Sadurní d'Anoia. Representa Santa Cecília

Sant Sadurní d'Anoia és un municipi d'uns 12.000 habitants situat a la comarca catalana de l'Alt Penedés. Al seu territori, més de vuitanta elaboradors produeixen el 90% del cava de tot l'Estat, fet que comporta que aquesta activitat sigui el sector al qual es dedica gran part de la població. El ressorgiment del sector vinícola després de la crisis de la fil·loxera del segle XIX, va enriquir la població i en ella s'hi van construir significatius edificis modernistes, com les Caves Cordoniu, obra de l'arquitecte Puig i Cadafalch, les Caves Freixenet i un nombre important de cases i casals.

Un altre detall de la sepultura

El cementiri municipal es troba situat als afores de la població, concretament al Passeig de Can Codorniu. La seva estructura, clarament visible en una vista aèria (amb Googlemaps, per exemple), està formada per la zona rectangular, que és on hi ha l'entrada actual, i n'és la primera ampliació, practicada a la part posterior del recinte antic; la zona cuadrada, que és el recinte més antic; i la zona el·líptica, que n'és la segona i darrera ampliació, practicada a a la part davantera del recinte antic. És un clar exemple de com es resolen, en alguns casos, les ampliacions al cementiris actuals: el recinte antic es manté, inclosos els murs i la porta d'entrada, com aquí, i s'hi afegeixen altres zones a la part posterior o davantera. La comunicació entre ambdós recintes s'aconsegueix practicant una nova entrada al mur. En trobem un altre exemple a Prats de Lluçanès. Segur que en podreu trobar molts exemples més, ja que aquest tipus d'actuació és molt habitual.

Vista de la zona més moderna, des del turó artificial

La zona més moderna, de forma el·líptica, està formada per una paret perimetral plena de nínxols amb làpides de marbre blanc, col·locades per fora, amb la qual cosa gairebé no es veu espai entre les tombes. En mig del recinte, l'Ajuntament hi va construir, l'any 2010, un petit turó artificial ple de plantes i arbres per crear-hi un camí en espiral que condueix a una visió panoràmica del Penedès.

Panteó modernista, obra de Modest Castañé

El recinte antic, del qual se n'ha conservat la porta dins del cementiri actual, està format per fileres de nínxols de quatre pisos als murs perimetrals on s'alternen làpides de marbre , una petita zona d'enterraments a terra, gairebé tots marcats amb creus blanques, i alguns panteons situats al camí central, entre els quals hi trobem un panteó d'inspiració modernista de la família Blanch, obra de Modest Castañé, autor que va guanyar l'any 1917 el Concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona per l'edifici comercial de Prats Fatjó i Cía., una prestigiosa pastisseria situada al Passeig de Gràcia nº 6 de Barcelona (avui desapareguda). En el mur perimetral hi veurem la capella-panteó de la família Raventós Codorniu, amb un cert aire clàssic.

Monument Guerra Civil a dins del recinte

El recinte rectangular, al qual s'accedeix des del recinte antic o per la porta d'entrada principal, que no té cap característica singular, també està envoltat perimetralment per fileres de nínxols de quatre pisos, on s'alternen làpides modernes i antigues. Francesc Folguera consta com a realitzador de l'entrada a l'ampliació del cementiri de Sant Sadurní l'any 1925 (Catàleg de la primera exposició General d'Art Litúrgic celebrada del 29 de novembre a l'11 de desembre de 1925 a la Sala Parés de Barcelona). Al centre, enjardinat amb xipresos, hi observarem diversos panteons interessants. Tot just entrant des del carrer a mà dreta s'hi troba el monument, en forma de monòlit, als morts de la Guerra Civil, que només conté una lacònica inscripció: "A la memòria de tots els sadurninencs morts a conseqüència de la Guerra Civil 1936-1939". Al terra, molt a prop del monòlit de la Guerra Civil, hi veurem una placa amb la següent inscripció: "La vila de Sant Sadurní en homenatge a les víctimes de l'Holocaust nazi 1939-1945. Commemoració del 60è aniversari de l'alliberament dels camps de concentració. Sant Sadurní d'Anoia 1 de novembre de 2005".

Obra signada per J. Güell

També hi trobem una tomba, de marbre blanc, formada per una gran creu i un àngel amb les ales desplegades, i que a la mà esquerra sosté un llibre i amb la dreta diposita unes flors sobre la tomba. El conjunt està signat per J. Güell, de Vilafranca del Penedès.

