Imatges de pedra i de silenci

El Cementiri de Sant Sadurní d'Anoia (comarca de l'Alt Penedés) i Santa Cecília

2011-12-29T20:20:00.001+01:00

Sepultura del Cementiri de Sant Sadurní d'Anoia. Representa Santa Cecília

SantSadurní d'Anoia és un municipi d'uns 12.000habitants situat a la comarca catalana de l'Alt Penedés. Alseu territori, més de vuitanta elaboradors produeixen el 90%del cava de tot l'Estat, fet que comporta que aquesta activitat siguiel sector al qual es dedica gran part de la població. Elressorgiment del sector vinícola després de la crisisde la fil·loxera del segle XIX, va enriquir la poblaciói en ella s'hi van construir significatius edificis modernistes, comles Caves Cordoniu, obra de l'arquitecte Puig i Cadafalch, les CavesFreixenet i un nombre important de cases i casals.

Un altre detall de la sepultura

Elcementiri municipal es troba situat als afores de la població,concretament al Passeig de Can Codorniu. La seva estructura,clarament visible en una vistaaèria (amb Googlemaps, per exemple), està formadaper la zona rectangular, que és on hi ha l'entrada actual, in'és la primera ampliació, practicada a la partposterior del recinte antic; la zona cuadrada, que és elrecinte més antic; i la zona el·líptica, quen'és la segona i darrera ampliació, practicada a a lapart davantera del recinte antic. És un clar exemple de com esresolen, en alguns casos, les ampliacions al cementiris actuals: elrecinte antic es manté, inclosos els murs i la portad'entrada, com aquí, i s'hi afegeixen altres zones a la partposterior o davantera. La comunicació entre ambdósrecintes s'aconsegueix practicant una nova entrada al mur. En trobemun altre exemple a Prats de Lluçanès. Segur que enpodreu trobar molts exemples més, ja que aquest tipusd'actuació és molt habitual.

Vista de la zona més moderna, des del turó artificial

Lazona més moderna, de forma el·líptica, estàformada per una paret perimetral plena de nínxols amb làpidesde marbre blanc, col·locades per fora, amb la qual cosagairebé no es veu espai entre les tombes. En mig del recinte,l'Ajuntament hi va construir, l'any 2010, un petit turóartificial ple de plantes i arbres per crear-hi un camí enespiral que condueix a una visió panoràmica delPenedès.

Panteó modernista, obra de Modest Castañé

Elrecinte antic, del qual se n'ha conservat la porta dins del cementiriactual, està format per fileres de nínxols de quatrepisos als murs perimetrals on s'alternen làpides de marbre ,una petita zona d'enterraments a terra, gairebé tots marcatsamb creus blanques, i alguns panteons situats al camí central,entre els quals hi trobem un panteó d'inspiraciómodernista de la família Blanch, obra deModest Castañé, autor que va guanyar l'any 1917 elConcursanual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelonaper l'edifici comercial de Prats Fatjó i Cía., unaprestigiosa pastisseria situada al Passeig de Gràcia nº 6de Barcelona (avui desapareguda). En el mur perimetral hi veurem lacapella-panteó de la famíliaRaventós Codorniu, amb un cert aireclàssic.

Monument Guerra Civil a dins del recinte

Elrecinte rectangular, al qual s'accedeix des del recinte antic o perla porta d'entrada principal, que no té cap característicasingular, també està envoltat perimetralment perfileres de nínxols de quatre pisos, on s'alternen làpidesmodernes i antigues. Francesc Folguera consta com a realitzador del'entrada a l'ampliació del cementiri de Sant Sadurníl'any 1925 (Catàleg de la primera exposició Generald'Art Litúrgic celebrada del 29 de novembre a l'11 de desembrede 1925 a la Sala Parés de Barcelona). Al centre, enjardinatamb xipresos, hi observarem diversos panteons interessants. Tot justentrant des del carrer a mà dreta s'hi troba el monument, enforma de monòlit, als morts de la Guerra Civil, que nomésconté una lacònica inscripció: "Ala memòria de tots els sadurninencs morts a conseqüènciade la Guerra Civil 1936-1939".Al terra, molt a prop del monòlit de la Guerra Civil, hiveurem una placa amb la següent inscripció: "Lavila de Sant Sadurní en homenatge a les víctimes del'Holocaust nazi 1939-1945. Commemoració del 60èaniversari de l'alliberament dels camps de concentració. SantSadurní d'Anoia 1 de novembre de 2005".

Obra signada per J. Güell

Tambéhi trobem una tomba, de marbre blanc, formada per una gran creu i unàngel amb les ales desplegades, i que a la mà esquerrasosté un llibre i amb la dreta diposita unes flors sobre latomba. El conjunt està signat per J. Güell, de Vilafrancadel Penedès.

Panteó de la família Ferrer, obra de l'arquitecte Francesc de Paula Nebot

Ala zona esquerra del recinte nou, hi trobem a primer terme el panteóde la família Ferrer, obra de 1939, de l'arquitecte Francescde Paula Nebot i Torrens (1883-1965). Es tracta d'una tomba d'unaausteritat decorativa evident però de gran monumentalitat pelseu tamany. Els noms de les persones que hi estan enterradessegueixen un patró idèntic: el nom i la data de la morten xifres romanes. El projecte i les dades tècniques d'aquestpanteó (dibuixos, plànols...) es troben dipositats alfons de l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes deCatalunya (demarcació de Barcelona).

Sepultura amb la representació del Martiri de Santa Cecília

Peròla tomba que ens ha cridat més l'atenció representa unadona estirada boca terrosa, amb els ulls envenats, i amb el cosinert, ja morta. És una representació d'una obrabellíssima: El martiri de Santa Cecília, del'escultor StefanoMaderno (1576-1636), situada a la Basílica de SantaCecília del Trastevere (Roma, Itàlia). Segons algunesteories, l'autor va realitzar l'obra a partir de l'observacióal natural del cos incorrupte de la santa, trobat en aquesta posturadesprés d'haver patit martiri, a les catacombes de SantPretextat (o a les de Sant Calixte segons algunes fonts); unes altresteories afirmen que es va inspirar en la detallada descripcióde l'arqueòleg AntonioBosio a l'obra HistoriaPassionis B. Caeciliae Virginis.

Obra original de El Martiri de Santa Cecília de Stefano Maderno (fotografia de Sébastien Bertrand)

Sigui com sigui, Maderno vaesculpir una obra sense decoracions supèrflues peròplena de detalls: un profund tall al coll, com a part del martiri queva rebre la Santa; els ulls tapats amb un mocador; la posicióde les mans, lligades i fent el símbol de la Trinitat amb unai amb l'altra afirmant que Déu és ú. Peròel tret més distintiu de l'obra és la posiciódel cos, que busca naturalitat i que evita postures classicistes.

Detall de la sepultura: les mans marcant la Trinitat

Lasepultura del cementiri de Sant Sadurní no en vol ser unacòpia exacta però, tot i així, és moltsimilar. Hi ha dues diferències essencials: a l'obra original,el pes del cos es recolza sobre el cantó dret, i no sobrel'esquerre; i que el material utilitzat és més tosc ino permet arribar a la delicadesa que Maderno va obtenir amb elmarbre blanc. La tomba conté una alfa i una omega a banda ibanda dels peus, com a símbol del principi i de la fi, tanpresent en la simbologia funerària.

Còpia de El Martiri de Santa Cecília a l'església de Nostra Senyora de les Dunes d'Ostende (Bèlgica)

Trobemcòpies de l'obra de Maderno a l'església de NostraSenyora de les Dunes de la ciutat flamenca d'Ostende(Onze-Lieve-Vrouw-ter-Duinenkerk)o a laCatedral de Santa Cecília de la ciutat francesa d'Albí.

Siconeixeu alguna altra representació de l'obra de Maderno enalgun context funerari, ens agradaria molt que ens ho diguéssiu.

Peracabar aquesta entrada, us volem desitjar molt bon any 2012 a tots.

Mausoleu de Jean II de Carondelet (Catedral de Bruges, Bèlgica)

2011-10-21T23:15:00.000+02:00

El setembre de 2009, usvam parlar sobre el mausoleude Ferry Carondelet, situat a la Catedral de Saint-Jean-Saint-Etienne de Besançon (França), entrada que haurem de "revisitar"properament perquè en tenim noves dades. Avui us mostrarem elmausoleu del seu germà, Jean, situat a la Catedral de Sant Salvadorde Bruges (Bèlgica).

Retrat de Jean Carondelet, obra de Jeahn Gossaert (anomentat Mabuse),

actualment al Museu del Louvre (Paris). Font

JeanCarondelet va néixer a la ciutat francesa de Dôlel'any 1469 en el sí d'una família de llarg i importantllinatge. Va morir el 7 de febrer de 1544 a la ciutat flamenca deMechelen (cat. Malines). Era fill de Jean I Carondelet, canceller dela Bourgogne i de Margueritte de Chassey.

La inscripció del seumausoleu ens relata uns quants detalls de la seva vida:

Reverendiss: Dom JoannesCarondelet. Archiepiscopus Panormitanus, Primas Siciliae. PraepositusS. Donatiani Brugen. Perpetuus Flandriae Cancellarius S. DecanusMetropolitane Bisuntina Abbas Commendatarius B. Mariae MontisBenedicti Pra S. Walburgis Furnen,Ac S. Piati Sicliniensis CaroliQuinti Rom. Imp. Semp. Aug. Secretarius Aliorumque Conciliorum inBelgica Praeses Primarius. Humanae Fragilitatis Memor Ipse SibiPosuit. Obit VII Februarii Anno A Christo Nato MDXLIV. Aetatis LXXV

Traducció:

Reverendíssim Dom JoanCarondelet, arquebisbe de Palerm, primat[cast. primado] deSicília, paborde[cast. archicofrade] de Sant Donacià de Bruges, canceller[cast. canciller]perpetuu de Flandes, degà de [l'arxidiòcesi] de Besançon,abatcomendatari [cast. abad comendatario] de Montbenoît, paborde deSanta Walpurpurgis de Furnes [en flamenc Veurne], i de Sant Piat deSeclin, conseller de Carles V emperador romà sempre august i vapresidir els consells d'estat a Bèlgica. En record de la fragilitathumana s'ha erigit [aquest monument].Va morir el 7 de febrer de l'anyde Crist 1544, a l'edat de 75 anys.(Traducció Esther Celma)

En relació al primercàrrec, el d'arquebisbe de la ciutat italiana de Palerm, ésinteressant remarcar que Carondelet no va visitar mai aquesta ciutatperò se n'ocupà a distància i enviava objectes litúrgics iornaments, en els quals tenia molta cura d'estampari els escutsfamiliars. Per exemple, el retaule de la Verge al mig dels àngels del'artista Jeahn Gossuert, anomenat Mabuse. El càrrec de primat, enaquest cas de la illa de Sicília, significava de facto que teniaautoritat sobre totes les diòcesis d'aquesta illa. El càrrec depaborde l'exercia a Veurne i a la Catedralde Sant Donacià o Sint-Donaaskathedraal, que era la catedralcatòlica de la ciutat de Bruges, actualment desapereguda i on va serenterrat en un primer moment. Com a canceller, exercia degarant de les actes eclesiàstiques de Flandes. La importànciapolítica i social del personatge es pot observar amb els càrrecsque va exercir prop del rei, en especial va ser conseller de Carles Vi president del consell privat reial. A més, mantingué mecenatge iamistat amb Erasme de Rotterdam.

Aquarel·la de Jean Jacques Gailliard (1835)

L'obra original, de laqual us en mostrem una recreació en aquarel·la del segle XIX,provablement estava formada per un arcosoli en forma d'arc de triomf,coronat per la figura de Crist i dues figures orants a banda i bandade l'escena que conté el timpà. Estava decorat amb nombrosos escutsheràldics i columnes d'orde corinti. Va ser realitzada per MichielScherrier l'any 1549, un escultor flamenc poc conegut, que moltprovablement segons algunes fonts i per la simil·litud d'estil,també va fer la tomba del seu germà Ferry, enterrat a la Catedralde Besançon. Originàriament va estar situada a la catedral de SantDonacià, on també estava enterrat el seu germà Claude, fins l'any1799. Va ser destruïda durant la Revolució Francesa i només sen'ha conservat l'estàtua jacent i el vas, que van ser traslladats ala Catedral de Sant Salvador de Bruges, lloc on avui la podemveure.

El mausoleu que avuipodem observar amida 1,90 m d'amplada per 1,60 m d'alçada i estàformat per l'estàtua jacent de Carondelet en alabastre rosa i el vasfunerari de marbre negre. Originàriament els ornaments, lesrepresentacions de perles i joies i els brodats estaven pintats idaurats.

Vista del mausoleu

Detall del treball de l'alabastre al coixí

Carondelet vesteixcasulla (cast. casulla),alba (cast.alba)i mitra. La riquesa dels detalls a les vestidures i al coixí ésmagnífica. La figura, que està mig incorporada, recolza el capsobre la mà dreta i sobre un coixí. La posició en què es troba ésconsiderada una variant d'estàtua jacent ja que la majoria del cosestà estirat i el cap continua reposant sobre el coixí, encontraposició a les figures recolzades (cast. acodadas), que elevenla part superior del tors a partir de la cintura (observeu ladiferència, per exemple, amb la posició de les figures a la tombade Bernatde Vilamarí a Montserrat, del Doncelde Sigüenza o de RamonFolch de Cardona a Bellpuig). Aquesta posició gairebé jacent, itambé la posició recolzada, no era tan habitual com la posiciójacent total o l'orant, perquè s'interpretava que era més terrenal i queno reflectia devoció. Sembla que provenia d'Itàlia i que es vaextendre sobretot per la zona de Galícia.

Detall de la imitació del treball del cuir a les portades del llibre

Amb la mà esquerrasubjecta un llibre tancat. L'escultor va situar el personatge enaquesta posició volgudament amb la finalitat que la sevamagnificència fós observada. Tot i estar ajaçat, manté els ullsoberts, detall que significa que va voler ser representat viu, enactitud contemplativa.

Bruges potser és laciutat més visitada de Bèlgica pels seus canals i per la seva ricahistòria. Perdeu-vos-hi passejant al capvespre, quan els grups deturistes ja gairebé han desaparegut i gaudiu dels colors i de lallum.

Tombes del claustre de Nôtre-Dame de Saint-Lizier (departament de l’Ariège, França)

2011-09-08T19:34:00.003+02:00

Vista exterior de l'absis de Nôtre-Dame de Saint-Lizier

Saint-Lizier és una població francesa, d’uns 1600 habitants, situada al departament francès de l’Ariège (regió de Midi-Pyrénées), que posseix un dels patrimonis histìorics més importants de la regió: l’antiga Catedral de Nôtre-Dame de Saint-Lizier, inclosa, com a Patrimoni Mundial de la Unesco, en el Camí de Sant Jaume (cast. Camino de Santiago / francès Chemin de Saint-Jacques). Aquest temple va ser consagrat al segle XI i ampliat als segles XIV i XV. Va ser co-seu de la diòcesi de Couserans fins el segle XVII.

Detall del claustre

El claustre d’aquesta església és l’únic exponent romànic que es conserva sencer a l’Ariège i té un valor històric i artístic extraordinari ja que les 38 columnes de marbre que el formen daten, amb capitells de pedra ornats principalment amb motius vegetals i geomètrics, del segle XI i XII. El primer pis és d’època molt posterior (segle XVI). El claustre conté les mostres funeràries de dos personatges relacionats amb Saint-Lizier: la dels bisbes Auger de Montfaucon (segle XIV) i Hector d’Ossun (segle XVI).

Lauda sepulcral d'Auger de Montfaucon

Auger II de Montfaucon (algunes fonts l’anomenen Agustin), era fill d’una prestigiosa família noble de la zona de Moulis, municipi situat a molts pocs quilòmetres de Saint-Lizier. De la seva vida abans de ser nomenat bisbe no se’n tenen gaires dades, però se li coneixen diverses obres escrites de temàtica religiosa. Fou bisbe de Couserans entre 1279 i 1303, període en el qual la diòcesi i molt especialment l’església de Saint-Lizier, van ser objecte de nombroses millores i s’enriquieren considerablement.

Al costat de la tomba hi trobem reproduit un manuscrit titulat Procès-verbal des constatations officielles faites le 31 mai 1877, à l’occasion de l’overture du Caveau d’Auger de Montfaucon, l’un des Grands Eveques du Couserans, nommé au Siège en 1279, mort le 1r. Juin 1303. Com que el document ens sembla interessant perquè explica com es va trobar la tomba i la descripció de l’estat del cos, us en fem la traducció:

“Procés verbal de les constatacions oficials fetes el 31 de maig de 1877, en l’obertura de la tomba d’Auger de Montfaucon, un dels Bisbes més Grans de Couserans, nomenat bisbe l’any 1279, mort el primer de juny de 1303

El 26 de maig de 1877, uns obrers que estaven restaurant el claustre van recolzar un tauló (cast. Tablón) al mur de l’Església. Van colpejar un forat buit del mur i, un cop tretes algunes pedres, van trobar un arcosoli. El Mossèn va ser informat immediatament. Era una tomba.

Cedint a les vives demandes dels parroquians, el Mossèn va prometre que els satisfaria el desig de veure-ho el 31 de maig, cosa que va complir.

El sepulcre havia estat excavat dins el mur i es trobava limitat pels quatre costats per un enrajolat (cast. enladrillado) simple. El fons estava format per lloses i la part superior estava coberta per la pedra tumular, que va ser disposada al seu lloc , on s’adaptava perfectament.

El cos del Bisbe està estirat sobre les lloses, d’esquena avall i de cara amunt. Els braços creuats es recolzen sobre el pit. Els membres inferiors estan juxtaposats fins al naixement dels peus, que estan un sobre l’altre. El cap està girat enrera i a l’esquerra. La mandíbula inferior, adossada al tronc, n’està separada i només se n’ha conservat l’os.

El tronc i els membres estan en millor estat de conservació. La pell no està immediatament sobre l’os: n’està separada per teixits intermitjos que sobresurten, tot i que han disminuït. El color dels tendons és d’un marró fosc, excepte a les mans i els peus, que encara conserven la blancor. Si es recolza un dit sobre la cuixa, la pell cedeix a la pressió però retorna immediatament a la seva posició inicial sense deixar cap forat. Està tancada al centre però separada de l’espina dorsal per tres centímetres aproximadament.

Les dents de la mandíbula inferior i les ungles es conserven bé. La llargada del cos, des de la punta del cap fins a la planta dels peus és d’un metre i vuitanta centímetres. Les mans i els peus tenen formes fines i belles i són visiblement de classe aristocràtica. Només el dit petit i l’anular de la mà dreta no tenen pell i estan gairebé separats del cos. El tronc és ample i molt ben format.La part posterior de les sabates o, més aviat, les sabatilles és de cuir negre molt ben conservat. La seva dimensió testimonia la finesa dels seus peus. Es veuen per aquí algunes restes (en forma de pols) de color, restes de l’estola [...]. Encara es veuen algunes fibres dels guants sobre les mans. Cal assenyalar també un petit ram de [...].

No s’ha trobat ni creu pastoral, ni anell, ni cap resta d’ornaments metàl·lics. Aquesta absència de joies, que acompanyen sempre les restes de personatges rics i honrats, confirmaria el fet que, cap a l’any 1793, aquesta tomba va ser profanada. En aquest cas, l’alteració de la posició del cap i de la mà dreta fa presagiar que la [corona] i l’anell havien estat sostrets.

Entre els milers de persones que, el 31 de maig, han visitat aquesta tomba, algunes es preguntaven sobre les despulles d’Auger de Montfaucon i i per quina raó se’l pot distingir entre tants bisbes inhumats a Saint Lizier en un període de 1600 anys? Se’n troba la prova a la pedra tumular d’Auger de Montfaucon, que s’adapta perfectament al sepulcre i a les notícies històriques extretes del registre del Bisbat, que constata l’inhumació d’Auger de Montfaucon al mur que separa el claustre del transepte.

Els sotasignants, fabricants, autoritats i notables de Saint Lizier amb el deure de transmetre als seus descendents els fets que s’acaben d’exposar, han emés el present procés verbal per a què sigui dipositat als arxius de la parròquia en el dia d’avui, primer de juny , dia en què la tomba ha sigut tancada al seu primer lloc. “ [traducció ECF]

Detall del claustre

La tomba d’Auger de Montfaucon va ser classificada com a monument històric l’any 1908. L’obra que avui podem contemplar està situada dins un arcosoli modern. Es tracta d’una figura jacent esculpida en pedra rogenca. La definició escultòrica en els detalls és simple, per exemple la túnica té marcats els plecs però no conté ornamentació. Podem observar el bisbe amb les mans creuades sobre el pit i amb les restes del bàcul espiscopal, recolzat sobre l’espatlla dreta. El cap, com en la majoria dels altres testimonis funeraris que trobem d’aquest tipus, descansa sobre un coixí. A la part inferior de la lauda, hi consta una inscripció, de la qual no n’hem trobat cap referència. La paret de l’arcosoli estava adornada amb unes pintures murals monocroms, avui gairebé imperceptibles, que representaven, segons sembla, els funerals d’Auger de Montfaucon. Per últim, senyalarem que el sepulcre va servir, com també ens indica el document que us hem traduit, per a l’enterrament de les despulles de molts dels bisbes de Saint-Lizier.

Lauda sepulcral d'Hèctor d'Ossun

Hector d’Ossun va ser bisbe, entre 1548 i 1574, de l’antiga diòcesi de Couserans. Se’l considera un bisbe-guerrer: durant les guerres dels hugonots, es va posar, literalment, al davant d’un excèrcit de 4000 homes per defensar la seva diòcesi i en algunes ocasions per defensar Tolosa (fra. Toulouse) en nom del rei. Home de gran energia i intrepidesa, s’explicava que sempre deia missa amb el casc i la cuïrassa a sobre de la credença (cast. Credencia) de l’altar. Va morir el 21 de setembre de 1574 a l’edat de 80 anys, després de 26 anys exercint com a bisbe a la diòcesi.

Vista de la lauda d'Hèctor d'Ossun

La seva tomba també està situada al claustre de Saint-Lizier. Només se’n conserva la figura jacent, que ha estat situada sobre una làpida llisa d’un altre material, on s’hi ha gravat el nom del personatge i els anys de bisbat. El conjunt s’ha col·locat, finalment, sobre un vas i dins d’un arcosoli, ambdós d’obra moderna. Malgrat que la pedra de la que està feta la figura jacent està bastant malmesa i que l’estil escultòric no és excessivament detallista, s’hi poden observar perfectament les faccions de la cara, la llarga i ondulada barba, un fragment del bàcul episcopal (el qual ja no conserva la voluta), recolzat sobre l’espatlla esquerra, i l’hàbit que vesteix, ornat únicament amb una sanefa trenada a les vores. Els peus s’han perdut. No s’ha conservat cap inscripció contemporània de l’època del personatge.

by Olybrius

Per acabar, comentar-vos que repartits pel claustre hi ha alguns vasos sepulcrals sense identificar i sense ornamentació. Dins l’església de Nôtre-Dame no recordem que hi haguessin sepultures.

Cementiris de Granollers de la Plana (Osona)

2011-07-23T23:29:00.004+02:00

Placa a la porta de l'església de Sant Esteve. (traducció al castellà “Para más limpieza en la casa de Dios, antes de entrar, limpiaros el calzado, por favor”)

Granollers de la Plana és un poble, disseminat en masos i petits nuclis, de poc més de 300 habitants que depèn del municipi osonenc de Gurb.

Al costat de la carretera entre Vic i Manlleu hi trobarem l'església de Sant Esteve de Granollers, que va ser consagrada l'any 1088 tot i que se'n conserva documentació des de l'any 903. L'església actual té encara restes del segle XI, concretament l'absis.

