diumenge, 11 de setembre de 2016

El Cementiri Protestant de Santander (Cantàbria)


Entrada al recinte
Santander i la seva zona d'influència ha estat, des del segle XVIII, un punt d'intercanvi comercial i industrial amb Anglaterra, Holanda i Alemanya, entre d'altres. Aquest fet va comportar que vinguessin, provinents d'aquests països, nombrosos enginyers, tècnics per a les fàbriques i professionals vinculats amb el comerç i el trànsit marítim, com va passar a Menorca, Tarragona, Cartagena, Màlaga, València, Bilbao, Donostia i moltes altres ciutats de l'Estat Espanyol i Portugal. A moltes d'aquestes poblacions també s'hi van instal·lar tropes militars.

Detall del mur perimetral i les pilastres d'entrada
Segons una documentació del segon terç del segle XVIII, conservada a la Biblioteca Municipal de Santander, els anglesos que morien (bàsicament soldats de les tropes concentrades a Santander) van ser enterrats en un petit recinte que existia al convent de Sant Francesc de la ciutat. La nombrosa comunitat britànica ben aviat va sol·licitar a l'Ajuntament la possibilitat d'adquirir terrenys per a la construcció d'un cementiri propi. El 23 de desembre de 1831 el consistori accepta la petició amb la condició de respectar la Real Orden Ministerial que existia sobre el tema i que obligava a que estiguessin tancats per murs alts, i que no hi hagués capella o temple amb culte ni públic ni privat. Tot i l'existència d'una demanada real, el cementiri no es construirà fins dècades després. Va existir una segona sol·licitud (novembre de 1835) per atendre les necessitats de les nombroses tropes britàniques que hi havia a la ciutat, que s'havien repartit per diversos espais, com el Monestir de Corbán, on eren enterrats en un recinte funerari massa petit i que fou des d'on va sortir aquesta petició. Es van fer enterraments en d'altres convents i recintes (Convento de Santa Cruz, Cementerio de San Román, etc.). Era tan gran la necessitat que l'any 1836 es va sol·licitar que es poguessin enterrar al Cementerio de San Fernando, on s'hi va erigir un monument, que després va ser traslladat al cementiri protestant. El de San Fernando era l'antic recinte funerari de Santander, que va ser substituït pel de Ciriego.


Placa de l'entrada
L'any 1861 el Consolat Britànic de la ciutat obre subscripcions per a la construcció d'un recinte protestant. L'any següent l'Ajuntament n'autoritzarà la construcció i el trasllat de restes des del Cementerio de San Fernando. El terreny, un cop passades les inspeccions necessàries, va ser adquirit l'any 1863. El primer enterrament es va fer l'any 1864. Se sap que, com a mínim fins l'any 1867, el recinte encara no disposava de murs que el tanquessin i que es continuava recollint diners a través de subscripcions. L'any 1870 es va finalitzar la primera fase de les obres, tot i que no va ser fins l'any 1912 que se'l va dotar de porta.

Segons els estatuts del Cementiri Protestant de Santander (1894), els propietaris i directors del recinte són els cònsols d'Alemanya, Gran Bretanya, Suècia, i Noruega, en nom dels seus respectius governs. D'aquest cementiri, sortosament, se n'ha conservat nombrosa documentació, bàsicament a l'Arxiu i a la Biblioteca municipals de Santander, i a l'Arxiu del Patronat que regeix el recinte, des de 1961 presidit pel Cònsol d'Alemanya.
La tomba posterior esquerra és la de la darrera persona enterrada al recinte
Del llibre de registre en podem extreure dades molt interessants : hi consten 128 enterraments des d'abril de 1864, data del sepeli de Jesse Stroud, de 44 anys, de nacionalitat britànica i inspector de ferrocarril, que va morir a Reinosa per causes naturals. La darrera persona enterrada va ser Madeleine d'Afne Lorch Racine, de 86 anys, de nacionalitat espanyola i professora d'idiomes, que va morir de mort natural a Santander el 10 de novembre de 1990. Hi ha enterrades persones de deu nacionalitats diferents : alemanya, americana, britànica, danesa, espanyola, francesa, holandesa, índia, noruega, i sueca. Molts d'ells amb professions relacionades amb la navegació marítima, el comerç o l'enginyeria.