Panteó de la família Ferrer, obra de l'arquitecte Francesc de Paula Nebot

A la zona esquerra del recinte nou, hi trobem a primer terme el panteó de la família Ferrer, obra de 1939, de l'arquitecte Francesc de Paula Nebot i Torrens (1883-1965). Es tracta d'una tomba d'una austeritat decorativa evident però de gran monumentalitat pel seu tamany. Els noms de les persones que hi estan enterrades segueixen un patró idèntic: el nom i la data de la mort en xifres romanes. El projecte i les dades tècniques d'aquest panteó (dibuixos, plànols...) es troben dipositats al fons de l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (demarcació de Barcelona).

Sepultura amb la representació del Martiri de Santa Cecília

Però la tomba que ens ha cridat més l'atenció representa una dona estirada boca terrosa, amb els ulls envenats, i amb el cos inert, ja morta. És una representació d'una obra bellíssima: El martiri de Santa Cecília, de l'escultor Stefano Maderno (1576-1636), situada a la Basílica de Santa Cecília del Trastevere (Roma, Itàlia). Segons algunes teories, l'autor va realitzar l'obra a partir de l'observació al natural del cos incorrupte de la santa, trobat en aquesta postura després d'haver patit martiri, a les catacombes de Sant Pretextat (o a les de Sant Calixte segons algunes fonts); unes altres teories afirmen que es va inspirar en la detallada descripció de l'arqueòleg Antonio Bosio a l'obra Historia Passionis B. Caeciliae Virginis. 

Obra original de El Martiri de Santa Cecília de Stefano Maderno (fotografia de Sébastien Bertrand) 

Sigui com sigui, Maderno va esculpir una obra sense decoracions supèrflues però plena de detalls: un profund tall al coll, com a part del martiri que va rebre la Santa; els ulls tapats amb un mocador; la posició de les mans, lligades i fent el símbol de la Trinitat amb una i amb l'altra afirmant que Déu és ú. Però el tret més distintiu de l'obra és la posició del cos, que busca naturalitat i que evita postures classicistes.

Detall de la sepultura: les mans marcant la Trinitat

La sepultura del cementiri de Sant Sadurní no en vol ser una còpia exacta però, tot i així, és molt similar. Hi ha dues diferències essencials: a l'obra original, el pes del cos es recolza sobre el cantó dret, i no sobre l'esquerre; i que el material utilitzat és més tosc i no permet arribar a la delicadesa que Maderno va obtenir amb el marbre blanc. La tomba conté una alfa i una omega a banda i banda dels peus, com a símbol del principi i de la fi, tan present en la simbologia funerària.

Còpia de El Martiri de Santa Cecília a l'església de Nostra Senyora de les Dunes d'Ostende (Bèlgica)

Trobem còpies de l'obra de Maderno a l'església de Nostra Senyora de les Dunes de la ciutat flamenca d'Ostende (Onze-Lieve-Vrouw-ter-Duinenkerk) o a la Catedral de Santa Cecília de la ciutat francesa d'Albí.

Si coneixeu alguna altra representació de l'obra de Maderno en algun context funerari, ens agradaria molt que ens ho diguéssiu.

Per acabar aquesta entrada, us volem desitjar molt bon any 2012 a tots.

Mausoleu de Jean II de Carondelet (Catedral de Bruges, Bèlgica)

El setembre de 2009, us vam parlar sobre el mausoleu de Ferry Carondelet, situat a la Catedral de Saint-Jean-Saint-Etienne de Besançon (França), entrada que haurem de "revisitar" properament perquè en tenim noves dades. Avui us mostrarem el mausoleu del seu germà, Jean, situat a la Catedral de Sant Salvador de Bruges (Bèlgica).

Retrat de Jean Carondelet, obra de Jeahn Gossaert (anomentat Mabuse), 

actualment al Museu del Louvre (Paris).  Font

Jean Carondelet va néixer a la ciutat francesa de Dôle l'any 1469 en el sí d'una família de llarg i important llinatge. Va morir el 7 de febrer de 1544 a la ciutat flamenca de Mechelen (cat. Malines). Era fill de Jean I Carondelet, canceller de la Bourgogne i de Margueritte de Chassey.