Sepulcre medieval

Adossat a l'església hi trobarem l'antic cementiri del poble, format per algunes tombes a terra marcades amb senzilles creus de ferro i dos o tres amb làpides de pedra. També hi veurem les restes d'un sarcòfag de pedra que mossèn Josep Claveras, rector de la parròquia després de la Guerra Civil, va trobar, juntament amb algunes peces de ceràmica ibèrica. Sembla ser que Mossèn Pere Bofill, rector a finals del segle XIX, també havia trobat sepultures molt antigues, probablement medievals, mentre estava realitzant obres de millora i d'ampliació al cementiri. D'aquestes troballes no en queden restes, simplement tenim el testimoni escrit del mateix mossèn (any 1892).

Sepultura de la família Abadal

Al cementiri hi destaca la tomba de la família Abadal Fontanellas i Pradell, adossada al mur del temple, a l'interior del qual hi dóna la cripta de la sepultura, concretament sota la capella del Roser. L'obra és un projecte de l'arquitecte Elies Rogent i Amat de l'any 1858. Aquest arquitecte, autor, entre d'altres obres cabdals, de la Universitat de Barcelona o de la restauració del monestir de Santa Maria de Ripoll, es caracteritzà pel neomedievalisme aplicat a l'arquitectura i la decoració, exemple del qual n'és la sepultura dels Abadal, que està formada per un arc de mig punt ornat amb motius vegetals on hi destaquen dues columnetes nervades adossades, coronades per capitells de decoració també vegetal i a la base de les quals hi consta el nom de l'arquitecte i de la persona de la família que el va encarregar. Al centre de la làpida els escuts amb elm (cast. Yelmo) dels Abadal i dels Pradell es mostren precedits per les sigles D.O.M., que tantes vegades hem trobat en altres sepultures i la inscripció “Restos mortales de las familias Abadal, Fontanellas y Pradell”. El conjunt és de marbre rosa però la part inferior s'ha reformat recentment, amb molt poc encert, i s'ha cobert amb plaques de marbre gris, fet que trenca totalment el conjunt.

El llinatge dels Abadal és d'origen molt antic i prové de la població d'Avinyó (Bages), tot i que a partir del segle XVII es va establir a Vic. El Mas Pradell és un dels més antics de la zona. La família donà diferents prohoms com Francesc d'Abadal Fontanillas i Pradell, nomenat Ciutadà Honrat per Carles IV l'any 1783, els descendents del qual varen ser nomenats, també pel rei, Cavallers de Catalunya; Ramon d'Abadal i Pou Fontanellas i Pradell, distingit militar; o Ramon d'Abadal i de Vinyals (Vic,1888-Barcelona,1970), historiador i polític.

Porta d'entrada i vista de l'antic cementiri

El cementiri té un altre tret distintiu: la porta d'entrada, obra d'un ferrer local dels anys 50 del segle XX. Destaca per la seva simbologia dels quatre evangelistes i la inscripció, de la qual us en fem una transcripció:

El cuc, ton germà, tal volta demà son menjar seràs
Recorda que ets pols i en pols tornaràs
De pols Déu i forma
Adam nostre pare, la terra és ta mare

Actual cementiri de Granollers de la Plana

L'actual cementiri de Granollers de la Plana es troba a poca distància de l'església de Sant Esteve, des de la qual és visible entre els arbres. No té cap element funerari destacable i està únicament format per fileres de nínxols. Ens ha cridat l'atenció, però, que té dues entrades pràcticament iguals i que salven l'orografia del terreny, per formar, a dins, un únic recinte.

Si passeu per aquestes contrades, no deixeu de prémer la botzina del cotxe un cop per cada persona que porteu i un cop pel cotxe quan passeu per davant de la capelleta de la Verge del Carme que hi ha al voral de la carretera: diuen els osonencs que us protegirà i us portarà bona sort.

Fonts:
Article Pladelasala, Jaume. "Granollers de la Plana". Ausa, 1955 Vol.: 2 Núm.: 12, pp- 53-62.
Article Pladevall i Font, Antoni. "Ramon d'Abadal i de Vinyals, historiador i vigatà". Ausa, Any: 1989 Vol.: 13 Núm.: 121, pp 193-201.

Monestir de Santa Maria de Vallbona V: laudes abacials del claustre (Vallbona de les Monges, Conca de Barberà)

2011-05-29T15:49:00.020+02:00

Ala romànica del claustre

Sobre aquest monestir hem parlat, ja, de les laudes abacials situades al cor, del ric conjunt sepulcral de la sala capitular i de les tombes de Violant d'Hongria i de Ferrer d'Alemany i la seva esposa, Beatriu de Guimerà, a part dels sepulcres medievals situats a la plaça. Avui us parlarem de les tombes que conté el claustre, totes elles laudes sepulcrals situades al paviment.

El claustre de Vallbona de les Monges va ser erigit en diverses etapes perquè la comunitat no podia fer front a les despeses que representava la seva construcció. Aquest fet va marcar les seves característiques artístiques, ja que cada ala correspon a una època i un estil diferents. L'ala construïda al segle XII no conté cap enterrament, llevat d'una que hi ha a la cantonada; a l'ala del segle XIII tampoc en trobem cap mostra. En canvi, l'ala corresponent a l'època gòtica encara s'utilitza actualment per sepultar-hi les monges de la comunitat.

Detall del claustre
Pel què fa als personatges enterrats que conté, veurem una diferència essencial amb els que trobarem als claustres d'altres monestirs, com per exemple, Santes Creus o Poblet, que concentraven els enterraments de la noblesa vinculada amb el monestir. El claustre de Vallbona, en canvi, gairebé només conté tombes de la comunitat religiosa, que originàriament era enterrada a l'antic cementiri religiós situat a l'espai que avui és la plaça i que el monestir va cedir al poble al segle XVIII. Tot i així, resten documents escrits amb els noms de personatges nobles que volien ser enterrats, per testament, al monestir i, per tant, podria ser que antigament hi haguessin tombes de la noblesa al claustre però actualment no en queda cap resta identificable. L'ala nord del claustre conté les següents laudes abacials: Elisenda de Timor, Joaquima Preciado, M. Mercè Nogareda, Llúcia de Vallbona (priora) i Jerònima de Pons.

Lauda de l'abadessa Elisenda de Timor
Elisenda de Timor fou abadessa entre i270 a 1273. La seva làpida, que es converva en molt mal estat a causa de l'erosió, conté el bàcul i el panisellus d'abadessa i l'escut dels Timor al centre. És un altre exemple de la importància dels escuts familiars per una identificació correcta ja que no hi consta cap inscripció. Aquest escut, caracteritzat per un cèrvol, també es por trobar en una de les claus de volta d'aquesta ala del claustre.

Lauda de l'abadessa Joaquima Preciado i Vedruna

Al costat mateix d'aquesta lauda, hi ha la de l'abadessa, entre 1900 i 1904, Joaquima Preciado i Vedruna. Ambdues estan situades en un extrem de l'ala i en posició paral·lela al mur. Joaquima fou una de les impulsores de la construcció de la capella de la Mare de Déu del Claustre. La seva lauda únicament conté una creu, l'any de la mort i les inicials de nom i cognoms. Està en molt mal estat de conservació.

Lauda de l'abadessa Maria Mercè Nogareda

Maria Mercè Nogareda fou una abadessa del segle XX, gràcies a la qual, durant els conflictes de la Guerra Civil, es pogué salvar l'arxiu i d'altres objectes valuosos del monestir. La seva làpida amida 80x180cm. Va ser costejada pels seus nebots i realitzada en baix relleu pel dibuixant Joan B. Castro i l'escultor Jordi Pallàs. L'estil ha canviat completament en relació a les làpides que hem vist fins ara: la inscripció passa a tenir el protagonisme però en canvi el bàcul es redueix i se situa en un lateral. No hi ha escuts heràldics. A més, conte, com a elements decoratius, un Evangeli obert i un colom envoltat d'unes branques d'olivera, símbol de l'Esperit Sant. Està situada, aproximadament, al centre de l'ala i en posició perpendicular al mur. La inscripció diu:
La M. Rda. Domna / Ma. De las Mercedes / Nogareda y Espígol / Rigió esta abadía / durante 2 trienios / (1946/1952) y luego fue priora hasta su / tránsito que ocurrió / el 18 de agosto de 1961 / despues de haber / contribuido a ase+ / gurar la pervicencia / de la comunidad y la / restauración del monasterio / In pace quievit.

Lauda de la priora Llúcia de Vallbona i de Riglós

La lauda de la priora Llúcia de Vallbona i de Riglós, germana de l'abadessa Victòria, no porta bàcul perquè era priora, tot i que era el càrrec immediatament inferior a l'abadessa. Amida 76x182 i està molt gastada. Està situada en posició paral·lela al mur. La inscripció diu:
sepulta de Da. Lucía de Vallbona priora del present monestir. Morí a 17 d'agost [...].

Lauda de l'abadessa Jerónima de Pons

Jerònima de Pons Icart fou abadessa entre 1601 i 1603. Està enterrada al peu de l'escala que mena a l'església des del claustre pels seus conflictes amb les autoritats eclesiàstiques degut a la seva oposició a la imposició de la clausura per a les monges, decidida després del Concili de Trento. Va patir el procés anomenat "plet de clausura". La seva làpida es pot veure parcialment ja que la part superior queda tapada pel graó de l'escala. La part visible amida 77x129 cm. Artísticament és molt senzilla. Hi podem observar el bàcul, l'escut familiar i l'any de la seva mort.

Exemple laudes segle XIX i XX

A partir del segle XIX, aproximadament, les sepultures de la comunitat de Vallbona canviaran radicalment d'estil: es reduirà el seu tamany fins arribar a ser petites lloses del paviment del claustre i s'eliminarà qualsevol referència de nom, família o càrrec. La lauda només contindrà l'any de la mort, sense cap altre ornament ni tret diferenciador. La majoria de les sepultures són utilitzades diverses vegades, com ho demostra la inscripció de diversos anys en una mateixa lauda.

Sepulcre de Berenguera de Cardona situat, actualment, a la plaça del monestir
Segons alguns antics testimonis escrits, com la del cronista i monjo cistercenc Miguel-Ramón Zapater (1628-1674), la tomba de la vescomtessa Berenguera de Cardona, morta l'any 1211, estava situada originàriament al claustre. Posteriorment, va ser traslladada al cementiri del cenobi, concretament “a mano derecha, en saliendo de la misma iglesia, ay una tumba de piedra sobre cuatro columnas, con armas de Cardona y un castillo, sin duda de alguno de los muchos se mandaron sepultar en esta casa desta familia”. En desaparèixer el cementiri i convertir-se en plaça, les tombes foren reunides al mur de l'església. El sepulcre de Berenguera de Cardona ha estat identificat com el tercer des de l'esquerra.

Lauda de Bernat Veyà, de tipografia difícil d'interpretar.

Segons aquest mateix cronista, la capella de Sant Cristòfol, avui capella de la Mare de Déu del Claustre, contenia la sepultura de l'abadessa Eleonor de Vilafranca, morta el 7 de setembre de 1547. En una altra capella del claustre, hi tenien sepultura mossèn Joan Girona i una altra persona sense identificar. S'ha conservat la lauda de mossèn Bover, capellà de Sant Cristòfol, mort l'any 1545. Altres tombes del claustre són la de Bernat Veyà, veí de Montblanquet i fundador del benefici de la Mare de Deu del Claustre; i la de l'abadessa Gerarda de Cardona, morta l'any 1303, la lauda de la qual ha desaparegut.

PIQUER y JOVER, José. “El monasterio cisterciense de Vallbona: crónica de Miguel-Ramón Zapater”. Hispania Sacra, 29: 57/58 (1976). p. 417.

Polvo Eres II, muertes estelares de la humanidad: llibre

2011-05-10T17:29:00.015+02:00

Fa poques setmanes que ha sortit a la venda el llibre Polvo Eres II, de la periodista i escriptora Nieves Coconstrina.

El llibre Polvo Eres II, editat per La Esfera de los libros, conté prop d'un centenar d'històries relacionades amb enterraments, funerals i morts de personatges històrics de diferents àmbits. L'autora ha organitzat els capítols segons la professió d'aquests personatges. Així trobem l'apartat dedicat als músics sota el nom “Dando la nota”; als escriptors amb el nom de “Prosistas, prosaicos y poetas”; als pintors amb el nom de “Pinceles para la eternidad”; als religiosos amb el de “En el nombre del padre”; i als polítics amb el de “Huesoteca Política”. L'estil humorístic i fresc dels relats ens permet arribar amb facilitat a una vessant oblidada de l'estudi històric de molts personatges, com és el de la seva mort i el de la seva tomba. En resum, a través de la ironia i de l'humor, rebem precisos relats històrics amb fets i dades poc coneguts. Les il·lustracions han anat a càrrec de Forges. En definitiva, un llibre per aprendre història d'una manera diferent i per acostar-se , amb humor, al món funerari.

Fa un parell d'anys, la mateixa autora va publicar Polvo Eres: peripecias y extravagancias de algunos cadáveres inquietos, amb un recull d'històries sobre la mort o els enterraments d'altres personatges famosos.

Nieves Concostrina té una llarga experiència com a periodista a diferents mitjans de comunicació. Actualment dirigeix i presenta l'espai radiofònic “Polvo Eres” a Radio 5 Todo Noticias, un espai on explica històries i anècdotes sobre enterraments i difunts, sobre costums funeraris i fúnebres; és col·laboradora del programa "No es un día cualquiera", amb un espai anomenat “El Acabose”, on també explica anècdotes relacionades amb el món funerari i des d'on ha impulsat, des de fa uns anys, un concurs d'epitafis, o com ella anomena “pepitafios”, on els oients envien fotografies d'epitafis i de tombes curioses i que donarà lloc al recull Y en polvo te convertirás, llibre editat l'any 2010 per La Esfera de los Libros. També ha col·laborat en el programa “La ruta del Quijote”.

Concostrina també és redactora en cap de la revista “Adiós”, dedicada al món funerari i dirigida per Jesús Pozo, on vam tenir l'ocasió de col·laborar, amb un petit article, per explicar la nostra experiència en la divulgació de l'art i el món funerari a través dels nostres blogs i del grup de Facebook “Apoyamos la ruta europea de los cementerios”.

Tomba de Eugeni D'Ors,Vilafranca del Penedès, tomba de la qual se n'explica la història al llibre Polvo Eres II

Concostrina, Nieves. POLVO ERES II. Editorial La Esfera de los Libros, 2011. Pàgines: 412. ISBN:9788499700403. Preu 19,90 €. Podeu llegir-ne aquí les primeres pàgines .

Suposada tomba del Príncep de Viana, monestir de Poblet

Tempio Antoniano della Pace (Pàdua, Itàlia)

2011-05-01T16:00:00.006+02:00

Vista del Tempio della Pace. Juliol de 2006

Pàdua és una bella ciutat italiana situada a la regió del Vènet, famosa per nombroses i extraordinàries obres d'art com la capella dels Scrovegni amb pintures de Giotto, o la basílica de Sant Antoni de Pàdua, on hi ha les restes del Sant.

Prop de l'estació principal de tren de la ciutat, concretament a la Via Tommaseo, trobarem un temple que, immersos en les belleses renaixentistes de la ciutat, ens pot passar desapercebut: el Tempio Antonniano della Pace, obra de l'arquitecte Antonio Zanivan. Els altars major i laterals i el baptisteri són de Luigi Strazzabosco. També va col·laborar l'arquitecte Pietro del Fabbro, autor del Sagrario Militare di Fagarè (Treviso), del qual us en vam parlar als inicis del nostre blog. L'orgue és obra de Ruffato.

Vista frontal del temple.

El temple, de caràcter votiu, està dedicat a Sant Antoni i a la Madonna della Salute com a ofrena per haver protegit la ciutat de l'ocupació enemiga durant la I Guerra Mundial. La seva construcció es realitzà entre 1920 i 1934. Posteriorment, els bombardejos del 30 de desembre de 1943, en plena II Guerra Mundial, en destruïren l'ala esquerra, la sagristia i l'altar. La reconstrucció va finalitzar l'any 1949.

Fotografia de les plaques del soldats morts. Extreta de Il Tempio della Pace

En el seu interior hi ha les restes mortals de 5401 soldats de la I Guerra Mundial, que provenien de diversos fronts de batalla i que foren traslladats als hospitals de campanya de Pàdua, on moriren. Gran part dels murs interiors del temple està recoberta de plaques de marbre de petites dimensions on hi ha gravada una creu, el grau militar i el nom del soldat.

Capella on hi ha les restes dels civils. Extreta de Il Tempio dell Pace

El temple també guarda les restes de 989 civils padovans morts durant els bombardejos de la II Guerra Mundial, els quals estan situats al terra de la capella de l'atri amb la inscripció següent:

Sotto il pavimento di questa Cappella

sono custoditi i resti mortali di 900 vittime civili
dei bombardamenti aerei su Padova (1943 – 1945).
L'eterno riposo dona loro Signore
e splenda ad essi la luce perpetua
Riposino in Pace + Amen

Relació de civils morts. Extreta de Il Tempio dell Pace

Concretament al mur esquerre d'aquesta capella, un gran plafó recull els noms de cadascun d'aquests civils, que hi van ser traslladats el 8 de maig de 1960 gràcies a Maria Zattarin Trevisan. El temple també recull les restes de 100 persones desconegudes mortes durant els dos conflictes mundials.El 4 de novembre s'hi celebra cada any una missa en honor dels morts.

Podeu trobar informació a la pàgina Il Tempio dell Pace
http://digilander.libero.it/clapad5/padova/tempio/index.html
Es pot visitar dins l'horari següent: 07:30 - 12:00 / 16:00 - 20:00

La singularitat de Saint-Santin-de-Maurs (departament del Cantal i de l'Aveyron, França)

2011-04-24T21:13:00.006+02:00

Paisatge del Cantal i de l'Aveyron, departaments francesos

Saint-Santin-de-Maurs o Saint-Santin és una població francesa situada als departaments del Cantal i de l'Aveyron amb poc més de 340 habitants. La seva singularitat prové de la loi du 22 décembre 1789, amb la qual es creaven els departaments francesos després de la Revolució i per la qual l'antic poble de Saint Santin va quedar dividit administrativament en dos departaments diferents: l'Aveyron i el Cantal. La separació o juxtaposició administrativa es va basar en raons lingüístiques, religioses, històriques o polítiques encara avui desconegudes, és a dir, existeixen nombroses hipòtesis sobre la raó que portà a aquesta divisió. Antigament, rebia el nom de Saint Santin de Montmurat la zona que pertanyia al departament de Rouergue (avui Aveyron) i de Saint Santin des Morts la zona del Cantal. Aquest fet ha provocat que, malgrat la seva minsa població, hi podrem veure dues esglésies, a tocar una de l'altra, dues escoles i dos cementiris. El límit departamental està assenyalat a la plaça.

Retaule amb els noms dels veïns morts del departament de l'Aveyron. Església de Saint-Pierre

L'església de Saint-Pierre (departament de l'Aveyron), que és del segle XIX, posseeix al seu interior un senzill monument als veïns del poble morts en el decurs de la I Guerra Mundial. Està constituït per un petit retaule de fusta pintada.

Nôtre Dame de Saint-Santin (església romànica)

L'església de Nôtre Dame de Saint-Santin és romànica i està al departament del Cantal. Des de la porta es pot veure parcialment l'interior i es pot observar que s'ha rehabilitat i que, en principi, no conté cap element funerari. Entre ambdues hi ha una distància de 20 metres.

Monument als morts situat a la plaça. Visió del departament de l'Aveyron

Monument als morts situat a la plaça. Visió frontal i del departament del Cantal. Al fons, l'església de Saint-Pierre

El monument als morts de la I Guerra Mundial, que està situat a la plaça del poble, té forma d'obelisc i és de marbre negre amb lletres daurades. També és singular perquè els noms dels veïns morts estan separats, cadascun a un lateral, segons la part administrativa del poble a la qual pertanyien. Així trobem la relació de Saint-Santin d'Aveyron en un lateral (uns 26 morts) i la de Saint-Santin de Cantal en un altre, en el qual hi ha inscrits els noms de 31 veïns morts tots ells a la I Guerra Mundial menys el capità Roger Lapergue, que morí a la Guerra d'Algèria. La part davantera, unitària, conté la inscripció següent:

Mourir
n'est rien
ce qui importe
c'est
de laisser
un example
et
un souvenir
[traducció pròpia: Morir no és res; allò que importa és deixar un exemple i un record]

Al peu de l'obelisc hi podem veure la frase "A nos heros morts pour la patrie".

Ddetall de les tombes del cementiri de Saint-Santin de l'Aveyron

Els dos cementiris de Saint-Santin estan situats als afores, cadascun a la zona adminsitrativa a la qual pertany. Les característiques són similars ja que tots dos són de planta irregular, no contenen nínxols i estan encerclats per murs. Majoritàriament, les tombes d'ambdós no tenen interés artístic rellevant ja que són els típics sepulcres de marbre gris moderns, amb models repetits per tota la geografia francesa.

Cementiri de Saint-Santin del Cantal

Sepulcre del comte Oliba Cabreta (Monestir de Santa Maria de Serrateix, Viver i Serrateix, comarca del Berguedà)

2011-04-01T20:44:00.005+02:00

Vista posterior del monestir de Serrateix

Serrateix (98 habitants) és un nucli de població inclòs dins el municipi de Viver i Serrateix, del qual també en formen part Viver i Sant Joan de Montdarn. Santa Maria de Serrateix és una antiga abadia benedictina transformada avui dia en església parroquial. Els seu origen es remunta al segle X, quan uns monjos hi portaren relíquies de Sant Urbici, copatró del monestir. El constant pelegrinatge per part dels habitants de la zona comportà un gran enfortiment del monestir. També s'hi portaren relíquies de Víctor, Zenó i Felícola, les quals estan situades actualment, junt amb les de Sant Urbici, en unes urnes del retaule de la Capella dels Sants Màrtirs. Les donacions de terres i privilegis per part de nombroses famílies nobles, entre elles la família del comte Oliba, contribuïren a engrandir el poder I les riqueses d'aquest monestir. La construcció de l'església nova va ser iniciada l'any 1077 i la consagració es feu l'any 1126. Després de molts segles d'alts I baixos en la seva puixança, la vida monàstica hi desaparegué aproximadament la segona meitat del segle XIX. Estructuralment ha sofert reformes importants, sobretot entre els segles XVIII I XIX, fet que li ha donat un aspecte neoclàssic a l'interior.

Vista superior del sepulcre

Oliba Cabreta (aprox 920-990) fou comte de la Cerdanya i de Besalú, fill del comte Miró II i d'Ava i nét del famós Guifré el Pilós. Es va casar amb Ermengarda d'Empúries amb qui va tenir cinc fills, que superaren el poder i la influència paterna: Bernat Tallaferro, comte de Besalú i de Ripoll, personatge mitificat pel poeta Jacint Verdaguer en el seu poema èpic Canigó; Guifré II, comte de Cerdanya i del Conflent; l'Abat Oliba, comte de Berga i de Ripoll, bisbe de Vic i abat de Santa Maria de Ripoll i de Sant Miquel de Cuixà, va ser, també, fundador del monestir de Montserrat, on hi té un cenotafi del qual ja us en vam parlar, en definitiva un personatge importantíssim en la història de Catalunya i gran impulsor de la cultura; Berenguer de Cerdanya, bisbe d'Elna; i Adelaida de Cerdanya. També tingué una filla fora del matrimoni, Ingelberga de Cerdanya, darrera abadessa del Monestir de Sant Joan de les Abadesses. Oliva Cabreta és considerat històricament el fundador del monestir de Serrateix.

En un moment de la historiografia es dóna per segur que el comte Oliba Cabreta es retirà, com a penitència, al monestir italià de Montecassino on morí però les cròniques medievals no hi fan referència i afirmen que estava enterrat al Monestir de Ripoll, d'on el seu fill era l'abat en el moment de la seva mort. Algunes altres fonts indiquen que podria estar enterrat a França, concretament a la zona del Rosselló. Històricament, la tomba que trobem a l'entrada esquerra de l'absis del monestir de Serrateix s'ha atribuït a Oliba Cabreta, possiblement per ser el gran impulsor d'aquest cenobi, i així ho trobem indicat en les explicacions al costat del sepulcre.