En arribar-hi ens trobem davant un recinte de planta rectangular de petites dimensions envoltat d'una tanca de pedra de fins a 2 metres d'alçada. L'interior està enjardinat amb diverses espècies d'arbusts i d'arbres (principalment plataners i xiprers), que ofereixen una esplèndida ombra als visitants. Les sepultures estan repartides aleatòriament i sense direcció concreta pel recinte tot i que s'ha respectat certa distància entre elles, cosa que conforma un conjunt harmoniós. La porta d'entrada, que permet veure l'interior, està suportada per quatre pilastres coronades per volutes. A l'entrada s'hi ha col·locat una placa on consta “Cementerio Protestante Inglés, 1864”.
Sepultura de la Legió de Mariners Britànica
El monument més gran que hi ha és un monòlit de pedra erosionada en forma d'obelisc envoltat per quatre àncores de ferro. Es tracta de la fossa comuna (1835) amb les restes dels soldats de la Legió Britànica de Mariners traslladades des del Cementiri de Sant Fernando. La resta de sepultures es presenten en forma de làpides amb inscripcions, algunes d'elles coronades per creus llatines de pedra. No existeixen elements arquitectònics ni escultòrics rellevants.

Aquest cementiri, com tants d'altres, també va estar a punt de desaparèixer per falta de manteniment i pel seu estat d'abandonament; concretament, l'any 1996 es van fer gestions per traslladar-lo. L'any 2004 va se declarar Bé d'interès Cultural de Cantàbria pel seu valor històric.

Per saber-ne més


Camus, Matilde. Prolegómenos del Cementerio Protestante de Santander y su Evolución Histórica. Santander: Editorial Bedia, 1993.  

dissabte, 6 d’agost de 2016

El cementiri parc de Landaederraga (Arrigorriaga, Euskadi)

Vista de les sepultures entre els camins i l'herba
 Arrigorriaga és un municipi situat a poc més de sis quilòmetres de Bilbao. Actualment hi estan censats uns 12.000 habitants. El cementiri de Sant Crist ja no permet enterraments i les restes s'aniran traslladant al nou cementiri del qual avui us parlarem. Fins l'any 1920 aproximadament va estar en funcionament l'antic cementiri parroquial. 

Imatge del cementiri de Santo Cristo d'Arrigorriaga (cementiri vell)
L'1 de novembre de 2009 es va inaugurar el cementiri-parc de Landaederraga, amb una concepció innovadora a nivell europeu ja que aporta un disseny que uneix les necessitats funeràries de la ciutat amb necessitats més lúdiques com és la concepció d'aquest mateix espai com a parc o zona de passeig. El plantejament inicial és aconseguir un cementiri totalment aconfessional, per la qual cosa no s'hi trobarà cap mena de simbologia ni s'hi permeten cerimònies religioses. S'ha orientat a l'est per facilitar l'enterrament de persones de religió musulmana.

Escultura de Larrea i plaça central
L'ajuntament vetlla perquè no hi hagi cap mena de símbol religiós ni social, tot i que permet, per exemple, les flors. Les despeses d'enterrament i manteniment aniran a càrrec també de l'ajuntament . Els nínxols (unes 160 unitats), que es reparteixen al llarg del lateral dels camins del recinte, no són visibles ja que estan tapats amb llistons de fusta i únicament s'indica el nom i dates dels difunts amb una placa metàl·lica. Al cap de cinc anys, les restes es poden traslladar a les osseres que s'han preparat en l'únic element clarament urbanitzat del recinte, com és la plaça principal, on s'han situat uns 850 nínxols, sense làpides, amb cobertura d'alumini blanc i protegits per portes corredisses de vidre emmirallat, que reflexa la tranquil·litat del conjunt, presidit per una escultura de 3 metres d'alçada en bronze, de Vicente Larrea que simbolitza el pas d'allò terrenal a allò espiritual, i per una zona on poder espargir les cendres. Aquest escultor té altres obres funeràries com el monument a Kirikiño al cementiri de Mañaria (1966) i un àngel al cementiri de Zumárraga (1990). 
Cementiri parc d'Arrigorriaga (plaça amb les urnes)
Per a l'enjardinament, es van respectar 150 enormes i vells roures que ja existien al terreny, s'han plantat prop de 50 oms i i faigs i més de 3.000 arbusts de diferents espècies. És un cementiri on predomina el verd i l'ombra, però sobretot les sensacions. 
Vista dels nínxols-osseres
El recinte ocupa prop de 3 hectàrees de superfície i el seu cost de construcció es va aproximar als 4 milions d'euros. La concepció i el disseny és obra de l'arquitecte municipal, Patxi Gutiérrez.
Vista del cementiri parc












diumenge, 5 de juny de 2016

La suposada tomba de Leonardo Da Vinci (Amboise, França)