La inscripció del seu mausoleu ens relata uns quants detalls de la seva vida:

Reverendiss: Dom Joannes Carondelet. Archiepiscopus Panormitanus, Primas Siciliae. Praepositus S. Donatiani Brugen. Perpetuus Flandriae Cancellarius S. Decanus Metropolitane Bisuntina Abbas Commendatarius B. Mariae Montis Benedicti Pra S. Walburgis Furnen,Ac S. Piati Sicliniensis Caroli Quinti Rom. Imp. Semp. Aug. Secretarius Aliorumque Conciliorum in Belgica Praeses Primarius. Humanae Fragilitatis Memor Ipse Sibi Posuit. Obit VII Februarii Anno A Christo Nato MDXLIV. Aetatis LXXV

Traducció:

Reverendíssim Dom Joan Carondelet, arquebisbe de Palerm, primat [cast. primado] de Sicília, paborde [cast. archicofrade] de Sant Donacià de Bruges, canceller [cast. canciller] perpetuu de Flandes, degà de [l'arxidiòcesi] de Besançon, abat comendatari [cast. abad comendatario] de Montbenoît, paborde de Santa Walpurpurgis de Furnes [en flamenc Veurne], i de Sant Piat de Seclin, conseller de Carles V emperador romà sempre august i va presidir els consells d'estat a Bèlgica. En record de la fragilitat humana s'ha erigit [aquest monument].Va morir el 7 de febrer de l'any de Crist 1544, a l'edat de 75 anys.(Traducció Esther Celma)

En relació al primer càrrec, el d'arquebisbe de la ciutat italiana de Palerm, és interessant remarcar que Carondelet no va visitar mai aquesta ciutat però se n'ocupà a distància i enviava objectes litúrgics i ornaments, en els quals tenia molta cura d'estampari els escuts familiars. Per exemple, el retaule de la Verge al mig dels àngels de l'artista Jeahn Gossuert, anomenat Mabuse. El càrrec de primat, en aquest cas de la illa de Sicília, significava de facto que tenia autoritat sobre totes les diòcesis d'aquesta illa. El càrrec de paborde l'exercia a Veurne i a la Catedral de Sant Donacià o Sint-Donaaskathedraal, que era la catedral catòlica de la ciutat de Bruges, actualment desapereguda i on va ser enterrat en un primer moment. Com a canceller, exercia de garant de les actes eclesiàstiques de Flandes. La importància política i social del personatge es pot observar amb els càrrecs que va exercir prop del rei, en especial va ser conseller de Carles V i president del consell privat reial. A més, mantingué mecenatge i amistat amb Erasme de Rotterdam.

Aquarel·la de Jean Jacques Gailliard (1835)

L'obra original, de la qual us en mostrem una recreació en aquarel·la del segle XIX, provablement estava formada per un arcosoli en forma d'arc de triomf, coronat per la figura de Crist i dues figures orants a banda i banda de l'escena que conté el timpà. Estava decorat amb nombrosos escuts heràldics i columnes d'orde corinti. Va ser realitzada per Michiel Scherrier l'any 1549, un escultor flamenc poc conegut, que molt provablement segons algunes fonts i per la simil·litud d'estil, també va fer la tomba del seu germà Ferry, enterrat a la Catedral de Besançon. Originàriament va estar situada a la catedral de Sant Donacià, on també estava enterrat el seu germà Claude, fins l'any 1799. Va ser destruïda durant la Revolució Francesa i només se n'ha conservat l'estàtua jacent i el vas, que van ser traslladats a la Catedral de Sant Salvador de Bruges, lloc on avui la podem veure.

El mausoleu que avui podem observar amida 1,90 m d'amplada per 1,60 m d'alçada i està format per l'estàtua jacent de Carondelet en alabastre rosa i el vas funerari de marbre negre. Originàriament els ornaments, les representacions de perles i joies i els brodats estaven pintats i daurats.

Vista del mausoleu

Detall del treball de l'alabastre al coixí

Carondelet vesteix casulla (cast. casulla), alba (cast. alba) i mitra. La riquesa dels detalls a les vestidures i al coixí és magnífica. La figura, que està mig incorporada, recolza el cap sobre la mà dreta i sobre un coixí. La posició en què es troba és considerada una variant d'estàtua jacent ja que la majoria del cos està estirat i el cap continua reposant sobre el coixí, en contraposició a les figures recolzades (cast. acodadas), que eleven la part superior del tors a partir de la cintura (observeu la diferència, per exemple, amb la posició de les figures a la tomba de Bernat de Vilamarí a Montserrat, del Doncel de Sigüenza o de Ramon Folch de Cardona a Bellpuig). Aquesta posició gairebé jacent, i també la posició recolzada, no era tan habitual com la posició jacent total o l'orant, perquè s'interpretava que era més terrenal i que no reflectia devoció. Sembla que provenia d'Itàlia i que es va extendre sobretot per la zona de Galícia.