Vista frontal del sepulcre

El sepulcre està format per una arca amb escuts perimetrals i una estàtua jacent del personatge, vestit de soldat amb malla curta. Porta espasa i daga, símbol del seu poder. L'estat d'erosió de tot el conjunt no permet identificar els escuts nobiliaris ni molts dels detalls que el componen. Hi destaca una inscripció llatina, col·locada pels monjos l'any 1808, on s'indica que aquest sepulcre és, segons la tradició, d'Oliba Cabreta. El text diu el següent:

“A Oliba, que li diuen Cabreta, comte de Cerdanya, Besalú i Berga, fundador d'aquest monestir parroquial l'any 977. Orde benedictina”.

Per conèixer la llegenda sobre l'origen del sobrenom Cabreta, podeu consultar l'obra Repertori de llegendes historiogràfiques de la Corona d'Aragó (segles XIII-XVI) d'Anna Cortadellas , pàgines 13-17. A més, també hi és interessant la informació sobre la vida del personatge que trobareu en aquest estudi. També podeu trobar una complerta descripció del recinte a la pàgina Monestirs de Catalunya (versió en castellà).

Vista frontal i lateral del sepulcre

A l'interior, que es pot visitar gràcies al Patronat d'Amics de Serrateix, existien altres sepultures, com la de l'abat Berenguer de Torigues (segle XV), avui exposada al Museu Diocesà de Solsona o la sepultura capitular, situada en la cripta que havia estat la primera església del cenobi. A l'exterior i adossat al lateral de l'església, hi trobarem, també, un petit cementiri parroquial, que antigament estava situat a l'entrada.

Necròpolis militar nacional de Mourmelon Le Grand (regió Champagne-Ardennes, França)

2011-03-19T21:56:00.002+01:00

Mourmelon Le Grand és una població de més de 5000 habitants situada al departament francès de la Marne, prop de Chalons-sur-Champagne. Des de 1857, per ordre de Napoleó III, s’hi va instal·lar un camp militar, que va comportar un gran creixement de la població. Actualment, Mourmelon és la zona militar més important de França després de París.

La Necròpolis Nacional de Mourmelon Le Grand, que té una superfície de 13.580 m2., està formada per 2644 tombes individuals i un ossari que conté més de 40 cossos. Va ser creat després de la batalla de la Champagne l’any 1915 (I Guerra Mundial) i posteriorment es va engrandir per reagrupament de petits cementiris militars del municipi, com per exemple el dels enginyers, el de l’hospital, el de l'Escola de Tir, o el de l'Esperança, i de poblacions properes com Prosnes i Saint Hilaire-le-Grand, on existix un cementiri militar rus del qual us en vam parlar en una entrada anterior. Va ser arranjat entre 1919 i 1923. Entre 1982 i 1983 es restaurà totalment. Manté les característiques que trobem en d’altres necròpolis militars de la zona: entrada a través de dos monòlits en forma d’obelisc i ornats amb símbols de l’exèrcit; creus de formigó perfectament alineades; i al centre un monument commemoratiu i la bandera francesa onejant.

Vista de l'ossari

A Mourmelon Le Grand l’ossari està enjardinat amb arbust de formes arrodonides. Està assenyalat amb dos plafons amb els noms o el rang dels soldats que hi són enterrats.

Els cossos pertanyen a soldats dels següents regiments d’infanteria: 9è, 29è, 67è, 94è, 103è, 126è, 150è, 151è, 154è, 155è, 161è, 162è, 311è, 415è. També hi ha enterrats membres del 8è Batalló d’Infanteria, del 8è de tiradors, del 9è d’enginyers i del 108è i 130è de regiments d’artilleria de l’exèrcit francès.

Monòlit o obelisc d'homenatge a la 40a. Divisió d'Infanteria

Al centre del recinte hi destaca un obelisc d’homenatge a la 40a. Divisió d’Infanteria, amb les inscripcions següents:
Cara davantera: La 40e Division à ses morts
Cara esquerra: 80e brigade 150e - 161e RI
Cara dreta: 79e Brigade 154e - 155e RI
Cara posterior: 7 octobre - 10 octobre 1915
40e d'artillerie
génie-compagnie 6/2
pionniers d'infanterie 6/52
145e RI territoriale

Al voltant seu, s'hi han situat diverses plaques commemoratives, la majoria d'elles de reservistes que volien homenatjar els seus companys morts al camp de batalla.

Entrada del recinte

El departament de La Marne, amb una superfície una mica superior a la província de Barcelona, pertany a una de les regions més castigades durant la I Guerra Mundial: Champagne-Ardennes. Només a La Marne existeixen unes 30 necròpolis nacionals franceses, de les quals ja us hem parlat de la d'Auberive sur Suippe, de la de Sept Vaulx, i de la de Jonchery sur Suippe; i més de 17 cementiris militars d’altres nacionalitats, entre els quals destacarem, pel seu nombre, els britànics i els alemanys. En podeu veure la relació sencera al document (pdf) Les nécropoles nationales du Département de La Marne d'Alain Girod.

Cementiri de Fontanet (Torà, La Segarra)

2011-03-09T20:07:00.004+01:00

Vistes sota el porxo d'entrada

Fontanet és un petit poble dispers d'uns 17 habitants, que depèn del municipi de Torà.

L'església de Sant Miquel de Fontanet, amb una llarga història, és una construcció d'una sola nau d'estil llombard (segle XI-XII). El campanar és de cadireta de doble finestral, però no és romànic, és del segle XVII (1679), moment en què també es va construir el porxo d'entrada. A l'interior, que no hem pogut visitar, hi ha tres lloses sepulcrals: dues pertanyen a masos de la població, Solà i El Molí, i la tercera pertany als rectors de la parròquia, entre els quals destaca Jeroni Giribets (1678-1744) autor de diversos panegírics i escrits.

Vista general del cementiri de Fontanet

El cementiri es troba adossat a l'església i s'hi accedeix a través d'una petita i estreta porta de ferro sempre oberta. Al fons, s'hi han situat els nínxols (12) agrupats en columnes de tres, arrecerats sota una porxada coronada per una creu de pedra.

Tomba del metge Jordi Cantó

Davant dels nínxols, completament aïllada, hi trobarem l'única tomba a terra: és la sepultura d'un metge de Torà, mort l'abril de 1938. La humitat i l'abandor ha emplenat la pedra de molses, fins al punt que el text gairebé no és llegible, tot i així podem transcriure el seu contingut:

Jordi Cantó Font
Metge de Torà
assassinat vilment a Llanera
el [...] d'abril de 1938
per les hordes marxistes
Vivas in deo

L'expressió Vivas in deo és un antiga frase en llatí, utilitzada ja per les primeres comunitats cristianes, per desitjar la vida eterna. Tenim constància de la mort d'aquest metge a l'Hemeroteca de La Vanguardia, on, en la seva edició del divendres 3 de juny de 1938, la família publicà una esquela.

Porta d'entrada al cementiri

Segons consta al web Els morts de la Guerra Civil a la Segarra,, hi ha d'altres morts de la Guerra Civil enterrats en aquest cementiri: Rogeli Sánchez López, que es trobava refugiat a la casa rectoral, Sabina Fernández del Pozo, de Lleó, i el seu nét, Onofre Lorenzana Fernández, que va néixer i morir a Fontanet (4 mesos), tots ells víctimes civils.

Vista de l'església des del cementiri

L'església de Sant Miquel de Fontanet es troba solitària en mig de la natura però s'hi pot accedir fàcilment ja que està al costat de la carretera de Torà a Ardèvol (LV-30005).

Vista frontal de l'església de Sant Miquel de Fontanet

Bibliografia:
Rafart i Planas, Claustre, "Sant Miquel de Fontanet", Catalunya Romànica, XIII, El Solsonès, La Vall d´Aran. Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, 1987, p. 150

Sepulcre de Vasco da Gama (Mosterio dos Jerónimos, Lisboa, Portugal)

2011-02-20T21:40:00.008+01:00

Estiu de 2010

Vasco da Gama va ser un famós navegant portuguès, conegut arreu per obrir la ruta marítima des d’Europa a l’Índia vorejant la costa africana. Aquesta ruta fou importantíssima des del punt de vista comercial, cultural i polític. El nostre personatge va néixer entre 1460 i 1469 a la població marinera de Sines, situada al sur de Portugal i morí de malària a la ciutat índia de Kochi (cast. Cochín), pocs mesos després de ser nomenat virrei (1524).

En un primer moment, va ser enterrat cobert amb la capa de cavaller de l'Orde de Crist amb tots els honors a l’església de Sant Francesc de Kochi (antigament anomenada de Sant Antoni), que és el temple més antic construït pels europeus a l’Índia, i on encara es conserva la seva primera tomba.

Imatge de la seva primera tomba( Disponible a Wikipedia)

L’any 1539, per desig testamentari, les seves restes van ser traslladades per un dels seus fills, Pedro da Silva Gama, a la població portuguesa de Vidigueira, d’on Vasco era comte des de 1519. Concretament a l'església de Nossa Senhora das Reliquias del convent carmelita de Vidigueira i que actualment és una propietat privada anomenada Quinta do Carmo. Diverses fonts afirmen que va ser enterrat al costat de l'epístola (costat dret des del punt de vista dels fidels mirant l'altar). El panteó de la família Gama es construí l’any 1590. Durant el segle XVII se li va afegir un epitafi:

Aquí reposa el Gran Argonauta Dom Vasco Da Gama, I Comte de Vidigueira, Almirall de les Índies Orientals, de les quals en fou un afamat descobridor.

Detall de la tomba

L’any 1840 l’església estava destrossada a causa de disturbis i la tomba patí diversos desperfectes. Finalment, es decidí traslladar les restes al Monestir dels Jerònims de Betlem (Lisboa), recinte que es construí gràcies al comerç d'espècies amb l’Índia, precisament iniciat per Vasco da Gama. El 5 de juny de 1880 un comitè nacional es traslladà a Vidigueira per recollir-ne les restes. El matí del 7 de juny el seguici fúnebre, format per soldats de la cavalleria i de la infanteria inicià el camí cap a Lisboa en un tren, que va fer parades a Cuba (regió de l’Alentejo), d’on sortí el dia 8 el matí, a Alvito i a Barreiro. Després, es dipositaren al vaixell de l’armada portuguesa Mar de Palha, per arribar fins a l’església de Betlem pel riu Tajo. Les restes van ser rebudes pels més alts dignataris del país i amb grans honors militars.

Lateral de la tomba

Durant molts anys va córrer el rumor que les seves restes mai havien sortit de Vidigueira, perquè l'any 1884 va aparéixer un document, signat per un monjo del convent carmelita amb data de 1646, en el qual s'afirmava que Vasco de Gama havia estat enterrat al costat de l'evangeli sota una làpida sense inscripció. Les restes que s'havien traslladat l'any 1880 estaven al costat de l'èpístola. En motiu del 400è aniversari de la seva arribada a l'Índia, es traslladaren, aquestes noves restes a la tomba del Monestir dels Jerònims. És per aquest motiu que, en el seu moment (segle XIX), no es podia afirmar quines restes eren realment les de Vasco de Gama.

La tomba final de Vasco da Gama està situada al cor esquerre de l’església de Santa Maria Bélem del Monestir dels Jerònims de Lisboa. És obra de l’escultor Antonio Augusto da Costa Mota (1862-1930), conegut com a Costa Mota oncle per diferenciar-lo del seu nebot que també fou un artista conegut. Aquest afamat escultor també va realitzar el sepulcre del poeta Luís Vaz de Camões, situada al cor dret d’aquesta mateixa església.

La tomba és d’estil neomanuelí. El manuelí (cast. Manuelino) fou un estil bàsicament arquitectònic, que trobem a Portugal entre els segles XV i XVI. Es basa en elements del gòtic flamíger i decoracions renaixentistes i orientals. Es caracteritza per una gran abundància d’elements ornamentals o decoratius, majoritàriament heràldics o mariners, com a representació del poder marítim de Portugal. Durant el segle XIX i principis del XX, tingué una gran rellevància la utilització dels trets principals de l’estil manuelí, que donà lloc al neomanuelí.

Lateral de la tomba amb inscripció

El sepulcre de Vasco da Gama és una arca de grans dimensions decorada amb elements mariners i escuts pels quatre costats. Concretament, als laterals més llargs hi ha representada una Creu de l’Ordre de Crist de Portugal, símbol utilitzat ja en època de Vasco de Gama pels vaixells dels descobriments, la representació d’un vaixell de veles i una esfera armil·lar, símbol de la saviesa i el coneixement i utilitzada com a símbol nacional portuguès a partir del regnat de Manuel I. Els tres símbols estan enllaçats per una soga marinera i envoltats per elements florals.A la part inferior d’un d’aquests laterals hi destaca la inscripció, en portuguès, següent:

Erigit per disposició testamentària de Simao José Da Luz Soriano a 1894.

Simao José Da Luz Soriano (1805-1891) va ser un prohom portuguès, escriptor, polític i historiador, que deixà la seva immensa fortuna per a nombroses obres de caritat i artístiques. Una de les seves darreres voluntats va ser finançar els sepulcres de Vasco da Gama i de Luís Vaz de Camões.

Als laterals curts hi ha esculpit l’escut de Portugal, que n’ocupa tota la superfície. L’arca està situada sobre sis mènsules en forma de lleó.

El sepulcre finalitza amb una estàtua jacent de Vasco de Gama en oració. El personatge vesteix les robes típiques de la seva època, armat amb una espasa i abillat amb barret. El seu cap descansa sobre un coixí ricament decorat. La figura és de gran realisme, com es pot veure pels trets facials i el detall de les mans.

Detall del sostre estil manuelí de l'església

Properament us parlarem del sepulcre de Luís Vaz de Camões, que posseeix unes característiques molt similars al de Vasco de Gama.

Necròpolis medieval i cementiri de Santa Maria de Lluçà (Lluçà, Osona)

2011-02-15T20:03:00.009+01:00

Detall de les importants pintures conservades a Lluçà

Lluçà és un petit nucli d’una vuitantena d’habitants, que forma part del municipi de Santa Eulàlia de Puig-Oriol, comarca d’Osona.

Claustre de Santa Maria de Lluçà

Gairebé solitària i entre suaus ondulacions, trobarem el principal exponent de romànic del Lluçanès: l’antiga Canònica Agustiniana de Santa Maria de Lluçà (entre s. XI i XIII). El conjunt no només té rellevància artística sinó també històrica i paisatgística ja que és un indret ple de serenor i senzillesa. La importància artística rau en els capitells del claustre, un conjunt de pintures romàniques descobertes l’any 1956, el frontal romànic de l’altar i en la necròpolis medieval situada al claustre i a l’exterior de l’absis (segle XI).

Tombes antropomòrfiques situades al claustre, visibles a través d'un vidre

Les tombes antropomòrfiques situades al claustre van ser descobertes durant una restauració realitzada entre els anys 1936 i 1939. De les més de quaranta tombes trobades dins la canònica, unes 10 estan situades sota el paviment de l’església. Com a mínim, tres d’elles són d’època moderna ja que daten del segle XIX. Les altres serien medievals. La resta de tombes estan repartides pel paviment del claustre, bàsicament sota les galeries, tot i que n’hi ha algunes que estan entre el pati i les galeries. Gràcies a uns antics esquemes que trobarem també en el claustre, podem identificar la majoria de les sepultures, algunes de les quals han estat cobertes amb un vidre per poder-ne observar l’interior.

Sarcòfag de Ramon de Casovers

En una de les galeries del claustre, a una alçada d’uns dos metres hi trobarem dues arquetes sepulcrals suspeses sobre mènsules: una pertany a Bernat de Merlès, canonge i sagristà (segona meitat del segle XIII), i l’altra pertany a Ramon de Casovers, canonge i capellà de Santa Maria de Lluçà, mort l’any 1395 aproximadament. Aquesta darrera, conté una inscrpició a la part davantera i tres escuts lobulats.

Croquis de les tombes antropomòrfiques trobades al claustre i a l'església de Lluçà

En canvi, les tombes situades a l’exterior de l’absis ho foren molt més tard: concretament l’any 1982, en el decurs d’uns treballs planimètrics. Se’n van localirzar cinc, totes elles disposades de forma perpendicular a l’absis, orientades d’est a oest. L’estudi de les escasses restes òssies que s’hi van trobar va permetre afirmar que es tractava de tombes d’adults. No en tenim fotografies.

Sarcòfag de Bernat de Merlès

El darrer exponent funerari que us presentarem és el petit cementiri de Lluçà, que està adossat a l’església. Manté un antic mur perimetral de maçoneria i una porta de ferro de poca alçada, coronada per una creu. A l’interior, trobem tres mòduls de nínxols molt separats entre ells ja que cada un està situat en un mur perimetral diferent.

Entrada del cementiri de Lluçà

Des de la porta veurem al fons a la dreta el mòdul més gran, format per 22 nínxols, dels quals són dobles, distribuïts en dues fileres; el següent mòdul, situat davant la porta, està format per sis nínxols, un dels quals és doble. També estan distribuïts en dues fileres. El tercer mòdul també està format per nínxols en dues fileres. En tot el cementiri hem comptabilitzat 43 nínxols, tots ells numerats i algunes sepultures a terra, marcades amb creus de ferro molt senzilles. El cementiri està presidit, a l’exterior, per un immens xiprers. A l’interior hi trobarem, també, algun arbre sol·litari.

Vista parcial del cementiri de Lluçà

Làpida d'Hugues Libergier (Catedral de Reïms, França)

2011-02-05T08:00:00.001+01:00

Interior de la Catedral de Reïms

Avui us parlarem d'una làpida sepulcral que és rellevant per dos motius: la importància del personatge, Hugues Libergier, i perquè la làpida ha esdevingut, per si mateixa, la representació iconogràfica de l'arquitecte medieval per excel·lència i ha estat utilitzada modernament com a imatge d'aquesta professió en època medieval.

Reïms és la ciutat més gran de la regió francesa de la Champagne-Ardenne i està situada al Departament del Marne. La seva població actual supera els 180.000 habitants. Entre els seus monuments més importants en destacarem tres que són patrimoni mundial per la UNESCO: el Palau de Tau, la Catedral de Notre-Dame de Reïms i la Basílica de Saint-Remi.

Hugues Libergier, mort l'any 1263 va ser un dels arquitectes més innovadors de la França del segle XIII. La seva aportació a les obres arquitectòniques es basava en un marcat contrast entre formes arrodonides i afilades, l'ús de la geometria en el disseny arquitectònic i la proporció. La seva única obra coneguda va ser la basílica de Saint-Nicaise, que va ser continuada per Robert De Coucy, que acabà les capelles del cor i part del transsepte. Algunes fonts afirmen que Libergier era massó.

Representació de la basílica de Saint-Nicaise (1625)

Nicolas_de_Son (Bibliothèque municipale de Reims) [Public domain], via Wikimedia Commons

La basílica de Saint-Nicaise ocupava un turó als afores de la ciutat vella de Reïms. La seva construcció, juntament amb l'abadia que hi havia al costat, es realitzà entre l'any 1231 i el segle XVI aproximadament. Anteriorment existia, al mateix indret, una església dedicada a Saint Agricole, on s'enterraven els bisbes fins al segle XI, moment en què arribaren les relíquies de Saint-Nicaise i es començà a construir la basílica, que fou el tercer edifici religiós de Reïms en importància. A partir de l'any 1531, començà el seu declivi i l'any 1793 va esdevenir propietat nacional durant la Revolució Francesa. La seva bellesa pètria va ser desmuntada per convertir-se en cantera. Avui en dia no n'existeix cap resta. Aquesta basílica, obra de l'arquitecte Hugues Libergier i considerada una de les obres cabdals del gòtic, va servir de model per construir esglésies tan emblemàtiques com la catedral de Reïms o Notre-Dame de París.

Làpida d'Hugues Libergier actualment

Un cop destruïda la basílica de Saint-Nicaise, la làpida d'Hugues Libergier va ser instal·lada al mur interior de les portes nord del transsepte de la catedral l'any 1887, però des de l'any 1800 estava ja dipositada a la catedral. Amida 2,50 m d'alçada i 1,35 m d'amplada. Està esculpida en baix relleu.

Situació de la làpida dins la catedral

La representació de l'arquitecte és de gran realisme i detall. Tot i ser esquemàtica, ens presenta el personatge dret, vestit a l'estil laic del segle XIII, amb una llarga capa i barret. Amb la mà dreta, subjecta una miniatura del projecte de la basílica de Saint-Nicaise, símbol del seu reconeixement social ja que allò més habitual era representar amb maquetes de temples a papes i reialesa. Amb la ma esquerra, subjecta una llarga vara de medir o regla. Els altres símbols de l'ofici es troben als peus: compàs i esquadra. La figura està situada dins d'un arc gòtic trilobat, coronat per dos angelets.

La inscripció, que té caràcter perimetral, diu el següent:

Ci-Git Maistre Hues Libergiers qui conmmensa ceste eglise en l'an de l'Incarnation MCC et XXIX le mardi de Pasques, et trespassà en l'an de l'Incarnation MCCLXIII, le Samedi d'aprés Pasques. Pour Dieu, priez pour lui.

Traducció: Aquí reposa Hues Libergiers, que començà aquesta església l'any de l'Encarnació de 1229 el dimarts de Pasqua i que traspassà l'any de l'Encarnació 1263, el dissabte després de Pasqua. Per Déu, pregueu per ell [traducció Esther Celma]

Nau lateral de la Catedral de Reïms

La peça va ser restaurada l'any 2009 per la Direction régionale des affaires culturelles de Champagne-Ardenne ja que presentava greus problemes de deteriorament i corria el risc de desaparèixer. Podeu llegir el procés de recuperació a la pàgina (en francès): Restauration de la pierre tombale d'Hugues Libergier Cathédrale Notre-Dame de Reims.

Una altra representació similar, més propera geogràficament, la podem trobar a la població del Burgo de Osma (Sòria): la làpida del maestro de obras Lorencio, situada a la catedral del Burgo de Osma.

Bibliografia interessant:
Bideault, Maryse, and Claudine Lautier. “Saint-Nicaise de Reims: chronologie et nouvelles remarques sur l’architecture.” Bulletin monumental 135(1977):295–330.
Branner, Robert. Saint Louis and the Court Style in Gothic Architecture. London: Zwemmer, 1965.
Givelet, Charles. L’église et l’abbaye de Saint-Nicaise de Reims: notice historique et archéologique. Reims, 1897.
Kimpel, Dieter, and Robert Suckale. Die gotische Architektur in Frankreich, 1130–1270. Munich: Hirmer, 1985.

Cementiri nou de Castellnou de Bages (Bages)

2011-01-28T22:22:00.005+01:00

Vista posterior de l'església romànica de Castellnou de Bages

Castellnou de Bages és un municipi d'uns mil habitants, situat al centre de Catalunya. Els habitants, però, estan dispersos en diversos nuclis i urbanitzacions, fet que provoca una sensació de sol·litud i petitesa quan arribes al nucli antic, presidit per una magnífica església romànica del segle XI: Sant Andreu de Castellnou. De fet, el nucli antic està habitat, només, per 44 persones.

El nucli antic ha estat reformat i destacarem la restauració (anys 90 del segle XX) de l'església, que ha recuperat la seva forma original renunciant a les reformes que va patir durant els segles XVI i XVII, el cementiri vell, del qual només en resta el testimoni d'un petit prat d'herba verdíssima, i el cementiri nou, que l'any 2000 es va construir entre les restes d'una fortificació del segle X i la rectoria, que va ser destruïda l'any 1936.

Vista de l'indret on estava l'antic cementiri, avui assenyalat amb una creu de ferro

Com us comentàvem, l'antic cementiri dels habitants de Castellnou és, avui, un prat petitó i verd darrera l'absis de l'església. Una moderna placa, penjada en una dels murs exteriors de l'església, ens indica el lloc exacte amb el text següent:

Des del segle X han estat enterrats en aquest indret els veïns i veïnes del terme i la parròquia de Castellnou de Bages. Descansin en pau.

