Cementiri de Castelldans (Les Garrigues): una història conservada

Vista del recinte funerari de Castelldans actualment
 Castelldans és un municipi situat al nord de la comarca de Les Garrigues amb poc més d'un miler d'habitants. La seva principal activitat econòmica es basa en el cultiu de secà, tot i que el regadiu també hi té certa rellevància, sobretot per la fruita.

El cementiri de Castelldans té planta rectangular i en ell s'observen diferents ampliacions. El recinte actual amida més de 4200m2., dels quals prop de 1600m2 pertanyen a l'ampliació que es va realitzar davant mateix de l'antiga porta del recinte, que ha quedat inclosa a dins. Però avui no descriurem el recinte, sinó que el mirarem amb uns altres ulls.

Tot i que l'observació d'un cementiri aporta coneixements històrics, artístics, socials i econòmics d'una població en concret; no és tan habitual trobar, escrita per gent del poble, la història d'un recinte funerari, fet que aporta detalls que la documentació administrativa i parroquial habitual (contractes, plànols, factures de manteniment, acta de benedicció, etc..) és impossible que reculli.

L'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic (ABEV), un dels conjunts documentals més importants de Catalunya pel seu abast temporal i per la magnitud i rellevància d'aquesta diòcesi, custodia una part de l'arxiu parroquial de la població de Castelldans, que conté documentació entre 1653 i 1931. Aquesta parròquia pertany actualment al bisbat de Lleida i, per tant, l'altra part de documentació es conserva al bisbat actual. Entre la documentació conservada a Vic, hi trobarem un llibre: Confraria del Roser, Manda Pia, i Cementiri.
    
Llibre de la Confraria del Roser
El llibre del qual us parlem conté les constitucions de la Confraria del Roser (1822), una relació de les propietats dels nínxols i la història del cementiri. La curiositat és que la història del recinte és iniciada per Francesc Tarragona, l'any 1904 en castellà i que, uns fulls més enllà, continua, aquest cop en català, el mossèn que va ocupar la plaça l'any 1929. Aquesta segona part és especialment interessant perquè a través dels seus comentaris, no exempts de sarcasme en molts casos, ens acostem a l'entrada de la República i de com ho vivia el sacerdot. En general, el text és una eina per deduir la història d'aquest equipament durant prop de 40 anys. Us transcrivim a continuació el text (hem actualitzat algunes de les paraules, tan en català com en castellà, per poder facilitar la tasca dels diferents traductors automàtics):

Porta antiga del cementiri, datada l'any 1893

Historia del cementerio

El cementerio nuevo fue construido en el año 1893 siendo Alcalde D. Antonio Cendra y párroco D. Federico Segarra. Se prescindió de la ley vigente sobre construcción de cementerios, pues sin expediente alguno se levantaron las tapias, y llamado el Cura Párroco bendijo, con la debida facultad, este cementerio; pero como no había en el centro ninguna cruz, el Cura Párroco mandó colocar una de madera, pero, como es de presumir, la cruz desapareció pronto de su lugar, no hubiera sucedido si en vez de una de madera se hubiere colocado una de hierro o piedra, como está prescrito.

La obra se hizo por subasta quedando ésta a favor del vecino de esta D. José Corretjé (Pocopan). Como sucede con las obras de los municipios que cuestan mucho y valen poco, el Cementerio costó mucho dinero, que pagó todo el municipio, y resultó una obra falsa. Así comentan malas lenguas que se pagó dos veces. Al municipio resultó muy bonito pero las aguas han descubierto que la obra no puede ser más falsa. Unos años después se construyeron veintisiete nichos que también resultaron falsos y más pequeños que los del plano de la contrata. Al fin fueron aprobados por la intercesión de D. Buenaventura Talarn Alcalde, quien con sus chanchullos y enredos logró engañar a la mayor parte del pueblo viviendo a sus expensas, hasta que al fin se han convencido los de buena intención que no se iba bien. Aprovechando estas circunstancias yo el infrascrito he determinado reorganizar el cementerio que tan descuidado estaba. 25 de enero 1904 Francisco Tarragona.

Continuació a l'Historial del cementiri de Castelldans
Porta actual del cementiri

Vaig entrar a la regència d'aquesta parròquia el primer d'octubre de 1929. Ben aviat i a la primera visita que vaig fer, el dia de Tots Sants a la tarda, ens vam convèncer del resultat que podia donar una obra feta com es diu al començament d'aquest llibre. Al retornar al temple vaig fer notar la gran sorpresa que havia tingut (als feligresos) en veure que fos un cementiri laic (sense creu) o una boscúria (tanta era l'herba i tan alta que ho envaïa tot). Vaig procurar despertar l'amor propi [dels feligresos] per un lloc tan digne de respecte i veneració però... ; només confiant amb l'Ajuntament tot va quedar com abans.