Detall de la imitació del treball del cuir a les portades del llibre

Amb la mà esquerra subjecta un llibre tancat. L'escultor va situar el personatge en aquesta posició volgudament amb la finalitat que la seva magnificència fós observada. Tot i estar ajaçat, manté els ulls oberts, detall que significa que va voler ser representat viu, en actitud contemplativa.

Bruges potser és la ciutat més visitada de Bèlgica pels seus canals i per la seva rica història. Perdeu-vos-hi passejant al capvespre, quan els grups de turistes ja gairebé han desaparegut i gaudiu dels colors i de la llum.

Tombes del claustre de Nôtre-Dame de Saint-Lizier (departament de l’Ariège, França)

Vista exterior de l'absis de Nôtre-Dame de Saint-Lizier

Saint-Lizier és una població francesa, d’uns 1600 habitants, situada al departament francès de l’Ariège (regió de Midi-Pyrénées), que posseix un dels patrimonis histìorics més importants de la regió: l’antiga Catedral de Nôtre-Dame de Saint-Lizier, inclosa, com a Patrimoni Mundial de la Unesco, en el Camí de Sant Jaume (cast. Camino de Santiago / francès Chemin de Saint-Jacques). Aquest temple va ser consagrat al segle XI i ampliat als segles XIV i XV. Va ser co-seu de la diòcesi de Couserans fins el segle XVII.

Detall del claustre

El claustre d’aquesta església és l’únic exponent romànic que es conserva sencer a l’Ariège i té un valor històric i artístic extraordinari ja que les 38 columnes de marbre que el formen daten, amb capitells de pedra ornats principalment amb motius vegetals i geomètrics, del segle XI i XII. El primer pis és d’època molt posterior (segle XVI). El claustre conté les mostres funeràries de dos personatges relacionats amb Saint-Lizier: la dels bisbes Auger de Montfaucon (segle XIV) i Hector d’Ossun (segle XVI).

Lauda sepulcral d'Auger de Montfaucon

Auger II de Montfaucon (algunes fonts l’anomenen Agustin), era fill d’una prestigiosa família noble de la zona de Moulis, municipi situat a molts pocs quilòmetres de Saint-Lizier. De la seva vida abans de ser nomenat bisbe no se’n tenen gaires dades, però se li coneixen diverses obres escrites de temàtica religiosa. Fou bisbe de Couserans entre 1279 i 1303, període en el qual la diòcesi i molt especialment l’església de Saint-Lizier, van ser objecte de nombroses millores i s’enriquieren considerablement.

Al costat de la tomba hi trobem reproduit un manuscrit titulat Procès-verbal des constatations officielles faites le 31 mai 1877, à l’occasion de l’overture du Caveau d’Auger de Montfaucon, l’un des Grands Eveques du Couserans, nommé au Siège en 1279, mort le 1r. Juin 1303. Com que el document ens sembla interessant perquè explica com es va trobar la tomba i la descripció de l’estat del cos, us en fem la traducció:

“Procés verbal de les constatacions oficials fetes el 31 de maig de 1877, en l’obertura de la tomba d’Auger de Montfaucon, un dels Bisbes més Grans de Couserans, nomenat bisbe l’any 1279, mort el primer de juny de 1303

El 26 de maig de 1877, uns obrers que estaven restaurant el claustre van recolzar un tauló (cast. Tablón) al mur de l’Església. Van colpejar un forat buit del mur i, un cop tretes algunes pedres, van trobar un arcosoli. El Mossèn va ser informat immediatament. Era una tomba.

Cedint a les vives demandes dels parroquians, el Mossèn va prometre que els satisfaria el desig de veure-ho el 31 de maig, cosa que va complir.

El sepulcre havia estat excavat dins el mur i es trobava limitat pels quatre costats per un enrajolat (cast. enladrillado) simple. El fons estava format per lloses i la part superior estava coberta per la pedra tumular, que va ser disposada al seu lloc , on s’adaptava perfectament.

El cos del Bisbe està estirat sobre les lloses, d’esquena avall i de cara amunt. Els braços creuats es recolzen sobre el pit. Els membres inferiors estan juxtaposats fins al naixement dels peus, que estan un sobre l’altre. El cap està girat enrera i a l’esquerra. La mandíbula inferior, adossada al tronc, n’està separada i només se n’ha conservat l’os.