Cal esmentar que, en el decurs dels treballs de restauració del recinte, es trobaren moltes tombes medievals al terra de la casa rectoral, fet que demostra que l'antic cementiri parroquial estava situat allí pels volts del segle X o XI.

Entrada del cementiri. La construcció de l'esquerra és, avui, el fossar de l'antic cementiri i la tomba de Ramon Vila

Castellnou de Bages és conegut, també, per ser l'indret on està enterrat Ramon Vila Capdevila, conegut amb el sobrenom de “Caracremada”, considerat el darrer maqui, que va ser mort a trets durant una batuda de la Guàrdia Civil l'any 1963. Va ser enterrat als peus de la façana de ponent de la rectoria sense cap signe que n'identifiqués la sepultura. Amb la reforma de l'entorn, les seves restes es traslladaren a dins del recinte del nou cementiri i es senyalitzà amb una placa on diu:

Aquí reposen les restes de
RAMON VILA CAPDEVILA
Peguera (Berguedà) 1908 – Castellnou de Bages 1963
Militant de la CNT i últim maqui anarquista català.
Va participar en la proclamació del comunisme llibertari (1932),
la Guerra Civil (1936-1939), la Resistència francesa (1939-1945)
i, durant 18 anys més, en la lluita contra el Franquisme.
En la seva memòria i la de tots els que van donar la vida
per la llibertat i per l'ideal anarquista
El Moviment Llibertari
Castellnou, 15 de juliol del 2000

Vista de l'interior del recinte funerari

El cementiri nou, obra de l'arquitecte Antoni González Moreno-Navarro, es construí entre els anys 1997 i 2000. La seva característica principal és la integració de les restes d'antigues edificacions i les noves sepultures, d'estil modern i innovador. Exemples anteriors d'una fusió arquitectònica i estilística similar els podem trobar al conegut Cementiri modernista de Comillas (Cantàbria) i al Cementiri de Villaluenga del Rosario (Càdiz). Precisament, aquesta barreja d'edificis enrunats i estètica contemporània dota el conjunt d'una bellesa estranya.

"Banco Catalano"

Us reproduïm, a continuació, l'acurada descripció de l'interior del cementiri nou que podem trobar als Mapes del Patrimoni Cultural que la Diputació de Barcelona té publicats a la xarxa:

"Al nord es troba l'antic cup [castellà: lagar] de Can Batista, que és el lloc on es van dipositar totes les restes de les exhumacions fetes arran de la construcció del nou cementiri i on també es troben les restes del maqui Ramon Vila Capdevila "Caracremada". Al sector oest hi ha un banc d'acer inoxidable que porta el nom de "Banco catalano", dissenyat per Lluís Clotet i Òscar Tusquets. Sota el sector de llevant hi ha setze enterraments en fossa i l'ossera comuna. A través d'un arc a puntat es té accés a un espai descobert on trobem dos conjunts de nínxols, un de sis en dos pisos de tres que es troben sota les restes de la volta que va ser el vestíbul de la casa rectoral. El segon conjunt, de dotze nínxols, està disposat en tres pisos de quatre i està situat al costat del primer conjunt. La paret nord d'aquest espai descobert hi ha un tram d'opus spicatum datat del segle X, que es va trobar en una de les excavacions fetes, i es diu que podria haver estat part del mur d'un antic castell. Els nínxols són prefabricats i amb tancaments de vidre, a través del qual es pot veure la làpida. A la paret nord d'aquest espai es troba una obertura amb tancament de vidre des del qual es pot veure l'interior del museu local. Sota la volta contigua a la façana de ponent de l'antiga rectoria es troba un espai, amb accés directe des de l'exterior, habilitat com l'avanç esmentat museu local. A migdia s'obre un petit espai on es troben dos conjunts de nínxols més, al costat est un conjunt de tres pisos de sis nínxols, i al sud, en un mur de nova construcció, hi ha un conjunt de dos pisos de sis nínxols. Davant aquest últim conjunt es troba l'antiga entrada principal de la casa rectoral i passant sota la volta, que era el vestíbul, s'accedeix per unes escales al segon pis on es trobava l'habitatge del rector. El segon pis està destinat al passeig o reflexió, té dos espais descoberts, un cap a ponent i l'altre cap a llevant, on es van col·locar dos elements que li donen al conjunt una gran singularitat. El primer és la instal·lació per part del pintor i arquitecte Domingo García-Pozuelo d'"El balcó de Montserrat", que el conformen dues grans plaques de marbre blanc de Macael disposades en angle, que estan situades a l'antic balcó del despatx del rector, des d'on es veu la muntanya de Montserrat. [...] També en aquest primer espai hi ha un columbari d'urnes cineràries, ubicat en el forat d'un armari de paret de l'antic despatx del rector."

Restes de l'antiga rectoria. A través de la finestra es pot observar l'escultura El Balcó de Montserrat, de marbre blanc

Per reforçar el caràcter aconfessional del recinte, enlloc de situar-hi un àngel exterminador, com a Comillas, els arquitectes pensaren en un monòlit de granit negre sud-africà, reproduint el sentit i la forma del monòlit protagonista a la pel·lícula 2001: a space odyssey, de Stanley Kubrick. El conjunt es va rematar amb la frase “La porta entre dos mons”.

Un altre dels elements innovadors de tota aquesta restauració és precisament la reutilització com a fossar de l'antic cup [castellà: lagar] d'un mas que hi havia al costat de l'església i que va quedar integrat al cementiri nou. Les restes de “Caracremada” foren dipositades dins d'una caixa amb una moneda de 100 pessetes i un text, del qual no n'hem trobat la transcripció. Un mur interior la separa de les restes traslladades de l'antic cementiri.

L'interès paisatgístic i històric de la zona ha provocat la creació, entre d'altres iniciatives, de la Ruta dels Maquis en BTT i del Museu dels Maquis, situat en una antiga construcció i que s'integrarà a la Xarxa d'Espais de la Memòria. Per acabar ens referirem a la recent estrenada pel·lícula “Caracremada”, del director Lluís Galter. L'obra, que ha rebut molt bones crítiques, fa un repàs sobre la vida i la mort del darrer maqui i la lluita llibertària amb gran realisme.

Vista exterior del conjunt

Per conèixer a fons tot la restauració i la reforma d'aquest indret, us recomanem la lectura de l'article (pdf) “Nuevo cementerio municipal de Castellnou de Bages (Barcelona, España)” de l'arquitecte Antoni González Moreno-Navarro, amb un anàlisi del procés creatiu i estètic que comportà aquesta obra.

Cementiri d’Ardèvol (Solsonès) [revisitat]

2011-01-16T19:40:00.000+01:00

Vista exterior actual del cementiri d'Ardèvol (2007)

A l’entrada dels morts de Collformic fèiem referència al general carlí Rafael Tristany i Parera, enterrat al Cementiri d’Ardèvol, un dels primers recintes funeraris que us vam donar a conèixer a través del nostre blog. Avui, volem refer aquesta antiga entrada per mostrar-vos noves imatges, ja que el darrer novembre vam revisitar-lo.

Vista dels nínxols més antics, creu de terme i capella

Ardèvol és un poble de 114 habitants, on la major part de la població viu dispersa en masies. A la plaça hi trobem l’església parroquial de Santa Maria d’Ardèvol i les restes d’una torre de vigilància, probablement del segle XI. Es troba al peu de la Serra de Pinós (Solsonès).

Vista de l'enjardinament i dels nínxols més moderns

El cementiri està situat a l’entrada de la població i es construí al voltant de l’antiga capella del Sant Crist, la qual encara conserva el suport per a la campana. E recinte manté les característiques típiques de la zona: petit terreny envoltat per un mur alt i fermat per una porta de ferro, que està coronada per una creu de pedra amb una calavera i unes tíbies creuades, símbol de la fugacitat de les coses materials i també de la mort.

Vista de la inscripció de la porta (dreta)

L’arc d’entrada conté la inscripció:

Grans y xichs, pobres y richs, aquí sepultats seran, sian vehins o forasters, que en Ardevol moriran. Ab oracions los pobres y ab limosnas los richs. Recordeu vos dels difunts germans parents i amichs.

Vista de la inscripció de la porta (esquerra)

El nínxols que hi ha a banda i banda de la capella són els més antics i estan agrupats en columnes de tres pisos i protegits per un petit porxo amb arcades neogòtiques decorades, cada unes de les quals correspon habitualment a una família. Els timpans superiors estan decorats amb pinyes de pedra ornamentals i creus. Segons la informació que hi ha gravada, aquests nínxols es van construir l’any 1951. A la zona esquerra del recinte trobem una altra agrupació de nínxols, construïts l’any 1975, constituïts per columnes de tres tombes, coronades per un timpà de mitja volta on s’hi ha gravat el nom de dues cases del poble, l’any de la construcció i el símbol de la creu acompanyat d’unes sanefes florals. A la zona dreta del recinte, trobarem els nínxols de construcció més recent (33), també agrupats en columnes de tres tombes i amb timpà arrodonit però sense interès artístic.. Entre les sepultures i la porta d’entrada hi ha una petita extensió enjardinada amb xiprers i flors. Al centre trobem una antiga creu de terme, característica molt habitual als recintes de la zona.

Fotografia propietat de Biblioteca de Catalunnya (Fons Salvany). 1917

Si observem les fotografies realitzades per Salvador Salvany del cementiri d’Ardèvol l’any 1917, en aquell moment no existien enterraments en nínxols però es pot veure clarament la capella, la creu de terme i la portalada, elements que actualment es conserven sense variació.

Pòrtic de la família Tristany

Una de les agrupacions familiars més antigues pertany a la família Tristany, propietaris des del segle XVII o XVIII de l’important mas Tristany, format per una construcció en forma de castell feta pels Tristany, l’antiga masia Mussons i una capella dedicada a Sant Francesc d’Assís. Aquesta masia abasta edificacions del segle XIII, XVII i XVIII. Actualment és l’allotjament rural Cal Tristany.

Làpida de Rafael Trsitany

Rafael Tristany i Parera nasqué a Ardèvol l’any 1814. Era nebot de Benet Tristany, capitost carlí amb un protagonisme important en el decurs de la primera i segona guerres carlines. Rafael participà, també en aquestes dues guerres i durant la tercera fou comandant general de Catalunya. L’any 1875, quan la guerra ja estava perduda, fou nomenat capità general. S’exilià a la població francesa de Lourdes, on morí l’any 1899, a l’edat de 85 anys. Les seves restes foren traslladades a Ardèvol l’any 1913. La seva làpida, que ocupa l’espai de dos nínxols en vertical i va ser erigida l’any 1989, és de marbre negre amb una llarga inscripció en lletres blanques encapçalada per l’escut dels Tristany. El text diu:

Aci reposen les despulles
Del qui fou insigne Capità General
I defensor de la causa carlina
En Rafael Tristany i Parera
Baró i Senyor d’Altet,
Comte d’Avinyó
Marquès de Casa Tristany,
Fill predilecte d’Ardèvol
Morí a l’exili a Lourdes (França)
El 17 de juny de 1899
I traslladat a aquest cementiri
El 30 d’abril de 1913.

D.P.F.R. 28 de maig de 1989

La làpida fa referència a tres títols nobiliaris: el de Baró i Senyor d’Altet l’heretà del seu pare, el de Comte d’Avinyó li fou atorgat per Carles Lluís de Borbó i el de Marquès de Casa Tristany per Carles Maria dels Dolors de Borbó.

L’epitafi finalitza amb D.P.F.R., sigles del lema carlí “Dios, Patria, Fueros y Rey”.

Com arribar-hi: Ardèvol està situat pràcticament al centre geogràfic de Catalunya, prop de Pinós. Preneu l’Eix Transversal (C-25) i, un cop passades Les Oluges, preneu la carretera N-141, passats uns quants metres, gireu a l’esquerra i preneu la carretera LV-3003. Travesseu Torà direcció Ardèvol. La clau del cementiri es pot demanar a la veïna del costat.

Làpides del llinatge Folc Cardona i d'Anglesola a l'església de Sant Nicolau de Bellpuig (Urgell)

2011-01-03T08:00:00.005+01:00

Detall del mausoleu de Ramon Folc de Cardona (església de Sant Nicolau de Bellpuig)

El magnífic mausoleu de Ramon III Folc de Cardona i d'Anglesola ocupa un lloc principal a la nau central de l'església de Sant Nicolau de Bellpuig. És una obra única del Renaixement a Catalunya. Amagades rere el mausoleu, a la nau lateral de l'evangeli, es troben tres làpides sepulcrals de diversos membres de la família Folc i Cardona. L'estat d'abandó i d'oblit en què es troben fan que les diferents peces de marbre de diversos colors de què estan formades es vagin perdent sense remei i ja no són reconeixibles les decoracions florals i simbologies de les quals ens parlen les cròniques antigues. (vegeu les fotografies del blog Patxi Fotògraf)

Vista de les tres làpides

Si les mirem de front, la làpida que hi ha situada a l'esquerra pertany a Ferran Folc de Cardona, Anglesola i Requesens, successor i fill de Ramon III i del seu fill primogènit, Ramon, que morí albat. La de la seva esposa, Beatriu de Figueroa i de Còrdova, és la làpida de la dreta, juntament amb un dels seus fills, Jerònim, que morí minyó. La làpida del centre és una lauda dedicada als avantpassats del llinatge. Totes elles amiden 210 x 95 cm amb una sanefa de 21 cm, molt deteriorada ja que està feta amb la tècnica d'incrustació, fet que provoca que les peces es vagin perdent.

Claus de volta de la sala capitular del Convent de Sant Bartomeu. Les efígies han estat atribuïdes històricament a Ramon Folc i la seva esposa Isabel de Requesens, fundadors del convent.

Però la història d'aquestes làpides no comença a l'església parroquial de Bellpuig: el 15 de maig de 1619, Lluís Folc de Cardona i Anglesola, nét de Ferran i Beatriu, va fer traslladar les restes de Beatriu Fernàndez de Còrdova i d'altres membres de la família des d'un carner situat a la capella de Sant Miquel de l'església de Santa Maria del Castell de Bellpuig, del qual avui encara se'n pot visitar la planta baixa i els murs exteriors, al Convent de Sant Bartomeu per tal de continuar un dels objectius de Ramon III: convertir Sant Bartomeu en panteó familiar. Les restes provinents del castell i les que ja estaven al convent es dipositaren en tres arques sota una llosa a l'altar major de l'església del convent. Per a cada una de les arques, s'erigí com a recordatori una làpida, les quals se situaren davant del sepulcre de Ramon Folc, concretament la de Ferran i la lauda familiar estaven situades al segon i primer pilar de les capelles de l'ala dreta, prop del púlpit; la de Beatriu es situà al pilar més proper al presbiteri. Anys més tard, amb l'exclaustració del convent l'any 1835, el mausoleu i les làpides corrien greu perill de desaparèixer i es decidí traslladar-los a l'església parroquial de Bellpuig. No consta que també es traslladessin les restes òssies que, recordem, estaven sota l'altar major de l'església del convent. Era l'11 de maig de 1842.

Les cròniques conten que les inscripcions d'aquestes làpides foren escrites per Pere Ausiàs-March, senyor de Montcortès i de Canòs, jurista i poeta. Les tres làpides estan dedicades per Antoni, fill de Ferran i Beatriu, que morí l'any 1603, setze anys abans del trasllat. La interpretació més possible per resoldre aquest embolic de dates és que les làpides foren erigides per Lluís seguint una ordre testamentària del seu pare Antoni.

Vista parcial de la làpida de Ferran Folc i el seu fill Ramon

Ferran Folc de Cardona va ser, a més d'un personatge molt influent a la Cort de Carles V, un gran mecenes, gràcies al qual s'introduí el gust per la literatura i la mètrica italianes a la península, s'imprimiren les obres de Joan Boscà (o Juan Boscán), al seu servei a Nàpols juntament amb Garcilaso de la Vega; i s'imprimí el cançoner d'Ausiàs March, poeta que Ferran admirava. Era fill de Ramon III i d'Isabel de Requesens, enterrada a Nàpols. Per posar un exemple de la rellevància social de Ferran Folc, us explicarem que al bateig del seu fill primogènit, Ramon, que està enterrat amb ell, hi assistí el rei Carles V. Ramon morí entre tres i nou dies després de néixer.

Segons els Dietaris de la Generalitat de Catalunya, Ferran morí el 13 de setembre de 1571 al Monestir de Sant Cugat del Vallès, on encara se'n conserva la primera làpida sepulcral amb la inscripció següent: A la memòria de l'Il·lustríssim Ferran Folc de Cardona-Anglesola, almirall de Nàpols, duc de Somma, comte d'Oliveto i de Palamós. Aquests dietaris en relaten així l'arribada de la notícia de la seva mort i el condol dels diputats i membres de l'estament religiós:

Dijous, a XIII. En aquest dia se convocaren en la present casa de la Deputació los consultors següents: misser Fort, misser Guardiola, misser Fumàs, misser Masnovell. En aquest dia no vingué en concistori dit il·lustre y reverendíssim senyor deputat ecclesiàstic. En aquest mateix dia vingué nova en la present ciutat com lo il·lustre senyor don Ferrando de Cardona, almirant de Nàpols, morí a les sis hores de matí del dit dia en lo monestir de Sant Cugat del Vallers.
[Dietari Anys 1539-1578, disponible en pdf, pàg. 364]

Dilluns, a XVII de dit [setembre de 1571]. En aquest dia los senyors deputats y hoÿdors ecclesiàstic y real, absent lo senyor hoÿdor militara, partiren de la present casa de la Deputació, ab lesb masses petites alsadas, acompanyats de molts officials, tots ab dol, anaren al dolc del quòndam il·lustríssim senyor don Ferrando de Cardona, almirant de Nàpols, lod qual tenien al palau del bisbe, qui era mort en lo monastir de Sant Culgat de Vallers, al qual dol stigueren cerca de mitja hora, stant en lo un cap de salae, a mà dreta a la raconada, lo il·lustre senyor don Lluýs de Cardona, fill major de dit almirant de Nàpols, y a l’altro cap, a mà squerra a la raconada, lo senyor don Anthon de Cardona, fill menor de dit senyor almirant. Y aprés se’n tornaren en la present casa.
[Dietari Anys 1539-1578, disponible en pdf, pàg. 364-365]

El text de la seva làpida diu:

D.O.M.
A Ferran Folch de Cardona-Anglesola, almirall de Nàpols, duc de Somma, comte d'Oliveto i de Palamós, baró de Bellpuig, Linyola i de la vall d'Almonacir; fill de Ramon de Cardona, virrei de Nàpols, elegit comandant a Itàlia dels excercit ponifici i venecià per la firma conjunta d'un pacte; nebot d'Antoni de Cardona, el qual en tota la seva gloriosa vida va treballar esgotadorament, així va formar part assíduament del sèquit de l'emperador Carles V, i era consultat en coses de govern i d'utilitat pública; va viure 49 anys 9 mesos i 24 dies, va morir el 13 de setembre de 1571; Antoni, el seu fill i hereu, ho va posar per al seu virtuosíssim pare, i per al seu germà Ramon de Cardona, fill primogènit de Ferran, el qual va gaudir de només 9 dies de vida.
[traducció extreta de: Yeguas, Joan. “Sobre Beatriu Fernández de Córdoba (1523-1553) i la seva família”. Quaderns del El Pregoner d'Urgell, 14, Bellpuig, 2001, pàg. 69-102]

Vista parcial de la làpida familiar

La làpida central pertanyia a l'arca que recollia les restes dels avantpassats de la família. Per la inscripció no es pot saber qui hi està enterrat però l'acta notarial del trasllat ens dóna alguns detalls com que hi podrien ser la padrina i un oncle de Lluís:

D.O.M.
A la gran memòria i als ossos dels Folch, Cardona, Anglesola i Requesens, de manera que els qui ens engendraren descansin agradable i legalment amb amplíssims honors i ornats d'inscripcions; Antoni Folc de Cardona-Anglesola i Requesens Fernández de Córdoba, duc de Somma, va traslladar-los en arques i va consagrar el lloc.
[traducció extreta de: Yeguas, Joan. “Sobre Beatriu Fernández de Córdoba (1523-1553) i la seva família”. Quaderns del El Pregoner d'Urgell, 14, Bellpuig, 2001, pàg. 69-102]

Vista parcial de la làpida de Beatriu de Còrdova i el seu fill Jeroni

Beatriu de Còrdova es casà amb Ferran a la ciutat andalusa de Baena, fet el equal xist ia un cenotafi de Ferran a la capella de Santo Domingo del Convent del Rosari d'aquesta ciutat. Fou una dona amb un rellevant paper en la vida cultural i religiosa de la Barcelona del segle XVI, per bé que el matrimoni passava llargues temporades a Nàpols. Estigué molt relacionada amb escriptors com Joan Boscà i amb el pensament d'Ignasi de Loyola. Morí al monestir barceloní de la Vall d'Hebró l'any 1555. Al seu testament deixà dit el següent sobre la seva sepultura:

La sepultura de mi cuerpo quiero que se haga / a donde el Almirante mi señor mandare si / stubiere ante a la fin de mis dias y sino stubiere / quiero que mi cuerpo sea encomendado en alguna / iglesia o monasterio que a mis testamentarios paresciere / por que el dicho Almirante mi señor haya legado / el qual después mande enterrar mi cuerpo / en la sepultura a donde su voluntat fuere / que su cuerpo después de sus dias haya de eser / enterrado suplicandole que sea secundo que como / juntos havemos reposado en la vida reposemos / en una sepultura, la qual sepultura quiero / que se haga sin cerimonia alguna mundana / sino a todo probecho de mi alma.

El matrimoni va tenir cinc fills: Ramon, que morí pocs dies després de néixer i que està enterrat amb el seu pare; Antoni Fernàndez de Còrdova, duc de Sessa, casat amb Juana Fernández de Córdoba-Cardona i Aragó; Lluís de Cardona Anglesola i Fernández de Córdova, duc de Somma; Jeroni de Cardona i Córdova; i Anna de Cardona i Córdova, casada amb Juan Ramírez de Guzmán, Marqués d'Ardales i Comte de Teba.

La làpida de Beatriu conté la inscripció següent:

D.O.M.
A Beatriu de Figueroa, filla de Luís Fernández de Córdoba, duc de Sessa, nebot del gran Gonzalo Fernández de Córdoba, muller de Ferran de Cardona, gran almirall de Nàpols, va viure 30 anys, va morir al 9 d'agost del 1553; Antoni Folc Cardona-Anglesola, duc de Soma, ho va posar a la seva dolça mare, i a Jeroni de Cardona, fill de Ferran i Beatriu, que va viure fins als 5 anys, el difícil part prematur del qual va accelerar la seva pròpia mort i excessiva hora fatal; Antoni va consagrar el lloc a tots i a totes les coses els que estigueren a l'interior i al ventre de la mare.
[traducció extreta de: Yeguas, Joan. “Sobre Beatriu Fernández de Córdoba (1523-1553) i la seva família”. Quaderns del El Pregoner d'Urgell, 14, Bellpuig, 2001, pàg. 69-102].

Volem agrair l'amabilitat del personal de l'Oficina de Turisme de Bellpuig que ens mostrà aquests importants testimonis funeraris plens d'història que, tan de bo, es poguessin restaurar i mostrar com a part del nostre patrimoni.

Els amics de Custodia Compartida: viajes y experiencias ens han fet arribar una fotografia de la làpida cenotafi de Ferran Folc al Monestir de sant Cugat del Vallès, al qual us fèiem referència:

Fotografia propietat de Custodia Compartida: viajes y experiencias

Ja arriba un nou any....

2010-12-30T15:15:00.007+01:00

Us volem desitjar a tots un molt bon any 2011 i agrair-vos les vostres aportacions. Continuarem....

Aquest mes de desembre estem, però, una mica més sols: la nostra amiga Lola Lucas ha mort després d'una llarga malaltia, que no li va impedir, però, compartir, escoltar, conversar i aprendre amb un extrema il·lusió i curiositat. Gràcies, Lola, per haver compartit amb nosaltres un trosset de la teva vida i per deixar, sense adonar-te'n, que les cròniques del teu món esdevinguessin part del nostre.