Un dia, en companyia d'uns catorze escolanets armats d'aixades, vam anar allà a arrencar les herbes; la neteja ens va costar dos dies, i vam fer una garbera de matolls ben atapeïda i tan alta com les tàpies que va ser cremada per treure el gra.

Avui comença a estar una altra vegada com abans. Els interessats, molts d'ells en lloc d'avergonyir-se del treball que nosaltres fèiem, encara ens van pagar amb una rialla.

Un cop netejat el camp, fa cosa de veure l'escampadissa d'ossos i ossets humans que hi havia. Ens va obligar a fer un forat a l'angle dret del fons per a dipositar-los.

Hi hem vist córrer els conills, els seus caus vora les caixes; hem sabut del cert que s'hi ha anat de caça; bon profit els faci als hostals de Borges [Les Borges Blanques] o al mercat de Lleida! No vull conill de Castelldans si no el veig agafar en lloc de confiança.

Encara no ho hem dit tot.

Les tres files de nínxols necessiten reparació. Es veu que els tres nínxols darrers (mà esquerra) van ser construïts els últims i, tan a la lleugera, que ara ja estan despresos del cos dels altres. La teulada tan malament, que els gossos hi han saltat i hem vist com s'han embrutat dins el nínxol superior. Això els ho he dit des del púlpit, per veure si canviàvem de pell; de moment se'ls ha tornat de gallina, però... veig altres conseqüències.

Jo, amb l'assentiment de l'Ajuntament i davant la seva presència, el febrer de 1930, vaig interessar-me per la restauració i adecentament, vaig citar paletes, i Alcalde, Secretari; paletes i Rector vam tirar línies, plànols, números i es va fer com un contracte amb aquests paletes (els mateixos constructors), ells anirien fent nínxols i nosaltres ens encarregaríem de la venda; d'entrada ja en teníem sis de demanats i altres que se'n demanarien quan veiessin que s'hi treballava.

Quan la cosa prometia anar endavant; va sortir la pota de gall: havíem d'esperar a l'estiu que l'obra no patís humitats...

I bé.... esperem.

I va venir l'estiu, i van tenir que segar i en acabar de segar, quan els vaig urgir perquè es posessin mans a la feina, ens deien que podien fer-ho al preu estipulat perquè s'havien equivocat.....

I jo crec que els que s'havien equivocat no eren ells, sinó jo al creure que una obra així pogués tirar endavant amb “confrares del Darrera”

Què farem? Temps.
Que el temps cambii

2 d'octubre de 1930
[signatura il·legible]

Qui ho havia de dir! Avui s'ha canviat el personal del municipi; no hi ha ningú del temps que abans citàvem. Esperem també.

Avui rebo un ofici: “per unanimitat s'acorda la suspensió del subsidi per segona missa. Així si que podrem confiar, eh? No obstant, paciència, a veure si tot ho abraça.

La nova forma de govern, o el govern de forma nova decreta per vots la separació de l'Església de l'Estat. Alguns Ajuntaments, com el flamíger de Lleida, demanen l'administració de cementiris. Endavant les atxes!

Tenia recollides algunes pessetes pel cementiri i les hauré de tornar, que no les prenguessin amb
el temps i aires que respiren.

Enguany no hem anat al fossar la tarda de Tots Sants perquè, segons vaig avisar, pel Roser de Maig, no celebraríem cap processó mentre no hi hagués “autoritat i tranquil·litat” i així estem encara. A més, per visitar un camp com un corral, no val la pena anar a patir un atac de nervis i una passa de curiositat batxillera. 5 de novembre de 1931.

Comentaris

Francesc Cornadó ha dit…
Molt bon reportatge, aprofitant que queda molt aprop, recomano l'Albi (Les Garrigues) plaça porxada, castell medieval i ermita de Sant Cosme i Sant Damià.
salut
Francesc Cornadó
Calamidad ha dit…
Qué cosa más curiosa, chicos. Hubiera sido genial que los grandes (y pequeños) cementerios también tuvieran este tipo de archivos. Aunque, bueno, para eso estamos nosotros, para empezar a recoger lo que si no se pone en negro sobre blanco acerca de estos lugares, se perderá en la noche de los tiempos.

Gracias por vuestra entrada.
Cal.
Emetorr1714 ha dit…
Ha sido un placer descubrir vuestro blog, es apasionante.

Hace un par de meses abrí otro blog dedicado exclusivamente a los cementerios que visito "Mis paseos funerarios".

Un saludo de presentación