El tronc i els membres estan en millor estat de conservació. La pell no està immediatament sobre l’os: n’està separada per teixits intermitjos que sobresurten, tot i que han disminuït. El color dels tendons és d’un marró fosc, excepte a les mans i els peus, que encara conserven la blancor. Si es recolza un dit sobre la cuixa, la pell cedeix a la pressió però retorna immediatament a la seva posició inicial sense deixar cap forat. Està tancada al centre però separada de l’espina dorsal per tres centímetres aproximadament.

Les dents de la mandíbula inferior i les ungles es conserven bé. La llargada del cos, des de la punta del cap fins a la planta dels peus és d’un metre i vuitanta centímetres. Les mans i els peus tenen formes fines i belles i són visiblement de classe aristocràtica. Només el dit petit i l’anular de la mà dreta no tenen pell i estan gairebé separats del cos. El tronc és ample i molt ben format.La part posterior de les sabates o, més aviat, les sabatilles és de cuir negre molt ben conservat. La seva dimensió testimonia la finesa dels seus peus. Es veuen per aquí algunes restes (en forma de pols) de color, restes de l’estola [...]. Encara es veuen algunes fibres dels guants sobre les mans. Cal assenyalar també un petit ram de [...].

No s’ha trobat ni creu pastoral, ni anell, ni cap resta d’ornaments metàl·lics. Aquesta absència de joies, que acompanyen sempre les restes de personatges rics i honrats, confirmaria el fet que, cap a l’any 1793, aquesta tomba va ser profanada. En aquest cas, l’alteració de la posició del cap i de la mà dreta fa presagiar que la [corona] i l’anell havien estat sostrets.

Entre els milers de persones que, el 31 de maig, han visitat aquesta tomba, algunes es preguntaven sobre les despulles d’Auger de Montfaucon i i per quina raó se’l pot distingir entre tants bisbes inhumats a Saint Lizier en un període de 1600 anys? Se’n troba la prova a la pedra tumular d’Auger de Montfaucon, que s’adapta perfectament al sepulcre i a les notícies històriques extretes del registre del Bisbat, que constata l’inhumació d’Auger de Montfaucon al mur que separa el claustre del transepte.

Els sotasignants, fabricants, autoritats i notables de Saint Lizier amb el deure de transmetre als seus descendents els fets que s’acaben d’exposar, han emés el present procés verbal per a què sigui dipositat als arxius de la parròquia en el dia d’avui, primer de juny , dia en què la tomba ha sigut tancada al seu primer lloc. “ [traducció ECF]

Detall del claustre

La tomba d’Auger de Montfaucon va ser classificada com a monument històric l’any 1908. L’obra que avui podem contemplar està situada dins un arcosoli modern. Es tracta d’una figura jacent esculpida en pedra rogenca. La definició escultòrica en els detalls és simple, per exemple la túnica té marcats els plecs però no conté ornamentació. Podem observar el bisbe amb les mans creuades sobre el pit i amb les restes del bàcul espiscopal, recolzat sobre l’espatlla dreta. El cap, com en la majoria dels altres testimonis funeraris que trobem d’aquest tipus, descansa sobre un coixí. A la part inferior de la lauda, hi consta una inscripció, de la qual no n’hem trobat cap referència. La paret de l’arcosoli estava adornada amb unes pintures murals monocroms, avui gairebé imperceptibles, que representaven, segons sembla, els funerals d’Auger de Montfaucon. Per últim, senyalarem que el sepulcre va servir, com també ens indica el document que us hem traduit, per a l’enterrament de les despulles de molts dels bisbes de Saint-Lizier.

Lauda sepulcral d'Hèctor d'Ossun

Hector d’Ossun va ser bisbe, entre 1548 i 1574, de l’antiga diòcesi de Couserans. Se’l considera un bisbe-guerrer: durant les guerres dels hugonots, es va posar, literalment, al davant d’un excèrcit de 4000 homes per defensar la seva diòcesi i en algunes ocasions per defensar Tolosa (fra. Toulouse) en nom del rei. Home de gran energia i intrepidesa, s’explicava que sempre deia missa amb el casc i la cuïrassa a sobre de la credença (cast. Credencia) de l’altar. Va morir el 21 de setembre de 1574 a l’edat de 80 anys, després de 26 anys exercint com a bisbe a la diòcesi.