Quan acaba l'any, l'amic Jordi Valls ens fa arribar un calendari per a l'any següent. Enguany, està dedicat tombes col·lectives, il·lustrat amb magnífiques fotografies i acurades descripcions dels patriotes catalans enterrats al Fossar de les Moreres de Barcelona, de les víctimes d'un accident aeri l'any 1972 a Eivissa, de la necròpolis de les víctimes del setge de Leningrad (Sant Petersburg), dels soldats republicans a Vilafranca del Penedès, dels enterraments a terra a Reus, o de les víctimes d'un incendi d'un teatre de Porto. El 2010 el calendari estava dedicat als cementiris dels anglesos i el 2009 a la Gran Guerra (1914-1918).

Jordi és coautor i editor juntament amb Blanc, Fonxo; Castillo, Jesús; Salvadó, Ton; Tomàs, Enric; Allué, Marta; Arnabat, Ramon del llibre El cementiri de Vilafranca del Penedès. Vilafranca del Penedès, 2004. 217 p. il. col. i n. 33x25 cm, el qual podeu adquirir a les llibreries de Vilafranca.

Els morts de Coll Formic (el Montseny i Vic)

2010-11-28T12:49:00.004+01:00

Els colors de la tardor al Montseny

La tardor emplena de colors rogencs i ocres el Montseny, un dels massissos muntanyosos més emblemàtics de Catalunya, declarat reserva de la biosfera l'any 1978 per la UNESCO. Aquestes muntanyes i aquests bells indrets reben nombrosos excursionistes, boletaires i caminants durant aquesta època de l'any, que inicien l'ascensió al cim del Matagalls des de Coll Formic, un pas ja conegut en època romana i documentat des del segle IX. Aquest coll ha estat escenari de nombroses batalles al llarg del temps i d'un episodi històric, durant la tercera guerra carlina, que tot seguit us explicarem.

Creu pel morts de Coll Formic

En iniciar l'ascensió cap al Matagalls des de Coll Formic, trobem un monument dedicat a les víctimes d'una matança. La tercera guerra carlina (1872-1876) va tenir molta incidència a la comarca d'Osona, i especialment a la ciutat de Vic, que fou assetjada per les tropes carlistes des de l'estiu de 1873 fins el 8 de gener de 1874, data en què l'exèrcit de Rafael Tristany i Parera, cap de l'exèrcit carlí enterrat a Ardèvol, començà un intens atac. Alguns vigatans liberals i voluntaris de Roda de Ter i Centelles fugiren cap a la zona de La Castanya, El Brull i Coll Formic, però una columna carlina, encapçalada pel caporal Ramon Vila de Viladrau, els interceptà i els anàr matant per la muntanya. Com que tenien ordres de no fer presoners, un nombrós grup dels liberals fou conduit a Coll Formic i, després de rebre confessió, foren afusellats. Alguns dels cossos van ser llençats en un dels pous de gel de la zona. Eren els dies 10 i 11 de gener de 1874. Algunes fonts parlen de 50 víctimes però la majoria n'eleven el nombre a 110. Al cap d'un any, concretament el 18 de gener de 1875, la ciutat de Vic va rendir un homenatge amb un solemne funeral a les víctimes del setge carlí, incloses les de Coll Formic.

No és gaire conegut que existiren imatges fotogràfiques d'aquesta matança: Josep Mas i Serra (1844-1886), un dels primers fotògrafs amb galeria estable a la ciutat de Vic, testimonià fotogràficament el setge i l'atac a la ciutat de Vic per part de les tropes carlines. També va obtenir imatges de la matança de Coll Formic però fou obligat a destruir-les, segons explica un familiar seu per memòria oral. El mateix testimoni afirma que les imatges, evidentment, eren cruentes i esgarrifoses.

Placa del monument

El monument, anomenat la Creu de Coll Formic o la Creu Carlina, està format per una peanya de pedra i una creu de ferro al capdamunt. Està en molt bon estat de conservació i és evident que s'hi fa cert manteniment. A la part inferior, en una placa exempta fixada a la base, trobem la inscripció següent:

“Pregueu germans per les víctimes inhumanament sacrificades per una partida carlista en aqueix terme de Collformich los dies 10 y 11 de janer del any 1874”

La Creu de Coll Formic fou erigida l'any 1913 pels veïns de Vic, gràcies, principalment, a la campanya de l'escriptor Lluís Bertran Nadal i Canudas que aconseguí que el Ple de l'Ajuntament de Vic n'aprovés la instal·lació el dia 9 d'abril de 1913.

Però la història d'aquestes víctimes encara no finalitza. El 4 de març de 1879 una comissió de regidors i veïns de Vic, formada per unes 18 persones, va arribar fins a Coll Formic per recuperar-ne les restes. També recolliren uns 8 o 9 cossos enterrats al cementiri de La Castanya i 3 al poble del Brull. El trasllat es va fer amb sis matxos (castellà mulos), carregats amb caixes de plom recobertes de fusta. Foren dipositats temporalment en un nínxol del cementiri de la població de Seva, fins que Vic hagués finalitzat el panteó que els estava construint. El 29 de gener de 1883, una altra comissió vigatana va recollir les restes per portar-les, finalment, al cementiri de Vic.

Tomba dels morts de Coll Formic al Cementiri de Vic

La tomba que conté les restes dels morts de Coll Formic està situada al camí central del cementiri de Vic. Està formada per una base sense decoració, coronada per una creu. A la part davantera hi podem observar un crismó, l'escut de la ciutat de Vic i la inscripció següent:

“Restes mortals de les persones que varen morir en la batalla de Collformicel dia 10 de gener de 1874”.

El conjunt està encerclat per una reixa amb motius florals.

Com a font d'informació directa podeu consultar l'obra d'Antoni Pladevall i Font “La Tercera Guerra Carlina vista per un liberal. Extractes de la Crònica de Joan Camps i Prat, de Seva (1824-1905)” amb un apèndix del carlí Josep Molins i Prat. Editat pel Patronat d'Estudis Osonencs, Vic 2000.

Monestir de Santa Maria de Vallbona IV: laudes abacials del cor de l'església (Vallbona de les Monges, Conca de Barberà)

2010-11-14T15:57:00.003+01:00

Vista general del cor

Les laudes abacials del cor de del monestir de Santa Maria de Vallbona, juntament amb les situades a la sala capitular, són considerades el conjunt heràldic i sepulcral d'època renaixentista i barroca més ric de Catalunya. En concret, el cor contenia les vint-i-una sepultures següents, ordenades segons les dates del seu govern al monestir:
Segle XIII: Blanca d'Anglesola 1294-1328.
Segle XV:Violant de Sestorres 1468-1479.
Segle XVI: Arcàngela de Copons 1576-1601.
Segle XVII: Dorotea de Ferrer 1604-1626; Victòria de Vallbona 1626; Leocàdia de Ricart 1631-1657); Anna Maria de Sullar 1657-1658; M. Àngela de Sullar 1658-1662; Magdalena d'Areny 1662-1683; Maria de Borrell 1683-1701.
Segle XVIII: Maria de Llúria 1701; Anna M. De Castellví 1701-1711; Manuela de Cortiada 1716-1747; Caterina de Borràs 1747-1748; Agnès de Cortit 1748-1767; Maria Teresa de Riquer 1767-1802; Francesca de Sagrera priora 1777-1784
Segle XIX: Ignàsia de Castellví 1802-1806; Josepa de Moxó 1807-1811; Maria Lluïsa de Dalmau 1815-1853; Isabel de Gallart 1854-1872.

De tots aquests enterraments al cor de l'església de Santa Maria, únicament el d'Isabel de Gallart no té llosa i el de Francesca de Sagrera, que no fou abadessa sinó priora, té una llosa sense decoració. Les dinou làpides restants amiden una mitjana de 87,6 cm d'amplada i 194 cm de llargada. Les mesures són molt variables ja que oscil·len, pel què fa a l'amplada, entre els 60 cm de les abadesses Manuela de Cortiada i Blanca d'Anglesola i els 136 o 137 cm de Dorotea de Ferrer i de Maria de Llúria respectivament. Pel que fa a la llargada, les mides oscil·len entre els 170 cm de la lauda de Manuela de Cortiada, la llosa més petita del cor, i els 241 cm de la de Dorotea de Ferrer.

Les lloses, gairebé sense espai entre elles, ocupen gran part del cor com si fossin un catifa pètria i estan distribuïdes en, tot i que de forma irregular, en quatre fileres i vuit columnes. La distribució dins el cor és la següent:

Representació a escala de la situació de les làpides (ECF)

A continuació us detallem alguns dels trets representatius d'aquestes làpides, que, atès que comprenen un període molt ampli (del segle XII al XIX), permeten veure l'evolució artística i funerària del conjunt. Tot i que no totes les làpides contenen inscripció, fet que en facilita la identificació, totes han pogut ser reconegudes gràcies a la importància dels escuts heràldics i familiars. D'entre les que tenen inscripcions, en destacarem de dos tipus: les merament descriptives del nom, el càrrec i l'any de la mort, i les que es permeten certes llicències poètiques. La llengua tampoc és unitària ja que s'utilitza indistintament el català, el castellà i el llatí, i, fins i tot, en una mateixa inscripció es poden trobar barrejades dues d'elles; aquest fet és habitual, sobretot a partir del segle XVII aproximadament. A partir del segle XIX es generalitzà l'ús del castellà. La situació de la inscripció també és variable, així en trobem de perimetrals i en trobem d'incloses en cartel·les al centre o a la part inferior de la làpida.

Làpida de Victòria de Vallbona

A partir de l'abadessa Victòria de Vallbona i de Riglós (s. XVII) i fins el segle XIX, s'afegeix, al capdamunt dels escuts familiars, un casc de cavaller amb cimera mirant a l'esquerra, com a símbol del seu poder o jurisdicció terrenal. Alguns estudiosos afirmen que aquesta representació, del tot excepcional en tombes d'abadesses, podria tenir el mateix significat que el capel·lo i la mitra dels abats. La majoria d'estudis consideren Victòria de Vallbona la primera “abadessa cavalleresca”.

Algunes de les inscripcions que trobem són les següents:

Josepa de Moxó i de Francolí (segle XIX) morí exclaustrada a Vilanova i la Geltrú, tal com diu la inscripció de la seva lauda, envoltada per una sanefa d'inspiració clàssica:

Sepultura de la molt Ylustre Senyora Avadessa Da. Josepa de Moxó y de Franco-Li morí en Vilanova y Geltru a 19 de mars de 1811 y fou trasladada a esta sepultura a 28 abril de 1817 A.E.R.I.P.A.

Caterina de Borràs i de Carbonell (segle XVIII) fou nomenada a una edat molt avançada, 85 anys, fet que recull la seva lauda, on destacarem la sanefa, que ocupa una part important de la composició i que porta motius vegetals i florals. La inscripció de la seva llosa ens diu:

Sepultura de la molt Ile. Sra. Donya Catharina de Borràs y Carbo-nell fou elegi-da abadessa dia 18 de juny de 1747 y mori dia 4 de janer de 1748 de edat de 85 anys.

Làpida de Leocàdia de Ricart

La làpida de Leocàdia de Ricart (segle XVII) és un exemple d'inscripció perimetral i del protagonisme d'un escut heràldic omnipresent i decorat, que es barreja amb el panisellus i fragments del bàcul abacial. No hi ha casc. La inscripció és la següent:

Sepultura de la Illustre Doña Leocadia de Ricart Abadesa del Monestir de Vallbona Morí a 17 de 10bre. 1657

Us hem parlat ja dels trets cavallerescos a la tomba de Victòria de Vallbona i de Riglós (segle XVII) i, per tant, us indicarem únicament que la inscripció és perimetral i duu el text següent:

Sepultura de la illustre Dona Victòria de Vallbona Abadessa del present monestir. Morí a 8 de novembre de 1626

La inscripció de Manuela de Cortiada i de Pujalt (segle XVIII) és una de les dues completament en llatí:

Da. Emanuela de Cortiada et de Pujalt electa in abbatissam die 30 novembris anno Domini 1716. Obiit nonagenaria die 27 aprilis 1747

[traducció: Da. Manuela de Cortiada i de Pujalt, elegida abadessa el 30 de novembre de l'any del Senyor de 1716. Morí nonagenària el 27 d'abril de 1747].

Làpida d'Ignàsia de Castellví

La làpida, que conté una sanefa decorativa molt gruixuda, d'Ignàsia de Castellví (segle XIX) presenta una inscripció amb totes les paraules abreujades, fet que en dificulta la lectura, tot i així, alguns autors com Piquer i Jover ens transcriuen el següent:

Sepultura de la Muy Ilustre Sra. Abadesa Dª María Ignacia de Castellví y de Pontarró. Morí a 19 desembre 1806

Làpida de Maria de Borrell

La lauda de Maria de Borrell (segle XVII) presenta alguns trets a senyalar: dona preeminència a l'escut familiar, presidit per un casc mirant a la dreta i la voluta del bàcul també està mirant a la dreta. Aquest fet ha estat interpretat per alguns estudiosos com la representació de la pèrdua de la jurisdicció temporal per part del cenobi. Conté, a més, una gruixuda sanefa perimetral amb temes florals i vegetals. La inscripció té un caràcter marcadament poètic, que no és habitual a la resta de les làpides del cenobi:

Oy nace la tierna flor y oy su curso termina Muy Iltre. Doña María de Borrell por su Señor con vigilansia y amor muchos años governó y abadesa la eligió su vida muy ejemplar queriendo siempre llevar las religiosas a Dios. Obiit die 24 marsii eatatis 74

Làpides de M. Àngela de Sullar i d'Anna M. de Sullar en primer terme

La lauda de M. Àngela de Sullar (segle XVII) conté, vorejant tot el perímetre, la inscripció següent:

Sepultura de la Illustre Dona Maria Àngela de Sulla Abadessa de Vallbona. Morí a 3 de maig de 1662

I la d' Anna Maria de Sullar (segle XVII), que porta el mateix escut que la de la seva neboda, Maria Àngela de Sullar, que està situada al seu costat. I no se'n diferencia excessivament :

Sepultura de la Illustre Donana Maria de Sulla Abadessa del Monestir de Vallbona. Morí a 5 de desembre 1658

Magdalena d'Areny (segle XVII) ordenà la realització de les làpides de les seves tres predecessores (Leocàdia de Ricart, Anna Maria de Sullar i M. Àngela de Sullar) i de la seva, les quals foren esculpides, possiblement, pel mateix artista, fet que les ha dotat de gran similitud entre elles. L'escut central de la tomba no porta casc però està profusament decorat. La inscripció també és perimetral:

Sepultura de la molt Illustre Sª Dª Madalena de Areny y Toralla Abadessa de Vallbona. Morí als 15 de mars de 1683

La inscripció de la tomba de M. Teresa de Riquer, molt erosionada, està a la part inferior de la làpida i és la següent:

Sepultura de Dª Mª Teresa de Riquer Mu-rió dia 10 de enero de 1802 de edad de 89 [...] y abadesa [...] A.E.R.I.P.

A la làpida de M. Lluïsa de Dalmau tornem a trobar una inscripció en llatí. És un altre exemple de làpida d'estil barroc, amb una complicada sanefa perimetral i un escut profusament decorat. Destaca el casc cavalleresc :

Hic Jacet Ie. Abbatis Sa D. Aloysia de Dal-mau electa anno 1815 Obiit 14 Decemb. 1853 Etat. 79 cum vitam instituisset commu nem anno 1825

[traducció: Aquí reposa l'abadessa D. Lluïsa de Dalmau, elegida l'any 1815. Morí el 14 de desembre de 1853 a l'edat de 79 anys. Restablí la vida comunitària l'any 1825].

La lauda d'Anna M. De Castellví (segle XVIII) és un bon exemple de decoració barroca, amb sanefa floral i vegetal especialment rellevant. L'epitafi fa referència a les diferents dificultats en què es trobà l'abadessa durant el seu govern:

La hija de la noche y del Erebo
de Diana eclibsó el claro Phebo,
mas no escureció su negro manto
su vida exemplar, pues lo fue tanto
que de terribles males la porfia
jamás pudo ennublar su alegria.
O noble Castellví, bien por exemplo
servirá tu memoria este templo
pues en tí la religión y la virtud
igual floreció en vegés y juventud.
Obiit die 13 anno 1711.

Maria de Llúria governà durant pocs mesos de l'any 1701. La seva lauda és la més gran del monestir i una de les més decorades. Medeix 137x220 cm. La inscripció és un altre exemple de caràcter poètic i cavalleresc, diu:

Deo, Regi et Patrie Servire
Roger de Lluria es la que iace en este monumento en sangre y virtut portento muger de un siglo que fue pero yo mejor diré por su vida exemplar dexó tanto que admirar que en los extremos de honor no sabréis cual fue mayor si obedecer o mandar
Murió a 15 de iunio de 1701

La lauda d'Agnès de Cortit conté una sanefa igual a la de Maria de Llúria i, molt desgastada, la següent inscripció parcialment il·legible:

Sepultura de la Iltre. Senyora D. Ignès de Cortit i Colomina fou ellegida Abade-sa dia [...] [...] [...] y edat de 74 anys.

La tomba de Dorotea de Ferrer (segle XVII) és la que té uns trets més diferenciats de la resta de tombes del cor, ja que és l'única làpida de marbre negre i blanc. Les lletres romanes, en marbre negre, estan posades en forma de jeroglífic L'escut està gastat pel pas de les monges perquè, antigament, hi havia situat un faristol de lectura a sobre i, a més, està situada al centre del cor. És la inscripció funerària més antiga del monestir ja que la que posseeix la tomba de Violant de Sestorres no és llegible. El text és el següent:

Aquí vive aunque ia muerta la gran abadesa Dorotea Ferrer que fue de virtud la puerta y entraron muchas a ser esposas de gracia cierta. De 70 años murió. 23 fue abadesa 25 monjas vistió. Con religión y pureza la casa reedificó.

Làpida de Violant de Sestorres

Les làpides d'Isabel de Gallart (segle XIX), darrera abadessa vitalícia, de Violant Sestorres (segle XV) i d'Arcàngela de Copons (segle XVI) no contenen inscripcions o estan molt deteriorades.

Làpida de Blanca d'Anglesola i de M. Lluïsa Dalmau (al fons)

La tomba de Blanca d'Anglesola (segle XIII) és la més antiga que s'ha conservat al cor. La làpida, que se li ha atribuït però que també podria ser d'alguna altra abadessa de la família Anglesola, és l'única del cor en la que existeix la representació d'una figura jacent. No conté inscripcions. Tornem a trobar l'abadessa amb el llibre de la Regla de Sant Benet subjectat amb la mà esquerra i sobre el pit. La mà dreta subjecta el bàcul ornat, que mira cap a la esquerra. L'abadessa, amb els ulls tancats, vesteix l'hàbit i està en posició completament frontal. Està dins d'un arc gòtic. Trobem representacions de l'escut dels Anglesola als quatre marges. El realisme de la figura ha portat a considerar que es tracta d'una vera efigie, és a dir, d'un retrat.

En properes entrades us parlarem de les tombes abacials que encara resten al claustre de Santa Maria e Valbona.

Monestir de Santa Maria de Vallbona III: laudes abacials de la sala capitular (Vallbona de les Monges, Conca de Barberà)

2010-11-01T19:51:00.004+01:00

Laudes abacials de la Sala Capitular de Santa Maria de Vallbona

El Monestir de Santa Maria de Vallbona és el recinte monacal femení de l'Orde del Císter més important de Catalunya. Les primeres notícies ens parlen de grups mixts d'ermitans benedictins a principis del segle XII. Ben aviat, els monjos es traslladaren al Montsant i la comunitat femenina s'aixoplugà sota l'Orde del Císter. Una de les primeres abadesses, Òria Ramírez, provenia del monestir navarrès de Tulebras.

Les mostres d'art funerari i d'enterraments del monestir es troben en diferents zones del recinte: a la plaça de l'església, que era l'antic cementiri del monestir; al claustre, que conté cinc lloses sepulcrals corresponents a abadesses i un elevat nombre de petites làpides sense cap tret artístic distintiu; a la sala capitular, que conté dotze lloses abacials; al cor, on es conserven vint-i-una lloses d'abadesses; i a les naus de l'església, que contenen els sepulcres de Ferrer Alemany i de la seva esposa, Beatriu de Guimerà, de la Reina Violant d'Hongria, i de la seva filla Sança i algunes lloses sepulcrals. El conjunt sepulcral de les abadesses situat al cor i a la sala capitular és considerat un dels més importants d'època renaixentista i barroca de Catalunya, sobretot per la seva riquesa heràldica i iconogràfica. Durant la llarga història d'aquest monestir, del segle XII a l'actualitat, Vallbona ha tingut més de cinquanta abadesses, de les quals moltes provenien de famílies nobles, fet que ens ha permès contemplar aquesta riquesa heràldica, tot i que no és l'objectiu d'aquest blog l'estudi d'aquest tipus de símbols, i que ha permès, en molts casos, identificar les tombes.

Avui ens centrarem en les dotze lloses abacials de la sala capitular, que corresponen a les abadesses següents: Eliarda d'Anglesola, Elisenda de Copons, Alemanda d'Avinyó, Violant de Perellós, Maria Teresa Ribera, Estefania de Piquer, Elionor de Vilafranca, Geraldona d'Aleny, Joana de Vilafranca, Francina de Guimerà, Blanca de Caldes i Beatriu Desfar.

Laudes d'Eliarda d'Anglesola (esquerra) i d'Elisenda de Copons (dreta)

La llosa més propera a la porta de l'església és l'atribuïda a Eliarda d'Anglesola, abadessa entre els anys 1246 i 1258. Està representada en forma de figura jacent, esculpida en mig relleu, amb postura totalment frontal. És la tomba més antiga que s'ha conservat i la que conté més riquesa iconogràfica. L'abadessa subjecta, amb la mà esquerra, el llibre de la Regla benedictina, símbol de la seva missió doctrinal com a superiora del cenobi. La representació d'aquest distintiu no és habitual, malgrat tenir molta importància. Amb la mà dreta subjecta el bàcul, símbol de l'autoritat i la jurisdicció, que, per diferenciar-lo de l'episcopal, es guarneix amb un vel anomenat panisellus. Un altre dels trets de la figura és la corona que cenyeix com a símbol del seu poder espiritual i de la reialesa immaterial. Al costat esquerra de la figura hi veurem esculpits tres lliris, símbol de la puresa, i un angelet que subjecta una clau, símbol d'una cerimònia vallbonina anomenada el cabasset de les claus (cast. Cestito de las llaves), durant la qual la nova abadessa obria i tancava la porta del monestir acompanyada per les dues monges més ancianes com a representació del govern del monestir que se li estava lliurant amb el nomenament. A la part superior del cap hi trobarem un altre angelet. Els escuts heràldics, dels quals en trobem quatre representacions, estan situats a sobre les espatlles.

La làpida que té al costat pertany a l'abadessa Elisenda de Copons (govern entre 1340 i 1348) amb estàtua jacent de mig relleu vestida amb la cogulla monacal, amb bàcul entre les mans recolzat sobre l'espatlla dreta i els escuts de Copons i de Caldes situats als angles superiors i al centre de la part inferior. L'abadessa està dins d'un arcosoli lobulat. Artísticament, l'estil és més realista que la d'Eliarda d'Anglesola, d'estil molt més esquemàtic. Medeix 65 x 185 cm.

Lauda d'Alemanda d'Avinyó

La làpida següent, entre la d'Elisenda de Copons i la de Violant de Perellós, pertany a Alemanda d'Avinyó, abadessa entre 1328 i 1340. Observem aquí un model de làpida que s'anirà repetint en d'altres: desapareix la representació humana per donar tot el protagonisme a la simbologia heràldica i religiosa, concretada amb una sèrie d'escuts familiars i el bàcul abacial, que ocupa la part central. Tot el conjunt està encerclat per una sanefa dentada. La tomba medeix 64 x 190 cm.