Vista d'Amboise des del castell
Personatges com Leonardo da Vinci (1452-1519) no necessiten presentació per la seva universalitat i creativitat, però també com a arquetip del Renaixement i per les seves aportacions a l'art, l'enginyeria, la filosofia, l'escultura i en moltes d'altres disciplines. Com succeeix sovint, les tombes d'aquest tipus de personatges són motiu de controvèrsia i de periples absurds que, en molts casos, provoquen la pèrdua de les restes del mort.
Bust de Leonardo als jardins del castell, just al lloc on es van trobar les seves suposades restes
Per situar-nos : Leonardo va morir l'any 1519 al castell de Clos Lucé, residència que el rei Francesc I li va atorgar mentre estava al seu servei. Està situat prop de la ciutat francesa d'Amboise i actualment és una atracció turística com a Parc Leonardo Da Vinci, on s'hi poden veure reproduccions de molts dels seus enginys. El personatge va a anar emmalaltint fins que, un any abans de morir, va cridar el notari Boureau d'Amboise per fer testament, on indicava que volia ser enterrat a l'església de Saint-Florentin de la ciutat i que el seu cos fos portat pels capellans d'aquesta església, on es celebrarien tres grans misses, que coincidirien amb trenta misses més a Saint-Grégoire i en d'altres esglésies properes. Com a llegat principal, tota la seva biblioteca, llibres, instruments i esborranys els va llegar a Francesco Melzi. També va preveure nombroses i quantioses donacions a les institucions de desemparats i pobres d'Amboise.
SchlossAmboiseStichDuCerceau
Château d'Amboise, vue à vol d'oiseau de Jacques Ier Androuet du Cerceau [Public domain], via Wikimedia Commons, on es pot veure la col·legiata al centre del recinte i la capella de Saint-Hubert a la dreta (1579)
El testament de Leonardo així com d'altres documents indiquen, efectivament, que Leonardo va ser enterrat a l'antiga col·legiata de Saint-Florentin d'Amboise. Aquest conjunt eclesiàstic va ser construït l'any 1077 al centre del complex reial d'Amboise. L'any 1807 el recinte religiós va ser destruït i les restes de Leonardo van estar abandonades entre les runes prop de seixanta anys. A la ciutat existeix, però, una altra església dedicada a Saint-Florentin, que en va prendre el nom després de la destrucció de la col·legiata. Es tracta, però, l'antiga església de Nôtre-Dame-en-Grève. 

Capella de Saint-Hubert
L'any 1863 es va iniciar la recerca de les restes de Leonardo. Es descobreix un esquelet de l'alçada aproximada del personatge i es compara, d'una manera gens científica, el crani amb diferents retrats. També es van trobar diferents fragments de lloses sepulcrals amb els grafismes LEO / EO DUS VINC, que es van vincular ràpidament amb el nom de LEOnardo de VINCi. En aquella època, aquesta identificació no va estar exempta de polèmiques i controvèrsies, que va descriure amb tot detall un gran home de lletres francès : Arsène Houssaye, que va participar personalment en la recerca. Aquest relat es pot trobar a la revista L'Artiste de 1864 (vegeu apartat Per saber-ne més) Actualment, al mateix lloc on es van trobar aquestes restes, s'hi ha erigit un bust de Leonardo. 
Timpà de la capella de Saint-Hubert amb la representació del rei Carles VIII i la seva esposa Anna de Bretanya en oració
Les suposades restes del prohom es van traslladar a la capella de Saint-Hubert del castell, que era un antic oratori reial, construït en estil gòtic flamíger a finals del segle XV per ordre de Carles VIII i la seva esposa, Anna de Bretanya, ambdós representats en oració al timpà (segle XIX), on també hi trobem representada una interessant escena de caça perquè Saint-Hubert n'és el patró. Al braç del transsepte s'hi troba la llosa sepulcral de Leonardo, de marbre i amb un medalló en bronze amb la seva efígie, obra de Jean Cardot (2004).

Llosa sepulcral de Leonardo Da Vinci

A l'entrada de la capella, s'informa que les restes que conté aquesta tomba són les "suposades" de Leonardo, però tot i així han esdevingut un enorme reclam turístic per la ciutat, que n'ha fet el seu personatge principal.

Detall de l'interior de la capella de Saint-Hubert

Per saber-ne més : 

Audio periodista Nieves Concostrina https://www.ivoox.com/nieves-concostrina-la-vida-muerte-leonardo-audios-mp3_r6_11085062_1.html

Leonardo Da Vinci – 29/01/10 . Un altre audio de la periodista Nieves Concostrina sobre la tomba de Leonardo Da Vinci. (RNE)

Beume, George. Léonard de Vinci: 47 gravures et portraits. n.d. Paris: Société des éditions Louis-Michaud, circa 1904.