Vista de la lauda d'Hèctor d'Ossun

La seva tomba també està situada al claustre de Saint-Lizier. Només se’n conserva la figura jacent, que ha estat situada sobre una làpida llisa d’un altre material, on s’hi ha gravat el nom del personatge i els anys de bisbat. El conjunt s’ha col·locat, finalment, sobre un vas i dins d’un arcosoli, ambdós d’obra moderna. Malgrat que la pedra de la que està feta la figura jacent està bastant malmesa i que l’estil escultòric no és excessivament detallista, s’hi poden observar perfectament les faccions de la cara, la llarga i ondulada barba, un fragment del bàcul episcopal (el qual ja no conserva la voluta), recolzat sobre l’espatlla esquerra, i l’hàbit que vesteix, ornat únicament amb una sanefa trenada a les vores. Els peus s’han perdut. No s’ha conservat cap inscripció contemporània de l’època del personatge.

by Olybrius

Per acabar, comentar-vos que repartits pel claustre hi ha alguns vasos sepulcrals sense identificar i sense ornamentació. Dins l’església de Nôtre-Dame no recordem que hi haguessin sepultures.

Cementiris de Granollers de la Plana (Osona)

Placa a la porta de l'església de Sant Esteve. (traducció al castellà “Para más limpieza en la casa de Dios, antes de entrar, limpiaros el calzado, por favor”)

Granollers de la Plana és un poble, disseminat en masos i petits nuclis, de poc més de 300 habitants que depèn del municipi osonenc de Gurb.

Al costat de la carretera entre Vic i Manlleu hi trobarem l'església de Sant Esteve de Granollers, que va ser consagrada l'any 1088 tot i que se'n conserva documentació des de l'any 903. L'església actual té encara restes del segle XI, concretament l'absis.

Sepulcre medieval

Adossat a l'església hi trobarem l'antic cementiri del poble, format per algunes tombes a terra marcades amb senzilles creus de ferro i dos o tres amb làpides de pedra. També hi veurem les restes d'un sarcòfag de pedra que mossèn Josep Claveras, rector de la parròquia després de la Guerra Civil, va trobar, juntament amb algunes peces de ceràmica ibèrica. Sembla ser que Mossèn Pere Bofill, rector a finals del segle XIX, també havia trobat sepultures molt antigues, probablement medievals, mentre estava realitzant obres de millora i d'ampliació al cementiri. D'aquestes troballes no en queden restes, simplement tenim el testimoni escrit del mateix mossèn (any 1892).

Sepultura de la família Abadal

Al cementiri hi destaca la tomba de la família Abadal Fontanellas i Pradell, adossada al mur del temple, a l'interior del qual hi dóna la cripta de la sepultura, concretament sota la capella del Roser. L'obra és un projecte de l'arquitecte Elies Rogent i Amat de l'any 1858. Aquest arquitecte, autor, entre d'altres obres cabdals, de la Universitat de Barcelona o de la restauració del monestir de Santa Maria de Ripoll, es caracteritzà pel neomedievalisme aplicat a l'arquitectura i la decoració, exemple del qual n'és la sepultura dels Abadal, que està formada per un arc de mig punt ornat amb motius vegetals on hi destaquen dues columnetes nervades adossades, coronades per capitells de decoració també vegetal i a la base de les quals hi consta el nom de l'arquitecte i de la persona de la família que el va encarregar. Al centre de la làpida els escuts amb elm (cast. Yelmo) dels Abadal i dels Pradell es mostren precedits per les sigles D.O.M., que tantes vegades hem trobat en altres sepultures i la inscripció “Restos mortales de las familias Abadal, Fontanellas y Pradell”. El conjunt és de marbre rosa però la part inferior s'ha reformat recentment, amb molt poc encert, i s'ha cobert amb plaques de marbre gris, fet que trenca totalment el conjunt.

El llinatge dels Abadal és d'origen molt antic i prové de la població d'Avinyó (Bages), tot i que a partir del segle XVII es va establir a Vic. El Mas Pradell és un dels més antics de la zona. La família donà diferents prohoms com Francesc d'Abadal Fontanillas i Pradell, nomenat Ciutadà Honrat per Carles IV l'any 1783, els descendents del qual varen ser nomenats, també pel rei, Cavallers de Catalunya; Ramon d'Abadal i Pou Fontanellas i Pradell, distingit militar; o Ramon d'Abadal i de Vinyals (Vic,1888-Barcelona,1970), historiador i polític.