Lauda de Violant de Perellós

La darrera làpida del grup de quatre més proper a la porta de l'església pertany a Violant de Perellós, abadessa per imposició del rei Alfons el Magnànim entre 1419 i 1422 ja que pertanyia a una important família d'almiralls propera a la cort reial. Violant era coneguda per la seva preparació intel·lectual. La tomba medeix 90 x 185 cm. Aquest cop, els escuts familiars estan a l'interior de cercles lobulats. El bàcul és presentat de forma gairebé esquemàtica, sense masses detalls.

Lauda de Maria Teresa Ribera

Aproximadament al centre de la sala capitular trobem dues tombes, la de l'abadessa Maria Teresa Ribera i la d'Estefania de Piquer. Maria Teresa Ribera fou abadessa entre 1847 i 1928, any de la seva mort. La seva família feu diverses donacions al monestir, entre les quals destaca la construcció de la capella de la Mare de Déu del Claustre. La seva tomba va ser realitzada per Josep Jover i Jover i medeix 81 x 250 cm. És l'única làpida de la sala que conté inscripció:

1847-1928
Sepultura de la M.I. Sra.
Dª Mª Teresa Ribera Sans
con altas dotes de
inteligencia y bondad
gobernó el monasterio
5 cuadrienios y 2 trienios
murió el 14 de
diciembre de 1928
Su sobrina Dª Carmen
Ribera le dedica el recuer-
do de esta lápida
A.E.R.I.P.

Aquesta làpida, la més moderna de la sala, ja no conté escuts familiars. La inscripció està encerclada i ocupa la part central de la làpida, ocultant parcialment el bàcul. La decoració és vegetal i es concentra a les cantonades.

Lauda d'Estefania de Riquer

Al seu costat reposa Estefania de Riquer, abadessa entre 1563 i 1576. La seva tomba medeix 78 x 250 cm. Tornem a trobar el mateix model: el bàcul, ornat amb el panisellus, aixopluga l'escut familiar. Una petita sanefa dentada és la única llicència decorativa. Tampoc hi consta cap inscripció.

Lauda de Geraldona d'Aleny

L'agrupació de làpides més gran de la sala capitular es troba tot just entrant del claustre ja que consta de sis làpides ordenades en dues fileres de tres. Si ens les mirem des de la porta, d'esquerra a dreta trobem les lloses de Beatriu Desfar, Blanca de Caldes, Francina de Guimerà; a la segon filera trobem Joana de Vilafranca, Geraldona d'Aleny i Elionor de Vilafranca.

Lauda de Beatriu Desfar

La làpida de Beatriu Desfar, abadessa entre 1446 i 1455, medeix 74 x 184 cm i és l'única de la sala que està gravada i no està en relleu. L'estructura és idèntica a la majoria de làpides de la sala: l'escut familiar i el bàcul. Observem, però, que la decoració del bàcul ja mostra trets del gòtic florit que caracteritzarà el segle XV. Les làpides de Francina de Guimerà, abadessa entre 1479 i 1503, i de Geraldona d'Aleny (govern 1401-1419) tenen les mateixes característiques que la de Beatriu Desfar però estan en relleu. Cal remarcar, però, que, per testimonis documentals que s'han conservat, se sap que originàriament la tomba de Geraldona d'Aleny estava situada dins l'església, prop de la pica d'aigua beneïda. La làpida d'Elionor de Vilafranca (govern entre 1537 i 1547) també es traslladà a aquesta sala ja que inicialment estava situada a la capella de Sant Cristòfol, construïda sota el seu mandat. Tan aquesta llosa com la de Joana de Vilafranca (govern entre 1547 i 1553) presenten unes característiques semblants.

Lauda de Blanca de Caldes

Blanca de Caldes fou abadessa des de 1422 a 1446. La seva làpida, esculpida en baix relleu, medeix 80 x 180 cm. Presenta unes característiques úniques en el conjunt sepulcral ja que el bàcul ha estat dividit en tres parts i només se'n mostra allò que apareix dins tres quadrats, on l'artista va poder resumir la simbologia imprescindible: el bàcul, el panicellus i el calders, símbol del seu llinatge.

Lauda de Joana de Vilafranca

Per a una completíssima informació sobre el monestir i les abadesses podeu consultar:

Piquer i Jover, Josep Joan. Abaciologi de Vallbona (1153-1977). Fundació d'Història i Art Roger de Belfort. Santes Creus, 1978.

Ferrer-Vives, Francesc d'Assis. Armorial de les Abadesses de Santa Maria de Vallbona. 1977

Cusó Serra, Marta. Un monestir cistercenc femení català durant el primer segle borbònic espanyol. Santa Maria de Vallbona (1701-1802). Tesis doctoral, 2009. Universitat Autònoma de Barcelona.

Lauda d'Elionor de Vilafranca

Cementiri del còlera (Tiana, Maresme)

2010-10-23T22:48:00.004+02:00

Detall monument funerari als morts pel còlera de 1870

Tiana és un municipi d'uns set mil cinc-cents habitants situat a la comarca barcelonina del Maresme, a uns 18 Km de Barcelona. Com moltes de les poblacions de la comarca, va esdevenir primer indret amb segones residències i després de primera amb, bàsicament, barcelonins que busquen un ritme de vida més tranquil. Al terme municipal hi destaca el conjunt monàstic de la Cartoixa de Montalegre, que incloïa entre les seves propietats, una granja als boscos de la Conreria. Aquesta granja esdevení seminari i hotel-restaurant. Actualment és una casa de colònies que depèn de la Fundació Pere Tarrés.

Detall monument funerari als morts pel còlera de 1870

A pocs metres de l'antic seminari, seguint direcció la Font de l'Alba, hi trobarem un curiós i desconegut recinte funerari: el Cementiri del Còlera. L'any 1870 es declarà una epidèmia de febre groga o còlera al barri mariner de La Barceloneta de Barcelona, a causa de, possiblement, un vaixell infectat que provenia de l'illa de Cuba. Malgrat els esforços de les autoritats, l'epidèmia es començà a escampar per tota la ciutat de Barcelona. A tall d'exemple, us indicarem que la Junta de Sanidad Provincial decretà allunyà tots els vaixells del port de la Barceloneta ja que molts treballadors portuaris havien caigut malalts. El pànic s'apoderà del barri i n'emigraren onze mil veïns, que es dirigiren cap a pobles del Vallès, de la costa o a la vil·la de Gràcia. La situació es va fer tan insostenible que el dia 22 de setembre, l'Ajuntament i la Junta de Sanidad ordenaren el desallotjament forçós de tota la Barceloneta.

Entrada al recinte funerari (estat actual)

Es decidí, aleshores, establir una colònia sanitària a les antigues dependències religioses de la Conreria per traslladar-hi les famílies sense recursos i joves provinents de la Casa Provincial de Corrección (pdf), desaparegut correccional i presó de Ciutat Vella. Aquesta colònia de la Conreria allotjarà 1.693 persones, entre les quals hi havien 94 reclusos, que es repartiren entre l'edifici de l'antic seminari i el convent. El metge responsable n'era el Dr. Pelegrí Giralt, amb l'assistència d'infermeres i sanitaris. Hi van estar des del 23 de setembre fins el 10 de desembre de 1870. El 29 de setembre es produïren les dues primeres morts pel còlera però també hi va haver 16 morts per verola i d'altres morts per malalties comunes. L'epidèmia es declarà acabada el dia 7 de desembre i, poc a poc, els veïns de la Barceloneta van poder tornar a casa. Havien mort 76 persones.

Vista del monument funerari

El recinte funerari del qual us parlem és la fossa comuna d'aquests barcelonins ingressats al sanatori. Consta d'una parcel·la d'un 20 m x 11 m tancat per un mur de pedra d'un metre d'alçada aproximadament. Actualment no hi ha porta d'entrada però sembla que n'hi podia haver existit una de petita. Un cop dins, l'únic element que hi podem trobar és un monument cilíndric de pedra de poca alçada, uns 40 cm, sobre una base, amb un diàmetre d'entre 1,70m i 2 m i un pes d'uns 700 quilograms. El cercle està dividit en quatre quadrants en els quals s'alternen el símbol de la calavera i del rellotge de sorra alat. Al centre hi veurem l'escut de l'Ajuntament de Barcelona, envoltat per la inscripció “Colonia de Montalegre. El Ayuntamiento de Barcelona a las víctimas de la fiebre amarilla 1870”. El monument fou erigit el 25 de maig de 1871.

Vista general del Cementiri del Còlera

El Cementiri del Còlera està situat a la part inferior del Turó del Reig, sobre el Coll de Montalegre (coordenades X=437918.43 Y=4593849.18). És de titularitat pública i està inclòs en l'Inventari Arquitectònic del Parc de la Serralada de Marina. L''accés és lliure i obert.

Cementiri comunal de Bar-Le-Duc (regió de Lorena, França)

2010-10-16T20:51:00.004+02:00

Estiu de 2009

Bar-le-Duc és una població, de més de 16.000 habitants, situada al departament francès del Mosa, regió de Lorena.

El cementiri comunal de Bar-Le-Duc s’instal·là en la situació actual després de 1850. Durant l’Edat Mitjana, el cementiri estava situat, òbviament, al costat de l’església parroquial de Nôtre-Dame, i únicament tenien privilegis per ser enterrats fora d’aquest recinte les comunitats religioses i la familia ducal. L’any 1649 es construí una capella per recollir les restes amb la finalitat d’aconseguir més espai al cementiri i evitar epidèmies. Aquest cementiri fou clausurat, per motius higiènics l’any 1813 i traslladat a l’Est de la població, en un lloc anomenat “Les Chènevières” (trad. Camp de cànem, cast. Cañaveral). L’any 1857, la vídua del Mariscal Oudinot va fer situar el sepulcre familiar en aquest nou recinte, del qual ja us en vam parlar fa uns mesos. Està situat al Chemin de Popey (carretera N1135), en un extrem de la població.

El cementiri té dues zones diferenciades: la civil, amb unes 9900 tombes repartides en cinc hectàrees; i la militar, on s’hi enterraren, des de principis de 1915, més de cinc mil morts dels sis hospitals militars de la ciutat durant la I Guerra Mundial. Ambdós són de planta irregular, lleugerament allargassada i estan protegits per un mur d’alçada mitjana.

Entrada pincipal del cementiri

La zona civil, que està dividida en 23 sectors irregulars, formada exclusivament per tombes i panteons, la majoria d’ells en forma de capelles. No hi ha nínxols. Està parcialment enjardinat. La primera sensació que es té quan s’hi entra, a través d’uns pilars coronats per rellotges de sorra alats, és la barreja de tombes modernes i tombes antigues, amb la pedra ja vella i coberta d’una capa de líquens.

Tomba més antiga del cementiri (1820)

La tomba més antiga del cementiri data de 1820. Té forma d’estela cruciforme i ha estat arranjada recentment. Hi consta la inscripció següent:

Ci-Gît
Monsieur Dominique
Villeroy decède
Le 2 Septembre
1820 dans la
66 Année de So[…]

(traducció: Aquí reposa el senyor Dominique Villeroy, mort el 2 de setembre de 1820 al 66 any del [seu naixement]).

Hi ha però personatges enterrats que moriren anteriorment a 1820, com la tomba de Vayeur Gossin i de Pierre François Gossin, guillotinat l’any 1794.

Monument commemoratiu morts 1870-1871

Per tot el recinte trobem tombes de militars morts durant els diferents conflictes que hi ha hagut per la zona. Destacarem el monument commemoratiu dels veïns asssasinats de la zona del Mosa i dels soldats francesos morts a les ambulàncies i als hospitals de Bar-Le-Duc durant la Guerra Franco-Prusiana (1870-1871). Aquest monument fou erigit gràcies al Comité d’Ajuda als Soldats Francesos. Està format per un enorme lleó, símbol de la valentia i la força, amb una de les potes davanteres sobre una àncora i una bandera esculpida en pedra a la part posterior. La peanya de la figura està formada per blocs de pedra que imiten uns grans rocs, on hi consta la inscripció següent:

Aux Enfants de la Meuse
Morts pour la patrie
Aux Soldats Français
Decedés dans les ambulances de Bar-Le-Duc
1870-1871

(traducció: als veïns de la Mosa morts per la pàtria, als soldats francesos morts a les ambulàncies de Bar-Le-Duc, 1870-1871).

Noms gravats al monument commemoratiu

A banda i banda s’hi han situat dos blocs petris amb els noms dels morts esculpits. També assenyalarem l’estructura metàl·lica circular que sobresurt per radera el lleó: possiblement està destinada a emparrar-hi flors o plantes enfiladisses. En una altra zona del cementiri hi destacarem un panteó-capella on s’hi van reagrupar els militars exhumats de diferents tombes del cementiri militar de la població.

Ossari soldats

Finalment, al costat del mur perimetral que mena a la rue de la Piscine, on hi ha una altra entrada del cementiri, hi veurem un tancat amb els noms d’altres soldats morts a l’hospici de Bar-Le-Duc durant la guerra de 1870 i 1871. Aquest tipus de tomba va ser erigida segons un model de fossa i marcada amb la placa Tombes militaires - Loi du 4 avril 1873. Aquesta llei es referia a la conservació de les tombes dels soldats morts durant la guerra de 1870-1871, per la qual l’Estat francès comprà petites parcel·les als cementiris municipals i establiria les característiques d’aquests enterraments.

Recinte militar i detall (1870-1871)

Bar-Le-Duc també té un antic cementiri jueu, creat l’any 1832. No el vam visitar però està a la rue du Cimetiére Israélite, prop del cementiri comunal.

L’horari d’obertura de l’1 de març al 30 de setembre és de 7:00 a 20:00 h i de l’1 octubre al 28 de febrer de 7:30 h a 18: 00h. Tot just a l’entrada hi trobareu un plànol amb les 43 tombes més representatives des del punt de vista històric i artístic.

Vista general

Per acabar, us comentarem que s’hi han fet visites guiades en motiu de la publicació del fullet “Laissez-vous conter les cimetières de Bar-le-Duc”.

Monument als morts de la resistència a Bagnères-de-Bigorre (regió de Midy-Pyrénées, França)

2010-10-13T12:00:00.002+02:00

Agost de 2008

Bagnères-de-Bigorre és una població, de més de vuit mil habitants, situada a la regió francesa de Midy-Pyrénées. La seva llarga història sempre ha estat vinculada al termalisme de les fonts que es troben per tota la zona i, més actualment, a una oferta esportiva i de lleure lligada a la proximitat de pics com el Tourmalet.

Com a moltes poblacions franceses durant la II Guerra Mondial, Bagnères tingué un important moviment de resistència (vegeu la interessant entrada La Résistance en Bigorre, en francès) en contra de l’ocupació nazi. El mes de juny de 1944, la SS va assassinar 32 veïns de la població i un centenar de la vall, com a represàlia per les accions de la resistència.

L’any 1947 s’inaugurà un monument a la resistència de Bagnéres, situat a la place André Fourcade, fundador del moviment Libération dans les Hautes-Pyrénées, comissari de la República a Limoges i que fou afusellat el 27 d’agost de 1944. Està situat prop de l’església de la població.

El monument està format per un monòlit central de pedra blanca amb un acabat irregular, que conté la següent inscripció:

Leur Vie
Fut Humble
Leur Mort
Heroique

(Traducció: La seva vida fou humil, la seva mort, heroica)

És envoltat per un mur de baixa alçada on hi consten inscrites les sigles de diferents agrupacions militars i de la Resistència: F.F.L.: Forces Françaises Libres; F.T.P.F.: Franc-Tireurs-Partisans-Français; C.F.P.: Corps Franc Pommiès, el qual té un memorial i un museu dedicats a la població de Castelnau-Magnoac; A.S.; M.U.R.: Mouvements Unis de la Résistance; i F.F.I.: Force Française d’Interior . També s’hi ha esculpit la frase “Aux soldats de la resistance, morts pour la patrie”, variant de “Morts pour la France”, de la qual us en vam parlar en una altra entrada.

El monument està acompanyat per una petita zona amb sorra de marbre i una altra zona enjardinada, no visible a la fotografia que us mostrem. Cada any s'hi celebra un acte d'homenatge.

Cementiri de Barruera (Alta Ribagorça), amb uns altres ulls

2010-10-06T12:00:00.001+02:00

Uns amics van visitar fa uns mesos les esglésies romàniques de la Vall de Boí, declarades Patrimoni Mundial per la Unesco, l'any 2000. Una d'aquestes precioses i úniques esglésies és la de Sant Feliu de Barruera, la qual té adossat el cementiri.

Barruera és cap del municipi de la Vall de Boí, des de 1996, i té poc més de dos-cents habitants. Està situat a la comarca de l'Alta Ribagorça, província de Lleida.

El cementiri, de forma irregular, està envoltat d'un paret de pedra seca no excessivament alta i s'hi accedeix per una petita porta de ferro sense arc d'entrada. Està format exclusivament per sepultures a terra, marcades de forma majoritària per creus de diferents materials, de ferro, de marbre o de pedra. Hi destacarem, també, làpides al mur.

És un recinte en perfecta simbiosi amb el magnífic entorn de la Vall i amb la senzillesa del romànic. El verd de l'herba i els colors de les flors silvestres que creixen entre les tombes són una altra mostra de la bellesa que posseeixen, gairebé sempre, les coses senzilles.

A l'atri de l'església hi trobem, encastada a la paret, una làpida de marbre blanc amb la inscripció següent:

Sepultura dels Pubills que en pau descansen

Per la tipografia emprada en la inscripció i l'estil decoratiu podria ser del segle XIX. El mot pubill, però, és el que més ens ha cridat l'atenció. Amb aquest mot podem trobar quatre accepcions: cognom; fill no hereu que es casava amb una pubilla; infants orfes; o infants menors d'edat o albats (criatura morta abans de tenir us de raó). La primera accepció quedaria descartada pel context en què es troba la tomba. Considerar que sigui un cognom tampoc seria correcte ja que en català el cognom Pubill és habitual però no en trobem mostres en plural (“Pubills”), com està escrit en aquesta làpida.

Sembla clar que la tomba de la qual us parlem era per a les criatures orfes de la població, o per als infants qui són de poca edat e no saben de consell (extret del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines). Antigament era freqüent enterrar els albats en tombes diferenciades o, fins i tot, en recintes específics. En tenim exemples al Cementiri de Torrero (Saragossa), o al Cementiri Vell d'Igualada. Sovint eren enterrats, també, als recintes anomenats civils. Per tant, la darrera accepció també seria possible.

Una altra característica d'aquesta làpida és l'us de la forma verbal en present d'indicatiu “descansen”, que podria significar constatació del fet, gairebé la certesa, del descans. Habitualment, en aquest context, s'utilitza la forma de present de subjuntiu “descansin”, com a expressió de desig.

Cementiri de Cabanabona (La Noguera)

2010-09-29T12:00:00.001+02:00

Petit municipi d’uns cent habitants situat a la comarca de La Noguera. La principal activitat econòmica és l’agricultura de secà, bàsicament blat, ordi, civada i vinya.

L’església parroquial de Sant Joan Baptista, que és d’origen romànic, està situada en un extrem de la població. A un costat hi té adossat el cementiri, al qual s’hi accedeix per una petita escala. El recinte té forma gairebé semicircular i està encerclat per un mur de pedra. Està enjardinat parcialment amb xiprers.

Només hi hem pogut veure enterraments en nínxols als murs perimetrals. Alguns són de construcció recent, els quals mostren escasses decoracions, gravades a l'encalcinat blanc de les arcades; d’altres de més antiga, amb decoracions jeroglífiques i florals i el nom de les famílies propietàries. Estan agrupats en 4 pisos .

Abandonada al terra hi ha una antiga estela discoïdal.

No conté elements d’art funerari destacables, llevat de les arcades antigues, de les quals en trobem exemples similars a d’altres poblacions properes geogràficament.

Tomba de Zumalacárregui (Zegama, Guipúscoa), amb uns altres ulls

2010-09-22T12:00:00.002+02:00

Tomás de Zumalacárregui

Isidoro Magués. "Don Carlos e i suoi difensori". Firenze 1837

La nostra amiga Anna va visitar fa uns mesos el País Vasc i ens ha fet arribar el testimoni de la tomba de Tomás de Zumalacárregui a la població guispuscoana de Zegama.

Tomás de Zumalacárregui va néixer el 29 de desembre de 1788 a Ormáiztegui (Guipúscoa) i morí a Zegama (Guipúscoa) el 24 de juny de 1835 a causa d’una ferida de guerra a la cama que li provocà, possiblement, una septicèmia. Fou militar durant la Guerra de la Independència (1810-1814) i durant la Primera Guerra Carlista (1833-1840), on va tenir nombrosos èxits militars.

Bilbao, Iglesia de Begoña y casa donde fue herido Zumalacárregui.

"Galería Militar Contemporánea". Madrid 1846

Zumalacárregui, herido, es llevado de Bilbao a Cegama.

"Galería Militar Contemporánea". Madrid 1846

El mauseoleu de Zumalacárregui està situat a l’interior de l’església parroquial de San Martín de Tours (s. XV-XVI) de Zegama. L’obra, de dimensions considerables, està presidida per una estàtua realista de Zumalacárregui vestit de militar, tot i que afirmen que durant la Guerra Carlista anava vestit amb una jaqueta civil de cuir i que va ser enterrat vestit de frac. La tomba està emmcarcada dins un arcosoli en forma d’arc de mig punt sostingut per pilastres. L’arc i la part inferior de la peanya estan adornats amb escuts de marbre blanc que destaquen entre el fons negre. A la part superior central hi trobem una cartel·la, també de marbre blanc, amb el nom del personatge i l’any, culminada per diferents ornaments vegetals. El sarcófag, sense elements decoratius, és de marbre rogenc. A la part inferior hi trovarem, finalment, dues cartel·les més, en forma de pergamí, que assenyalen el dia i el lloc del naixement i de la mort. El mausoleu destaca per la sobrietat, en forma d’escassos elements decoratius, que donen total protagonisme a l’estàtua del personatge. És de màrbre de Carrara.

Actualment, al mas d’Ormáiztegui, on va néixer, està ubicat el Zumalacarregui Muesoa, que ens ofereix una àmplia perspectiva del segle XIX.

Cementerio Alemán (Deutscher Soldatenfriedhof Yuste), poema de Juan Lamillar

2010-09-19T19:33:00.004+02:00

Imatge de domini públic

Este claro del bosque los congrega:
Bajo cruces sencillas, bajo nombres difíciles,
Soldados alemanes de dos guerras
Con idioma de muerte se cuentan sus hazañas.
Pero las cuentan en silencio,
Porque su idioma es el de la nada,
El de los despojos, el de la derrota
Que también aguarda a los victoriosos.
Un silencio más fuerte que la luz del paisaje
Une su meditar al rumor de las ramas,
Al olor del espliego,
Al recóndito huir de los lagartos.
Frente a ese silencio, alzándose,
Está la juventud de vuestras fechas,
Grabadas como un grito sobre el gris de las cruces.
Alguien reunió vuestras distintas muertes:
El náugrafo, el aviador caído,
El que sufrió la agonía de los hospitales,
Y ahora, paseando entre tumbas,
Me pregunto si caso fuisteis héroes
O soldados anónimos perdidos
En lo intenso y absurdo de una guerra.
Porque debajo de este césped
Están los veinte años de Rudolf Tanzberger,
El uniforme ensangrentado y roto de Hanz Farber,
Y Lothar Kloos y su quieta sonrisa.
Franz Wilhem Kuhlmann,
¿Sabes por qué moriste?
¿Qué llevaba a la muerte
A estos que ahora están contigo?
¿Conocías los olivos, que te velan,
Retorcidas antorchas apagadas?
El azar- otro azar- os ha reunido
A la sombra- otra sombra-
De bicéfalas águilas, de toisones de oro.
Os hicieron luchar por un imperio:
Seguís muriendo sucesivamente
Bajo los árboles donde un Emperador
Cambió sus sueños por relojes y misas.

No quiero detenerme en vuestros nombres:
Que los diga de nuevo la luz que ahora declina,
La noche, que los sabe de memoria,
Y los que os reconocen doblemente extranjeros:
En la tierra sin pausa de la muerte,
En la remota tierra de un país imprevisto.