Houssaye, Arsène. “Léonard de Vinci et les fouilles d Amboise. I”. L'Artiste : journal de la littérature et des beaux-arts. Paris, 1864. pàg, 3-7

Houssaye, Arsène. “Léonard de Vinci et les fouilles d Amboise. II”. L'Artiste : journal de la littérature et des beaux-arts. Paris, 1864. pàg, 25-30

Houssaye, Arsène. “Léonard de Vinci et les fouilles d Amboise. III”. L'Artiste : journal de la littérature et des beaux-arts. Paris, 1864. pàg, 49-52

Houssaye, Arsène. “Léonard de Vinci et les fouilles d Amboise. IV”. L'Artiste : journal de la littérature et des beaux-arts. Paris, 1864. pàg, 97-101

Tot aquests articles es poden trobar al següent enllaç :
http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k229232r (obra de domini públic)

diumenge, 20 de març de 2016

El cementiri de Bunyol (València) : conèixer un poble a través del cementiri


Detall del cementiri de Bunyol
Bunyol és un població de més de 9.800 habitants, situada a uns 40 km de València i conegut internacionalment per la festa de La Tomatina. El seu cementiri, inaugurat l'any 1886 gràcies a l'alcalde Joaquim Ballester, és conegut per la simbologia maçònica, que està ben descrita en diverses publicacions i estudis (vegeu apartat Per saber-ne més al final d’aquesta entrada). El cementiri és conegut precisament per això ja que a la zona del cementiri civil s’hi agrupen sepultures amb simbologia maçònica. Però nosaltres no parlarem d’aquesta simbologia, sinó de com conèixer el dia a dia d’un poble a través d’un cementiri.
Entrada del recinte civil (actualment tancada) amb simbologia maçònica
La majoria de sepultures són en forma de nínxols amb làpides modernes, moltes d'elles de marbre negre i de realització moderna. A través de l'observació del cementiri d'una població podem interpretar la seva història, els seus personatges més rellevants, fins i tot quines epidèmies o quins accidents hi ha hagut a la zona, perquè són reflex d'aquesta societat.
Nínxol d'un porter de futbol

Partit comunista, futbol, i pala de forner : afiliació política, afició i professió en una única làpida

Nínxol d'un futbolista
El cementiri de Bunyol, però, és diferent perquè les làpides ens permeten, a través de les imatges o símbols que contenen, conèixer els oficis o professions, les aficions i les afiliacions polítiques de la gent del poble, de la gent normal, contemporanis nostres. Gairebé no hi ha cap làpida que no identifiqui algun d'aquests aspectes. D'aquesta manera podem saber, per exemple, que a la zona existeix una gran afició a la caça d'aus o de conills, i que molts dels veïns es dediquen al transport amb camions. També veurem una gran afició al futbol, especialment al Barça.
Nínxol d'un venedor de cupons de la ONCE

Una mostra de la singularitat d'aquest recinte la podrem veure en les fotografies següents. Entre les professions més esteses hi ha el treball al camp o a l'horta, els forners, i els camioners. Però també hi ha teulers, cistellers, i apicultors, comerciants o paletes.

Nínxol d'un barber

Les feines del camp són de les més representades al cementiri

Nínxol d'un camioner: la representació dels antics camions de marca Ebro és molt comuna

Nínxol d'un altre camioner

Nínxol d'un altre camioner
Nínxol d'un camioner : la curiositat és que s'ha aprofitat el nom de l'empresa de transports i el del difunt.
 El món rural hi està ben representat amb una sèrie de professions molt concretes:
Nínxol d'un apicultor i caçador
Nínxol d'un forner

Nínxol amb una tomaquera, representativa de la població amb la festa de La Tomatina

Nínxol d'un cisteller

Nínxol amb bous per llaurar
 També hi ha representades professions relacionades amb la construcció, com els paletes o els teulers.


Nínxol d'un paleta

Nínxol d'un teuler

Entre les aficions més habituals entre la població de Bunyol hi ha la caça d'aus i de conills, la majoria amb la representació d'un gos amb la presa a la boca i l'arma al costat. També hi ha famílies que han volgut representar el gust per la lectura, la caça de cargols, o el futbol.
Nínxol amb un balancí
Nínxol d'un aficionat al cant dels canaris

Nínxol d'un aficionat a anar a buscar cargols

Nínxol d'un aficionat a la caça del conill
Nínxol d'un caçador. Els gossos de caça estan molt representats en aquest cementiri

També trobem afiliacions polítiques i ideològiques, com les del PSOE, la CNT o el PCE.
Nínxol amb afiliació política
Nínxol amb afiliació política
També hi ha làpides amb representacions difícils d'interpretar, com la següent, que sembla un reproductor de cinema o alguna màquina del temps : 

Aquest vol ser una petita mostra de la singularitat de les làpides del cementiri de Bunyol.

Per saber-ne més

Casero Alcañiz, Rafael. Guía Rápida Simbología Masónica en el Campo Santo Buñolero. Edició del propi autor, 2012

Blog Oriente Eterno. "Buñol : un cementerio masónico" . 8 d'abril de 2009 <http://www.orienteeterno.org/2009/04/bunol-un-cementerio-masonico.html> [visitat 19 de març de 2016]