Porta d'entrada i vista de l'antic cementiri

El cementiri té un altre tret distintiu: la porta d'entrada, obra d'un ferrer local dels anys 50 del segle XX. Destaca per la seva simbologia dels quatre evangelistes i la inscripció, de la qual us en fem una transcripció:

El cuc, ton germà, tal volta demà son menjar seràs
Recorda que ets pols i en pols tornaràs
De pols Déu i forma
Adam nostre pare, la terra és ta mare

Actual cementiri de Granollers de la Plana

L'actual cementiri de Granollers de la Plana es troba a poca distància de l'església de Sant Esteve, des de la qual és visible entre els arbres. No té cap element funerari destacable i està únicament format per fileres de nínxols. Ens ha cridat l'atenció, però, que té dues entrades pràcticament iguals i que salven l'orografia del terreny, per formar, a dins, un únic recinte.

Si passeu per aquestes contrades, no deixeu de prémer la botzina del cotxe un cop per cada persona que porteu i un cop pel cotxe quan passeu per davant de la capelleta de la Verge del Carme que hi ha al voral de la carretera: diuen els osonencs que us protegirà i us portarà bona sort.

Fonts:
Article Pladelasala, Jaume. "Granollers de la Plana". Ausa, 1955 Vol.: 2 Núm.: 12, pp- 53-62.
Article Pladevall i Font, Antoni. "Ramon d'Abadal i de Vinyals, historiador i vigatà". Ausa, Any: 1989 Vol.: 13 Núm.: 121, pp 193-201.

Monestir de Santa Maria de Vallbona V: laudes abacials del claustre (Vallbona de les Monges, Conca de Barberà)

Ala romànica del claustre

Sobre aquest monestir hem parlat, ja, de les laudes abacials situades al cor, del ric conjunt sepulcral de la sala capitular i de les tombes de Violant d'Hongria i de Ferrer d'Alemany i la seva esposa, Beatriu de Guimerà, a part dels sepulcres medievals situats a la plaça. Avui us parlarem de les tombes que conté el claustre, totes elles laudes sepulcrals situades al paviment.

El claustre de Vallbona de les Monges va ser erigit en diverses etapes perquè la comunitat no podia fer front a les despeses que representava la seva construcció. Aquest fet va marcar les seves característiques artístiques, ja que cada ala correspon a una època i un estil diferents. L'ala construïda al segle XII no conté cap enterrament, llevat d'una que hi ha a la cantonada; a l'ala del segle XIII tampoc en trobem cap mostra. En canvi, l'ala corresponent a l'època gòtica encara s'utilitza actualment per sepultar-hi les monges de la comunitat.

Detall del claustre
Pel què fa als personatges enterrats que conté, veurem una diferència essencial amb els que trobarem als claustres d'altres monestirs, com per exemple, Santes Creus o Poblet, que concentraven els enterraments de la noblesa vinculada amb el monestir. El claustre de Vallbona, en canvi, gairebé només conté tombes de la comunitat religiosa, que originàriament era enterrada a l'antic cementiri religiós situat a l'espai que avui és la plaça i que el monestir va cedir al poble al segle XVIII. Tot i així, resten documents escrits amb els noms de personatges nobles que volien ser enterrats, per testament, al monestir i, per tant, podria ser que antigament hi haguessin tombes de la noblesa al claustre però actualment no en queda cap resta identificable. L'ala nord del claustre conté les següents laudes abacials: Elisenda de Timor, Joaquima Preciado, M. Mercè Nogareda, Llúcia de Vallbona (priora) i Jerònima de Pons.

Lauda de l'abadessa Elisenda de Timor
Elisenda de Timor fou abadessa entre i270 a 1273. La seva làpida, que es converva en molt mal estat a causa de l'erosió, conté el bàcul i el panisellus d'abadessa i l'escut dels Timor al centre. És un altre exemple de la importància dels escuts familiars per una identificació correcta ja que no hi consta cap inscripció. Aquest escut, caracteritzat per un cèrvol, també es por trobar en una de les claus de volta d'aquesta ala del claustre.

Lauda de l'abadessa Joaquima Preciado i Vedruna

Al costat mateix d'aquesta lauda, hi ha la de l'abadessa, entre 1900 i 1904, Joaquima Preciado i Vedruna. Ambdues estan situades en un extrem de l'ala i en posició paral·lela al mur. Joaquima fou una de les impulsores de la construcció de la capella de la Mare de Déu del Claustre. La seva lauda únicament conté una creu, l'any de la mort i les inicials de nom i cognoms. Està en molt mal estat de conservació.