Publicat a: Lamillar, Juan. Las lecciones del tiempo. Valencia, Pre-Textos, 1998.

Panteó de Catalans Il·lustres: un projecte frustrat

2010-09-07T12:00:00.000+02:00

La Ciutadella l'any 1870 Autor Família Cuyàs

Any original 1870 Fons Institut Cartogràfic de Catalunya

Moltes societats han volgut reunir, en forma de panteó nacional, les restes dels seus prohoms o personatges més rellevants del món de l'art, la cultura, la política i la societat. Alguns d'aquests panteons han esdevingut unes bellíssimes mostres d'art funerari, com és el cas del Panteón de Hombres Ilustres de Madrid, el Panteón Nacional de Venezuela, el Panthéon de París, o el Panteó Nacional de Slavin a Praga, per posar-ne només uns exemples.

Entrada actual de l'església castrense de la Ciutadella

Avui us parlarem d'una curiositat desconeguda per molta gent perquè no va passar de ser un projecte que mai es materialitzà: el Panteó de Catalans Il·lustres. La informació i investigació sobre aquesta proposta no és abundant, gairebé només existeix la documentació original que es conserva en diferents arxius de la ciutat de Barcelona però gràcies a un treball de Juan Miguel Muñoz Corbalán (“El "Panteó de Catalans Il.lustres": un proyecto municipal para Barcelona”. D' Art: Revista del Departament d'Història de l'Art, ISSN 0211-0768, Nº 13, 1987 , pags. 185-200 disponible PDF en castellà) en podem conèixer la història.

Vista actual de l'església castrense de la Ciutadella

L'any 1879 l'Ajuntament de Barcelona autoritzà l'adequació de la capella de Santa Àgueda de la Catedral de Barcelona per dipositar-hi les restes dels herois del complot de l'Ascensió (11 i 12 de maig de 1809) contra les tropes napoleòniques, els quals foren executats al recinte fortificat de la Ciutadella. El tinent d'alcalde Joan Coll i Pujol proposà, aleshores, conservar l'antiga església castrense de la Ciutadella, molt malmesa i gairebé abandonada, per situar-hi el Panteó de Catalans Il·lustres.

Detall de la cúpula

L'alcalde Rius i Taulet signà l'acord pel qual s'iniciaven les obres de restauració de l'església de la Ciutadella per enterrar-hi, no només les restes dels herois del complot de l'Ascensió, fins aleshores gairebé abandonats a la Catedral de Barcelona, sinó també les d'escriptors i filòlegs com Campmany i Carles Aribau, i artistes com Marià Fortuny. A continuació us en reproduïm el text, que es conserva a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, dins l'expedient “relativo a la erección en la capilla de la ex-Ciudadela de un Panteón de Catalanes Ylustres (17-2-1889):

“Acuerdo celebrable, y sin duda alguna de grande honra para el Municipio de Barcelona, fue el adoptado en Consistorio de 12 de julio de 1881 en virtud del cual se disponía fuesen debidamente honradas las venerables cenizas de los mártires de nuestra independencia, cuyos restos, despues de incomprensibles vicisitudes, yacen aun insepultos, si bien piadosa é interínamente guardados en una de las dependencias de nuestra Catedral Basilica.

Campmany. nuestro primer filólogo de la época contemporánea gloria legítima de Cataluña, entre las más altas celebridades españiolas, cerró los ojos en la capital de nuestras provincias andaluzas en 1813, y Barcelona, que, por patriótico impulso, reclamó aquellas cenizas venerables, las tiene depositadas, en la Capilla de nuestra antigua Necrópolis, al lado de los restos, no menos respetables, del patriarca de nuestro renacimiento literario, el insigne patricio D. Buenaventura Carlos Aribau.

Más tarde, en 1874, un artista de fama y celebridad universales, maestro y personificación de una escuela pictórica moderna, exhalaba su postrer suspiro en la tierra clásica del Arte; pero tierra estranjera. al fin, para los que profesan el culto sagrado de la inmortalidad y de la patria.
Entónces, Barcelona, á impulsos de esos nobles sentimientos, reclamó las preciosas cenizas del inmortal Fortuny, para darles perpetua y honrosa sepultura en el Panteon de sus mas indiscutibles celebridades; y la desolada familia, haciendo justicia á las piadosas aspiraciones de la Capital de Cataluña, accedió á los vivísimos deseos de este Cuerpo Municipal.

Hora es ya pues, de que este Excmo. Ayuntamiento acuerde eregir el Panteon de Catalanes ilustres en la Capilla de la ex-Ciudadela, dando honrosa y definitiva sepultura a los sagrados despojos de los que con su saber y su heroismo, se han hecho dignos de saludable ejemplo y de eterna recordación.

Se ha dicho, y por ser verdad indiscutible, fuerza es repetirlo, que los pueblos modernos aprenden á ser grandes, prudentes y libres, tanto por sus condiciones propias, como por las enseñanzas y ejemplos de sus mayores. Si estos ejemplos no se perpetuan, si los nombres de los que los realizaron no se glorifican, impera la ignorancia, se sobrepone el olvido y las generaciones que no acertaron á honrar á sus ilustres progenitores, ni á perpetuar sus preclaros hechos, llevan siempre mas el dictado de desagradecidos é ignorantes, ya que es sobradamente benévolo el de olvidadizos y descuidados.

Sin duda alguna que el actual Municipio de Barcelona profundamente penetrado de la verdad de este aserto no consentirá, bajo ningun concepto, venir comprendido entre el número de estos últimos; y por esta razón, en la seguridad de interpretar los patrióticos deseos de ese Municipio, tengo la honra de proponer á V.E. Se digne acordar:

1 .Que se erija en la Capilla de la ex-Ciudadela el Panteon de Catalanes ilustres en donde se guarden las cenizas de aquellos hijos de Cataluña, que por sus actos se hayan hecho merecedores de tan alto honor.

2. Que se construyan desde luego los sarcófagos que deben contener los restos de los ilustres patricios de los cuales se hace mérito en la presente comunicación.

3 Que se realizen en la Capilla de la ex-Ciudadela las obras necesarias para el objeto á que se la destina.

4 Que inmediatamente, después de terminadas dichas obras, se trasladen solemnemente al Panteon de Catalanes Ilustres los restos de los Mártires de nuestra independencia, los de D. Antonio Campmany y Monpalau, los de D. Buenaventura Cárlos Aribau y los de D. Mariano Fortuny, haciéndose al efecto previamente las gestiones convenientes para la traslación á nuestra Ciudad de las cenizas del inmortal pintor que se acaba de citar.

5. Que la Comisión especial del Excmo. Ayuntamiento encargada de la habilitación y reforma de los Pabellones é Iglesia de la ex-Ciudadela quede autorizada para proceder por sí sola ó en union de las personas que tenga á bien designar, á dar cumplimiento á todo lo propuesto.

V.E. sin embargo teniendo en cuenta la importancia del asunto acordará lo que estime mas oportuno.
Barcelona 17 Febrero de 1889.
El Alcalde Const.' Presid.", Francisco de P. Rius i Taulet.
Excmo. Ayuntamiento Constitucional de esta Ciudad.”

Després d'alguns anys (maig de 1894), l'arquitecte municipal Pere Falqués i Urpí va preparar el pressupost, els plànols i els contractes per a l'obra de la reforma, que fou adjudicada inicialment a l'empresa Piera, Cortinas y Compañía. Estava previst fer una profunda reforma de l'exterior, pintar l'interior, representar quatre Santes catalanes a la cúpula, separar del mur de l'àbsis el templet de l'altar major i situar els sarcòfags dels catalans il·lustres sobre mènsules a mitja alçada del mur. El pressupost inicial es gastà en obres de condicionament de l'estructura no previstes i no es realitzà cap altra aportació pressupostària. La premsa de l'època se'n feu ressò amb opinions a favor i en contra però en general va ser una iniciativa ben rebuda per l'opinió pública.

La Parròquia castrense del Parc de la Ciutadella, més coneguda amb el nom d'Església de la Ciutadella, es construí entre les anys 1717 i 1728, sota les ordres de l'enginyer Alejandro de Retz i era gairebé l'únic exemple de barroc nord-europeu de Barcelona (totes les altres construccions barroques segueixen models del sud europeu). La seva funció original era la de capella castrense del recinte militar de la Ciutadella, construïda per l'enginyer flamenc Pròsper de Verboom per ordre del rei Felip V i seguint el model de ciutadella militar generalitzada per Vauban a França, amb l'objectiu de dominar Barcelona després de les guerres borbòniques. La demolició d'aquest recinte es portà a terme a partir de l'any 1868 però se'n conservaren alguns edificis entre els quals destacarem el Palau del Governador (actualment un institut), l'Arsenal (actualment Parlament de Catalunya) i l'església castrense. Us recomanem la lectura del capítol dedicat a la història de la Ciutadella i del barri de la Ribera que trobareu al llibre Barcelona antigua y moderna o descripción de la historia de esta ciudad desde su fundación hasta nuestros días, d'Andrés Avelino Pi y Arimón (GoogleLibros. Tom I, 1854, pàg. 346-354), un curiosa mirada sobre la Barcelona de mitjans del segle XIX.

Vista de l'interior

Un cop abandonat el projecte del Panteó, s'estudià la possibilitat de convertir l'església en Biblioteca Pública d'Autors Catalans, en Arxiu Municipal, en Museu d'Art Litúrgic o en Hemeroteca, projectes que tampoc es portaren a terme. Durant uns anys, també fou magatzem del parc de bombers fins que es restaurà per al culte religiós. El darrer intent de crear un Panteó de Catalans Il·lustres fou una proposta del president de la Generalitat Lluís Companys que sol·licità traslladar les restes del president Macià a l'església de la Ciutadella. Aquesta proposta va ser fins i tot aprovada per l'Ajuntament de Barcelona el 26 de març de 1934. El començament de la Guerra Civil no va permetre materialitzar-ho.

Tomba del brigadier Claudio Traggia

Actualment, l'església ha recuperat el seu ús original, és a dir, la de parròquia castrense i està dedicada a la Immaculada Concepció, patrona de la Infanteria. És d'estil neoclàssic. Algunes informacions afirmen que Verboom està enterrat a la cripta d'aquesta capella. Actualment no hi ha constància de l'existència d'aquesta cripta i ni d'aquesta tomba. A l'interior hi trobarem la tomba del brigadier Claudio Traggia i un vas sepulcral d'un coronel que havia governat la Ciutadella, ambdues situades gairebé a l'entrada. Darrere l'altar existeixen tres vasos sepulcrals, sense inscripcions, que possiblement són fosses comunes. Antigament hi havia un cementiri a l'exterior, situat darrere l'absis.

Vas sepulcral

A Catalunya hi hagueren d'altres propostes de panteó d'il·lustres que mai es portaren a terme, com la del conegut arquitecte modernista Puig i Cadafalch, que va fer un projecte per convertir la sagristia nova del monestir de Poblet en un panteó de Catalans Il·lustres (1936) o com alguna proposta de fer-lo a Montserrat.

Església del Parc de la Ciutadella l'any 1921. Fons Salvany (Biblioteca de Catalunya)

Cementiri de Castelltallat (Bages)

2010-08-31T12:00:00.001+02:00

Porta d'entreda al recinte funerari de Sant Miquel de Castelltallat

Castelltallat és un poble que forma part, des de 1840, del municipi de Sant Mateu del Bages. Hi han censades 65 persones.

El temple parroquial de Sant Miquel de Castelltallat està situat dalt d'un turó, fet que permet observar un paisatge muntanyós, bell i silenciós, masegat pels incendis que assolaren la Catalunya central els anys 1994 i 1998 i que, avui, ja verdegen. L'església, amb elements d'èpoques molt diverses (romànic, renaixentista, barroc i neoclàssic) està documentada des de l'any 1301. A l'interior hi destaquen el retaule de Sant Miquel i el del Sant Crist, ambdós barrocs, i el del Roser (segle XVII i XIX). Totes tres obres tenen un gran valor artístic.

Vista general de Sant Miquel de Castelltallat. Les construccions que hi ha a primer terme corresponen al nínxols del cementiri

Pocs metres per sota hi trobem l'edifici de la rectoria, dedicat actualment a usos culturals. Té accés subterrani a l'església a través d'una porta situada a la dreta de l'altar de Sant Miquel.

Darrera l'església hi trobarem les runes del castell de Montdó (segle X) o Castellrodó (en alguns esscrits també el trobareu amb el nom de Montedono, ja que és la seva denominació en llatí).

Finalment, al costat mateix hi trobarem l'Observatori Astronòmic, inaugurat l'any 2004, amb l'objectiu de potenciar el turisme a la zona.

Detall de la tomba de Mossèn Riubrogent i Tarrés

El cementiri de Castelltallat envolta l'església de Sant Miquel per les parts dreta, posterior i esquerra de l'edifici, per tant, podríem dir que té forma de lletra U. Si accedim al recinte funerari per la reixa que hi ha a la part dreta de la porta del temple, la primera tomba que trobem és la de mossèn Josep M. Riubrogent i Tarrés (nascut a Vic l'any 1924). Fou rector de Sant Miquel i de Sant Mateu del Bages entre els anys 1972 i 1994 i organista de la Seu de Manresa. La seva tomba està formada per una llosa de pedra negra on hi ha gravats, en baix relleu, el perfil del mossen, dades sobre la seva biografia i les notes d'un fragment musical. És l'únic sepulcre monumental del cementiri.

Detall de la tomba de Mossèn Riubrogent i Tarrés

Estel·les discoïdals i làpides medievals.

A poques passes, trobem diverses làpides i estel·les discoïdals abandonades per terra.

Vista general del cementiri

Arribem, aleshores, al cementiri que està format únicament per nínxols agrupats en tres blocs: els dos més antics són de quatre pisos i el més nou (2008), encara sense ningún enterrat, de tres. Segons ens indica l'altar que hi ha al centre, el cementiri podria datar de l'any 1782. Es restaurà l'any 1996.

Vista dels nous nínxols (2008)

Monestir de Santes Creus VI: tomba de Guillema de Montcada (Aiguamúrcia, Alt Camp)

2010-08-24T08:45:00.000+02:00

Plaça de l'església de Santes Creus

Guillema de Montcada era baronessa de Montcada i de Castellvell de Rosanes, filla del vescomte Gastó VII de Bearn i de Mata de Bigorra. Es casà amb Pere, fill del rei Pere II el Gran, sobre el qual ja us n'hem parlat. Enviudà l'any 1296 i, posteriorment, es casà en segones núpcies amb el cavaller Ramon de Cervelló, el sepulcre familiar del qual es troba també al claustre del monestir de Santes Creus. Morí l'any 1309. Fou anomenada la "Invicta Amazona" per una gesta que tot seguit us relatem.

Al l'obra de Ribes Mateu, Legendarium Guia per les llegendes de la Ruta del Cister (Llibres de l’Índex, 2005), hi trobem el relat de la història de Guillema:

“En temps de Ramon Berenguer IV les terres de la Catalunya Nova ja havien expulsat els moriscos i vivien sota la vara dels comtes cristians, Lluny quedava en el record la famosa batalla de Siurana, últim reducte dels sarraïns a les nostres terres, Però no obstant això, la pau entre ambdues civilitzacions era lluny encara d'ésser una realitat. Els cristians feien incursions a les terres dels musulmans, on realitzaven pillatges i abusos, i aquests últims, quan es veien forts, feien el mateix, La convivència era difícil i no sempre pacífica.

En una d'aquestes batusses entre musulmans i cristians fou fet presoner el noble Ramon de Cervelló, EI preu pel seu alliberament era molt alt, entre altres coses perquè aquest noble pertanyia a una de les nissagues més poderoses i respectades del país: el cérvol del seu escut senyorejava en una gran extensió de terreny que tocava al monestir de Santes Creus, s'estenia des del Pont d'Armentera i Querol, muntanyes i valls enllà, fins a les terres de la Llacuna i Vilademàger.

De res valgueren les negociacions entre els missatgers de la Casa dels Cervelló amb els musulmans: aquests demanaven una quantitat tan fabulosa de peces d'or que era impossible d'aconseguir, no només per la família del captiu, sinó també pel propi rei, Els raptors sabien perfectament la categoria del noble i no volgueren afluixar les seves exigències, tot i que subestimaren la capacitat dels Cervelló per satisfer aquella quantitat desmesurada, Després de l'últim intent infructuós dels missatgers dels Cervelló per re negociar el preu, aquests tornaven al castell de Querol per comunicar el fracàs de la missió a la desconsolada i trista esposa del captiu, la noble Guillema de Montcada. Trobant de pas el monestir de Santes Creus, els missatgers decidiren fer-hi una estada i comunicar a l'abat el greu problema a què havien de fer front. L'abat cistercenc intentà tranquil·litzar-los. fent-los confiar en els recursos de la Providència que sempre arribava en el moment adequat a socórrer els justos. A més. Féu que un monjo del monestir els acompanyés en el curt trajecte que els quedava fins al castell de Querol. I així fou com tots plegats es dirigiren al Pont d'Armentera i després Gaià amunt fins a arribar al castell on Guillema de Montcada els estava esperant. Quan hi arribaren, monjo i missatgers li relataren la temptativa i el fracàs de les negociacions amb els musulmans.

Veient la impossibilitat de fer front a la suma que demanaven per l'alliberament del seu espòs, Guillema de Montcada no va restar de mans plegades i va prendre una determinació: va enviar nuncis a tots els llocs de la seva senyoria i va manar concentrar tots els seus vassalls aptes per a les armes al castell de Querol. Quan va poder congregar un exèrcit considerable, la noble, vestida amb cora de malla i amb l'escut dels Cervelló i els Montcada penjant, es va posar al capdavant de les tropes i es dirigí riba del Gaià avall, fins a Santes Creus. Allí l'abat beneí la tropa i aquesta se n'anà cap a les terres on els musulmans havien pres al seu senyor. Passat el Coll de Balaguer, travessaren els camps de Tortosa i l'Ebre i les terres cristianes de l'altra riba del riu, fins que s'apostaren davant de la vila on era captiu el noble de Cervelló. La Providència, com havia predit l'abat de Santes Creus, acompanyà la tropa dels cristians: la caiguda de la fortalesa musulmana fou ràpida i audaç, i l'alliberament de Ramon de Cervelló per fi es produí. EI més sorprenent de tot, però, fou que l'assalt i el rescat del noble el dirigí Guillema de Montcada, qui comandà les tropes com un autèntic cavaller d'armes i sota l'espasa de la qual caigueren un considerable nombre de sarraïns. Aquests, estupefactes davant la valentia i coratge de la dama, fugiren cames ajudeu-me, mentre que les tropes cristianes que l'acompanyaven, no menys sorpreses, l'aclamaren com una autèntica heroïna que havia alliberat al seu senyor. A partir d'aquell dia l'anomenaren la "Invicta Amazona".

Quan l'exèrcit victoriós tornava satisfet cap al castell de Querol, amb els senyors de Cervelló al capdavant, a les envistes de Santes Creus les campanes brandaren al vol i a l'església del monestir es feren gràcies a Déu i a Santa Maria per l'èxit d'aquella arriscada missió. Els Cervelló i els Montcada foren sempre uns grans benefactors del monestir i per això els membres d'aquestes nissagues hi són enterrats. Però Guillema de Montcada, la "Invicta Amazona", disposà a la seva mort d'un sepulcre honorífic separat de la resta dels seus familiars, en honor i record d'aquesta fabulosa gesta [...]."

Sepulcre de Guillema de Montcada

El sepulcre de Guillema està situat a l'ala nord del claustre del monestir. És del segle XVII i es considera d'estil plateresc. La tomba, que està en molt males condicions de conservació, té forma d'arca amb coberta de doble vessant i està dins d'un arcosoli. El frontal està dividit en tres seccions quadrangulars. La central presenta la representació d'una amazona armada a cavall. La singularitat d'aquest sepulcre, al marge de la història del personatge, és precisament la representació d'un tema personal (l'amazona a cavall) en el sepulcre, ja que no era habitual, llevat de les que trobem a les tombes reials. La resta de decoració és gairebé irreconeixible. Segons algunes fonts, fou enterrada en una tomba separada de la del seu marit (família Cervelló) i paterna (Montcada) com a homenatge a la seva gesta heroica.

Al llibre de Jaime Villanueva, Viage literario a las iglesias de España: Viage a Tarragona, Volumen 20 (Imprempta de la Real Academia de la Historia, 1851 - 296 páginas, disponible en PDF a) es descriu que existia una inscripció, no originària, que identificava la tomba (pàg. 131). Actualment no n'existeix testimoni:

"[...] Hay también osarios en lo alto de las pilastras, y algunas urnas sin letrero ni noticia de su depósito. Los conocidos, entrando por la puerta principal, son los entierros de Don Ramon Alemany y Cervelló [...], de Doña Guillerma de Moncada con este letrero reciente: Aquí yace la invicta amazona, terror de los Agarenos, Doña Guillerma de Moncada, muger de Don Aleman de Cervelló"

Cementiri de Sanaüja (La Segarra)

2010-08-16T16:30:00.000+02:00

Esteles discoïdals al cementiri de Sanaüja

Sanaüja és un petit municipi de poc més de 450 habitants. La seva economia es basa en l'agricultura de secà. La vila, amb una llarga història, encara posseeix antics vestigis del seu passat medieval i racons de bellesa i silenci encantadors. Us destacarem la plaça porxada, l'església de Santa Maria, els carrerons estrets, el pont de pedra i els safareigs públics. El castell i l'església vella conformen un conjunt especial al capdamunt del turó que presideix la vila. El seu campanar d'espadanya és visible des de tots els indrets.

vista dels enterraments a terra

El cementiri de Sanaüja està situat als afores de la població en un terreny planer, tot just passat el pont de pedra que hi dóna accés. El conjunt està format per la capella de Santa Magdalena (o del cementiri) i el cementiri, que conté una de les col·leccions d'esteles funeràries discoïdals més notables de Catalunya.

La capella de Santa Magalena (segle XVI), amb accés independent del cementiri, podria ser que tingués originàriament una funció d'hospital o refugi per a empestats. Els seus murs est i sud estan envoltats pel cementiri. En aquest últim hi veiem la inscripció funerària, en lletres majúscules, següent:

"Aqui descansan los restos DD JPH Sarradell
Yovardo que muri a l'edat de 80 anys
21 de max de 1843
Almas [...] rogad por su alivio la reli
gion os lo [...] a la Humanidad os lo dicta su
esposa hijos y hermana os lo demandan".

tomba de Joan Marsal, envoltada d'esteles

El recinte funerari, de forma irregular, està envoltat per un vell mur de carreus i clos per una porta de ferro cega sempre oberta (tot i que costa una mica d'obrir). En entrar descobrirem un espai on predominen les tombes a terra marcades amb creus. En els murs perimetrals s'hi han construït nínxols agrupats en tres o quatre pisos i emporxats. Al centre del recinte, les esteles discoïdals s'hi han col·locat de manera que conformen un camí que mena fins a una placeta on descansen les restes de Joan Marsal i Oliba, mort l'11 de desembre de 1831, sota una creu amb el símbol de la calavera i la inscripció amb les dades que us acabem de donar.

Vista general del conjunt d'esteles funeràries

Les esteles discoïdals del cementiri de Sanaüja són d'època medieval o moderna amb un abast cronològic que va des del segle XIV fins al segle XVIII. Se n'han comptabilitzat 68. En la majoria d'elles la degradació i erosió són evidents ja que en prou feines s'hi poden veure els motius esculpit. La senyalització d'enterraments mitjançant l'estela té origen al primer mil·leni abans de Crist i perdurà durant molt segles perquè era la manera més humil i senzilla d'enterrament. Normalment estaven fetes de pedra de sauló (cast. Arena que resulta de la descomposición del granito) i estan composades per un disc, decorat per ambdues bandes, i un peduncle o peu que es clavava a terra. La majoria de les esteles de Sanaüja tenen el peduncle en forma de "cua d'oreneta". El disc medeix entre 28 i 40 centrímetres de diàmetre i té un gruix aproximat d'entre 12 i 18 centímetres. La decoració, normalment esculpida en baix relleu, presenta un ventall molt ampli de possibilitats: escuts heràldics, petites inscripcions, motius florals, creus....