Lauda de l'abadessa Maria Mercè Nogareda

Maria Mercè Nogareda fou una abadessa del segle XX, gràcies a la qual, durant els conflictes de la Guerra Civil, es pogué salvar l'arxiu i d'altres objectes valuosos del monestir. La seva làpida amida 80x180cm. Va ser costejada pels seus nebots i realitzada en baix relleu pel dibuixant Joan B. Castro i l'escultor Jordi Pallàs. L'estil ha canviat completament en relació a les làpides que hem vist fins ara: la inscripció passa a tenir el protagonisme però en canvi el bàcul es redueix i se situa en un lateral. No hi ha escuts heràldics. A més, conte, com a elements decoratius, un Evangeli obert i un colom envoltat d'unes branques d'olivera, símbol de l'Esperit Sant. Està situada, aproximadament, al centre de l'ala i en posició perpendicular al mur. La inscripció diu:
La M. Rda. Domna / Ma. De las Mercedes / Nogareda y Espígol / Rigió esta abadía / durante 2 trienios / (1946/1952) y luego fue priora hasta su / tránsito que ocurrió / el 18 de agosto de 1961 / despues de haber / contribuido a ase+ / gurar la pervicencia / de la comunidad y la / restauración del monasterio / In pace quievit.

Lauda de la priora Llúcia de Vallbona i de Riglós

La lauda de la priora Llúcia de Vallbona i de Riglós, germana de l'abadessa Victòria, no porta bàcul perquè era priora, tot i que era el càrrec immediatament inferior a l'abadessa. Amida 76x182 i està molt gastada. Està situada en posició paral·lela al mur. La inscripció diu:
sepulta de Da. Lucía de Vallbona priora del present monestir. Morí a 17 d'agost [...].

Lauda de l'abadessa Jerónima de Pons

Jerònima de Pons Icart fou abadessa entre 1601 i 1603. Està enterrada al peu de l'escala que mena a l'església des del claustre pels seus conflictes amb les autoritats eclesiàstiques degut a la seva oposició a la imposició de la clausura per a les monges, decidida després del Concili de Trento. Va patir el procés anomenat "plet de clausura". La seva làpida es pot veure parcialment ja que la part superior queda tapada pel graó de l'escala. La part visible amida 77x129 cm. Artísticament és molt senzilla. Hi podem observar el bàcul, l'escut familiar i l'any de la seva mort.

Exemple laudes segle XIX i XX

A partir del segle XIX, aproximadament, les sepultures de la comunitat de Vallbona canviaran radicalment d'estil: es reduirà el seu tamany fins arribar a ser petites lloses del paviment del claustre i s'eliminarà qualsevol referència de nom, família o càrrec. La lauda només contindrà l'any de la mort, sense cap altre ornament ni tret diferenciador. La majoria de les sepultures són utilitzades diverses vegades, com ho demostra la inscripció de diversos anys en una mateixa lauda.

Sepulcre de Berenguera de Cardona situat, actualment, a la plaça del monestir
Segons alguns antics testimonis escrits, com la del cronista i monjo cistercenc Miguel-Ramón Zapater (1628-1674), la tomba de la vescomtessa Berenguera de Cardona, morta l'any 1211, estava situada originàriament al claustre. Posteriorment, va ser traslladada al cementiri del cenobi, concretament “a mano derecha, en saliendo de la misma iglesia, ay una tumba de piedra sobre cuatro columnas, con armas de Cardona y un castillo, sin duda de alguno de los muchos se mandaron sepultar en esta casa desta familia”. En desaparèixer el cementiri i convertir-se en plaça, les tombes foren reunides al mur de l'església. El sepulcre de Berenguera de Cardona ha estat identificat com el tercer des de l'esquerra.

Lauda de Bernat Veyà, de tipografia difícil d'interpretar.

Segons aquest mateix cronista, la capella de Sant Cristòfol, avui capella de la Mare de Déu del Claustre, contenia la sepultura de l'abadessa Eleonor de Vilafranca, morta el 7 de setembre de 1547. En una altra capella del claustre, hi tenien sepultura mossèn Joan Girona i una altra persona sense identificar. S'ha conservat la lauda de mossèn Bover, capellà de Sant Cristòfol, mort l'any 1545. Altres tombes del claustre són la de Bernat Veyà, veí de Montblanquet i fundador del benefici de la Mare de Deu del Claustre; i la de l'abadessa Gerarda de Cardona, morta l'any 1303, la lauda de la qual ha desaparegut.

PIQUER y JOVER, José. “El monasterio cisterciense de Vallbona: crónica de Miguel-Ramón Zapater”. Hispania Sacra, 29: 57/58 (1976). p. 417.