Panteó de cal Ramon dels Mestres

Al cementiri hi destaca un únic panteó, el de Cal Ramon dels Mestres (finals segle XIX). És d'estil neogòtic. Té planta quadangular (2,90 m. per costat) i presenta coberta de quatre vessants recoberta de ceràmica vidriada negra. Ramon Mestres era un picapedrer sanaüjenc que participà en la construcció del Santuari del Miracle (Solsonès). Aquest panteó estava destinat a una altra família de Sanaüja que finalment no el va poder pagar i se'l va quedar la família Mestres. No té excessiva ornamentació ni un treball escultòric remarcable.

monument soldats i víctimes Guerra Civil

Per finalitzar, assenyalarem també que al mig del recinte existeix un senzill monument als morts de la Guerra Civil. Es tracta d'una zona encerclada per una cadena on únicament hi trobem una placa commemorativa a sobre d'un faristol de pedra.

Aquest recinte funerari està enjardinat amb pins, rosers i xiprers. En general, no està perfectament cuidat però manté la vivesa i la senzillesa dels cementiris rurals.

Per a més informació:

Garganté, M. Et alii. Inventari del patrimoni arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra. Volum I: municipi de Sanaüja. Fundació Jordi Cases i Llebot, 1998.
Miró Rosinach, J. M. "Esteles funèraries discoïdals i tapes de sepultura amb heràldica". Urtx: revista cultural de l'Urgell, Any 1999, Núm. 12.
Miró Rosinach, J. M. Esteles funeràries discoïdals de La Segarra, aproximació a una significació simbòlica. Barcelona, 1987.

Monestir de Santes Creus V: tombes abacials (Aiguamúrcia, Alt Camp)

2010-08-11T21:27:00.004+02:00

Sala capitular del Monestir de Santes Creus

Als antics monestirs, la jerarquia de la societat es reflecteix, també, en els espais funeraris dedicats als enterraments. Bàsicament es concentren en cinc espais: a l'interior de l'església, prop de les relíquies dels sants, trobem la reialesa i, excepcionalment, la noblesa més propera; a les galeries claustrals trobem la noblesa i, a mesura que passen els anys i les normes es flexibilitzen, comerciants enriquits; la sala capitular és l'espai reservat als abats o abadesses del monestir, tot i que hi ha nombrosos exemples d'enterraments a d'altres zones; habitualment també existia un cementiri per als monjos o monges, que en ordres com la del Císter eren enterrats en una fossa comuna; i, finalment, el cementiri de laics dins l'espai anomenat sagrera. Els enterraments de laics a Santes Creus estaven concentrats a la porta de l'antic hospital, a l'entrada de l'església i darrera l'absis.

A l'ordre del Císter, a la qual pertany el monestir de Santes Creus, tan els abats com els monjos eren enterrats amb l'hàbit monacal i sense caixa, directament a terra. Els abats, però, eren enterrats sota una lauda (llosa) sepulcral que els representava en forma de figura jacent, vestits amb l'hàbit de monjo o l'abacial i, com a símbols del seu poder, el bàcul i la mitra (els anomenats abats mitrats tenien el dret d'usar els distintius propis d'un bisbe, és a dir, la mitra, el bàcul, l'anell i la creu pectoral per raó dels privilegis concrets que tenia la seva abadia. Era norma, però, que la seva mitra fos de material menys costós que la dels bisbes i que el bàcul s'usés amb una cinta o vel blancs penjats).Habitualment aquestes laudes també contenen l'escut heràldic familiar situat a la zona central inferior a l'alçada dels turmells i una inscripció que recorre el voltant de la llosa com si fos una sanefa i que conté habitualment el nom, el càrrec i la data de la mort.

La sala capitular del Reial Monestir de Santes Creus conté set tombes, sis de les quals pertanyen als darrers abats vitalicis. La setena tomba no correspon a un abat de Santes Creus, sinó al bisbe lleidatà franciscà Andreu de Velleregia (segle XIV), que morí a Nàpols. Cal puntualitzar que, quan el càrrec d'abat va deixar de ser vitalici, els abats van ser enterrats a la fossa comuna del cementiri dels monjos (segle XVII).

D'esquena a les finestres i d'esquerra a dreta, els abats enterrats són:

tomba de Bernardí Tolrà

Bernardí Tolrà (1519-1534): Va millorar i embellir amb estil renaixentista el Palau Abacial, que ocupava l'espai de l'antic Palau Reial. La seva tomba destaca perquè és l'únic abat representat amb hàbit de monjo i bonet, ja que els altres vesteixen hàbit abacial i mitra. Com a tret comú, observem el bàcul, símbol del seu poder. El cap, inclinat cap a la dreta, reposa sobre un coixí i sembla observar el bàcul ja que aquest està recolzat sobre l'espatlla dreta. Les mans estan tapades per l'hàbit. En general, està en bastant bon estat de conservació.

tomba de Pedro de Mendoza

Pedro de Mendoza (1479-1519): Era fill d'un noble sevillà i parent del rei Ferran el Catòlic, el qual el nomenà abat, càrrec que desenvolupà durant el període abacial més llarg de tota la història del monestir. Essent ja abat, Pedro de Mendoza va ser nomenat president de la Diputació del General de Catalunya entre1497 i 1500. Inicià els enterraments abacials a la Sala Capitular i millorà en molts aspectes la vida dels monjos. La seva sepultura va ser pagada per Joanós Vives de Pontons, segons algunes fonts, el seu fill. Va vestit amb hàbit abacial i mitra. Com en el cas de Bernardí Tolrà, el cap també està inclinat a la dreta però el bàcul està recolzat a l'espatlla esquerra. La part inferior de la llosa està molt malmesa i no permet distingir l'escut familiar ni bona part de la inscripció.

tomba de Jaume Valls

Jaume Valls (1534-1560): Va continuar les obres de millora de l'abat Tolrà i va fer construir el pont sobre el Gaià. La seva tomba és obra del mateix escultor que feu la tomba de la seva germana, Magdalena Valls, enterrada al claustre. L'abat Valls vesteix casulla abacial, guants i anell. El bàcul, ornat amb el vel característic que esmentàvem abans, té la forma corbada pròpia de l'església d'Occident (a Orient s'utilitzen bàculs acabats en un forma de tau) i està recolzat sobre l'espatlla dreta. El cap descansa sobre un coixí sense ornaments. La mitra estava adornada però amb prou feines se'n poden endevinar els detalls. L'escut familiar està entre els dos peus. La inscripció funerària es conserva sencera. La posició de la figura és completament frontal.

tomba de Pere Nogués

Pere Nogués (1593-1608): Va portar a terme, també, nombroses millores i l'embelliment al recinte monacal, introduint el barroc en totes les seves manifestacions. Està representat amb les mans creuades sobre el tòrax, amb guants i l'anell d'abat. En comparació a d'altres tombes, les mans estan excessivament obertes. La posició de la figura és completament frontal. Com podreu observar la part inferior de la lauda està molt malmesa, fet que no permet visualitzar l'escut familiar i bona part de la inscripció.

tomba de Jaume Carnisser

Jaume Carnicer o Carnisser (1608-1619) fou el darrer abat vitalici. Després de la seva mort, el càrrec passà a ser triennal. La seva lauda abacial és de pedra negra. Els trets facials i la inscripció funerària estan molt malmesos. Assenyalarem que també vesteix l'hàbit abacial, mitra i bàcul, recolzat sobre l'espatlla esquerra i, com en els altres casos, subjectat entre les dues mans a l'alçada de la cintura.

tomba de Jeroni Contijoc

Jeroni Contijoc (1560-1593): Fou un dels més importants abats del monestir. Va fer construir la capella de l'Assumpta i la Torre de les Hores. Traslladà el Palau Abacial a la plaça, incorporà diverses possessions al monestir i embellir significativament tot el recinte. La seva lauda, de marbre, crida l'atenció pel treball escultòric que veiem a la mitra brodada. Juntament amb la de Jaume Valls, és la tomba d'estil més realista si ens fixem en els trets facials. Malauradament gairebé tota la part corresponent al tòrax s'ha perdut però es pot distingir fàcilment que vestia l'hàbit abacial, mitra i bàcul, recolzat, aquest cop, sobre l'espatlla esquerra. El coixí tampoc porta ornaments i tornem a trobar l'escut familiar entre els peus. La inscripció s'ha conservat sencera.

tomba del bisbe Andreu de Velleregia

La tomba del bisbe lleidatà franciscà Andreu de Velleregia (segle XIV), destaca entre les altres perquè és l'única esculpida en baix relleu, és a dir, que la figura sobresurt menys de la meitat del seu volum. Totes les altres lloses que trobem en aquesta sala estan esculpides en alt o mig relleu. Podem observar clarament que és bisbe per la casulla que vesteix i perquè el bàcul no porta el vel esculpit que trobàvem a les tombes dels abats. La posició de la figura també és frontal. S'ha conservat sencera la inscripció i no s'observa escut heràldic.

Ens queda encara una darrera tomba abacial a Santes Creus: la de l'abat Guillem Ferrera, mort l'any 1375. És l'únic abat enterrat a l'interior de l'església. L'abaciologi del monestir de Santes Creus ens explica que, des del segle XII i fins a mitjans segle XIX, aquest monestir va tenir 91 abats, dels quals 32 foren amb càrrec vitalici, la resta de caràcter temporal.

Necròpolis Nacional de Sept Saulx (regió de la Champagne, França)

2010-07-18T22:46:00.005+02:00

Agost de 2009

Sept Saulx és una població de més de 500 habitants al departament francès del Marne (regió de la Champagne Ardenne). La seva economia està basada en l’agricultura, la indústria i en els recursos del parc natural que porta el seu nom. Està situada a 15 km. de la històrica i magnífica ciutat de Reïms.

Com a d’altres poblacions de la regió, les batalles durant la I Guerra Mundial hi foren molt nombroses, fet que en acabar la guerra va comportar la construcció de cementiris militars per poder-hi enterrar els soldats morts. Habitualment, els civils morts eren enterrats als cementiris parroquials o municipals.

En aquest cementiri, creat l’any 1915 tot just acabada la guerra, hi trobem 3043 tombes individuals de cossos de soldats traslladats des de cementiris provisionals o municipals de La Veuve, de la Ferme de Moscou, del Mont de Billy i de Baconnes. Principalment eren soldats que provenien de fins a 18 regiments d’infanteria diferents, soldats dels 22è i 24è regiments d’infanteria colonial i de sis regiments d’artilleria diferents. També hi ha la tomba de dos soldats francesos morts durant la II Guerra Mundial.

Com a personatge destacat assenyalarem el general Van Waertmeulen, “mort pour la France”, el 16 de juliol de 1918. La seva tomba es construí l’any 1923.

El recinte va ser totalment restaurat l’any 1988. Té una extensió de 16 478 m2.

Les tombes són iguals a les que podem trobar en d’altres cementiris militars de la zona: les sepultures cristianes estan marcades amb una creu de formigó; les tombes musulmanes tenen forma d’estela acabada en punta; i les tombes reservades als jueus, animistes, lliures pensadors i de religions orientals es caracteritzen per tenir forma d’estela arrodonida. Totes elles contenen una placa de ferro on hi consta el nom i cognom, el número d'identificació de la tomba, la data de la mort i la frase “mort pour la France” sobre la qual ja en vam parlar fa algunes setmanes. L’entrada al recinte està flanquejada per dos pilars amb símbols militars, a l’interior d’un dels quals hi ha la bústia que conté el registre de les sepultures.

Com a totes les necròpolis nacionals militars franceses, el recinte està presidit per una bandera francesa, situada més o menys al centre.

Vegeu a continuació una postal antiga, amb les creus originàries de fusta, de l'època en què va ser contruit el cementiri:

Imatge extreta de Chemins de la memoire

Monestir de Santes Creus IV: el panteó barroc de la família Montcada (Aiguamúrcia, Alt Camp)

2010-07-02T23:33:00.005+02:00

Claustre de Santes Creus

El panteó barroc de la Casa Montcada i Medinaceli està situat al lateral dret de la nau de l'església del Real Monestir de Santes Creus, concretament a l'espai on estava situada l'antiga Capella de les Ànimes, on hi fou traslladat entre els anys 1936 i 1937. Originàriament, però, es trobava sota l'arc que hi ha davant l'orgue, a la nau central del temple, prop de la tomba del rei Jaume II. De fet, en aquest darrer indret és on estaven situats els dos sepulcres més primitius de pedra que contenien les restes de diferents membres dels Montcada des de febrer de 1289.

La tomba va ser encarregada pel duc de Medinaceli i de Cardona, Luis Antonio Fernández de Córdoba, per enterrar-hi les despulles de la seva esposa, Teresa de Montcada i de Benavides, dels seus pares i d'altres membres de la família Montcada, fins aleshores enterrats a l'interior del temple o a la tomba del claustre, de la qual ja us n'hem parlat. Teresa de Montcada i Benavides era la filla primogènita de Guillem Ramon V de Montcada i d'Ana Maria de Benavides. Amb la mort del seu pare l'any 1727 heretà els títols nobiliaris següents: marquesa d'Aitona, de la Pobla de Castre i de Vila-Real, duquessa de Caminha, comtessa d'Osona, de Valença e Valadares, de Medellín i d'Alcoutim, vescomtessa de Cabrera, de Bas i Illa, baronessa de la Llacuna, d'Alfajarín, de Llagostera, de Pinós, de Mataplana, de Mequinensa, de Xiva, de Vilamarxant, de Faió, d'Almatret, d'Oliola, de Juneda, d'Hoz, de Vall d'Uxó, de Miralcamp, de Bagà, de Soneja i d'Assuéver. Morí l'any 1756 i fou la darrera representant de la família Montcada a Catalunya ja que el seu llinatge s'afegí a la casa de Medinaceli.

Panteó barroc dels Montcada

És obra de Josep Ribas, arquitecte barceloní, el qual signà un contracte el 31 de desembre de 1757 amb els representants del duc de Medinaceli on es detallaven les característiques de l'obra, el preu i les condicions. Aquest contracte s'ha conservat a l'Arxiu històric de Protocols de Barcelona. A tall d'exemple, us explicarem que el termini d'execució de l'obra es fixà en sis mesos i que el preu estipulat fou de 2100 lliures de moneda d'ardits (moneda catalana del segle XVI al s. XVIII), pagadores en tres terminis. L'11 de setembre de 1758 l'obra es donaria per finalitzada.

La tomba és un vas sepulcral arrodonit i sense decoració, situat en un fals arcosoli. Al capdamunt, al lloc de la clau de l'arc, hi trobem l'escut de la Casa Medinaceli sostingut per dos angelets. Immediatament després, una peça rectangular de marbre blanc ens presenta un llarg epitafi en llatí, que us reproduïm a continuació. L'obra medeix 19 palms d'alt i 16 d'ample (aprox. 3 m 70 cm. d'alt per 3 m. 10 cm. d'ample) i està realitzada al vas sepulcral i als arcs amb jaspi marró de Tortosa, que es conduiria per mar fins a la platja de Torredembarra, als laterals amb marbre blanc de Sarral i de Gènova, portat ja tallat des d'Itàlia, i marbre negre de la Cartoixa d'Escala Dei. Per realitzar el trasdós s'utilitzà pedra picada de la zona. És d'estil barroc però sorprèn l'absència de decoració: l'artista va jugar, gairebé exclusivament, amb els colors del material.

Inscripció sepulcral al panteó dels Montcada

Transcripció del text en llatí esculpit a la làpida funerària:

“Deo Optimo Maximo
Dicat, et consecrat, atque libat, Ludovicus Fernandez de Cordoba, Spinola, de la Cerda, Methimae coeli Dux, hoc perpetuae gratitudinis monumentum in sufragium et honorem Excellentissimae D. D. Teresiae de Moncada et Benavides, praedefunctae carissimae uxoris suae, Marchionissae quondam de Aytona, Ducissae de Camina, quae cum humanae domus societatem cum Duce consumasset die XIV maii salutis nostrae ann. MDCCLVI. Cum propriae nobilitatis authoribus parentibusque suis novissiumum sacrae domus voluit inire consortium eiusdemque voluntatis obsequens, et religiosissimus executor praedictus Dux praedecessorum ossa exactissime colligi, et sumptuosissime condi in hoc jussit monumento, ut illustrissimae conjugis corpus humanum cum parentibus commune sortiatur solatium, quae jam suarum virtutum divinum assequuta praemium (ut pilssime credimus) in aeternum requiescat in pace.

Reconditum et inhumatum est corpus in antiquo praedecessorum sepulcro die XXIII octob. MDCCLVII. Hoc autem opere consummato novissime translatum est dies IIII sept. an. MDCCLVIII.”

Una traducció possible podria ser la següent:

“A Déu el millor i el més gran.
Luis Fernàndez de Córdoba Espinola de la Cerda, duc de Medinaceli dedica, consagra i ofereix aquest perpetuu monument de gratitud en sufragi i honor de l'Excel·lentíssima D. D. Teresa de Montcada i Benavides, estimadíssima muller seva difunta, marquesa d'Aitona, duquessa de Camina, la qual, consumida la unió terrenal amb el Duc el dia 14 de maig de l'any de la nostra salvació, 1756, i, obeint la seva voluntat, va voler reposar en aquest nou sepulcre juntament amb els fundadors i avantpassats del seu propi llinatge. I el Duc, acomplint-ho escrupolosament, ordena reunir amb cura les restes dels avantpassats i enterrar-les sumptuosament en aquest monument, perquè el cos terrenal de la seva il·lustríssima esposa aconsegueixi el consol familiar amb els parents, la qual, com que ja ha obtingut la recompensa divina per les seves virtuts (com creiem pietosament) descansi en pau eternament.

El cos fou sepultat i inhumat a l'antic sepulcre dels seus avantpassats el dia 23 d'octubre de 1757. Un cop finalitzada aquesta nova tomba, s'ha traslladat aquí el dia 4 de setembre de l'any 1758.” (Traducció d'Esther Celma)

Vista de la nau lateral de l'església del monestir de Santes Creus

Als laterals hi podem veure dos medallons barrocs, que contenen unes inscripcions que són transcripcions literals de les que hi havia als primitius sepulcres dels Montcada. Una és en llatí:

“Subtus in hac fossa requiescunt corpus et ossa floris mi[l]itae. Sit eis Pia dextra Maria, De Catheno Monte sumpserunt nomina, Sponte Majoricis isti sunt passi nomine Christi”.

Una traducció aproximada podria ser:

"Sota aquesta fossa descansen el cos i els ossos de l'elit de la milícia. Que tinguin la protecció de la pietosa Maria, els que porten el nom de Monte Catheno (=Montcada), que per pròpia voluntat han resistit a Mallorca en nom de Crist” . (Traducció d'Esther Celma)

Vista del campanar des de Santes Creus

L'altra és en català i fa referència als germans Ramon i Guillem de Montcada, morts durant la conquesta de Mallorca. Aquests germans estaven enterrats, originàriament, al sepulcre primitiu, avui al claustre. La cartel·la contenia un error en l'any, descobert i esmenat per Fra Gregori Folch l'any 1833: concretament s'hi afirmava que la mort fou l'any 1220, quan, realment, fou l'any 1229. La transcripció del text és la següent:

“Sepultura de los nobles D. Ramon y D. Guillem de Montcada, moriren en la conquista de Mallorca en lo any del Senyor 1229”.

Monestir de Santes Creus III: tomba de Magdalena Valls (Aiguamúrcia, Alt Camp)

2010-06-28T23:21:00.000+02:00

Templet del lavabo (claustre de Santes Creus)

Magdalena Valls era germana de Jaume Valls, abat de Santes Creus (1534-1560) i filla d'un important cirurgià de Barcelona. Es casà amb un membre de la família Salbà, el qual està enterrat al panteó familiar, situat a l'ala sud del claustre d'aquest monestir. Morí, vídua, el 21 de setembre de 1559. Deixà dit en el seu testament, del qual en fou executor l'abat Contijoch, que fos enterrada a la capella de l'Assumpció de la Verge, que es costejaria amb els seus béns. En el seu testament, que s'ha pogut conservar a l'Arxiu del Monestir de Poblet, llega al monestir 400 lliures barceloneses i 400 lliures més per a la fundació d’una missa diària en sufragi seu; 150 lliures per a la construcció d’una capella de l’Assumpta sota l’orgue de l’església, i 80 lliures per a dos aniversaris en sufragi de l’ànima del germà i dels pares. Disposa almoines per als pobres de la seva parròquia de Sant Miquel de Barcelona, per als dominics, per a l’Hospital de la Santa Creu i per als orfes. Deixa 100 lliures i una pensió vitalícia de 20 lliures anuals a la seva minyona i 200 lliures més per a altres gratificacions.

Escultura de la Dormició de la Mare de Déu (capella de l'Assumpció, claustre de Santes Creus)

La petita capella de l'Assumpció era, anteriorment, l'armarium del monestir, o biblioteca dels llibres que s'utilitzaven durant els oficis religiosos. Està situada a la galeria oriental del claustre, entre la Sala Capitular i el sepulcre dels Bearn i dels Montcada, tocant a la sagristia. Té forma rectangular amb volta de canó transversal i és de petites dimensions. S'hi situà un grup escultòric d'alabastre sobre la Dormició de la Verge, de l'escultor francès Perris d'Austri, obra que està molt malmesa. Pau Soler, serraller de Tarragona, confeccionà la reixa d'entrada a la capella, i Cristòfol Alegret, pintor de Cervera, va fer el daurat i la pintura del sepulcre de la Verge i de part de capella. Els garants del testament de Magdalena especificaren que, a l'espai entre l'altar i l'escultura, s'hi havien d'esculpir dos escuts heràldics de la família Valls i Salbà i el símbol de Santes Creus (creu de doble travesser). Finalment, s'hi esculpí Assumpta est in caelum i l'anagrama de Maria, format per un M i una A, al centre de la frase.

Tomba de Magdalena Valls

La seva lauda sepulcral està situada a la part central de l'entrada, amb el cap sobre coixí en direcció a l'altar. Representa Magdalena vestida amb l'hàbit de l'ordre del Cister. Les mans, creuades sobre el tronc, estan tapades per les mànigues de la cogulla (cast. Cogulla: hàbit monacal amb caputxa i màniga ampla), vestimenta que ordenà portar, per testament, en el moment del seu enterrament. També hi podem veure esculpit, entre els seus peus, el blasó familiar. És de marbre i està esculpida en baix relleu.

La singularitat d'aquesta tomba radica en què és l'única representació d'una dona als sepulcres de Santes Creus, llevat del de la reina Blanca d'Anjou (a l'església) i del de Guilleuma de Montcada, “la Invicta Amazona” (al claustre).

Per informació sobre la capella, pode consultar El mestre Perris d'Austri a Santes Creus. Blog ART.

Monestir de Santes Creus II: El sepulcre primitiu de la família Montcada (Aiguamúrcia, Alt Camp)

2010-06-24T20:43:00.007+02:00

La família dels Montcada va ser un dels llinatges més importants de Catalunya des del segle XI fins el segle XIV. A causa del seu poder polític i econòmic han estat considerats els fundadors del Monestir cistercenc de Santes Creus, on hi feren erigir tres sepulcres: el primitiu, situat en una galeria del claustre; el barroc, situat al lateral dret de la nau de l'església, i l'atribuït a Guilleuma de Montcada, l'anomenada “Invicta Amazona”.

Al claustre de Santes Creus hi trobem una quantitat important de sepulcres, osseres suspeses al mur sobre mènsules i lloses funeràries al paviment, les quals es començaren a instal·lar a partir de principis del segle XIV. Les tombes més importants es troben dins d'arcosolis repartides per les quatre galeries del claustre, la majoria de les quals pertanyien a personatges que, o bé, col·laboraren en la construcció del Monestir, com és el cas dels Montcada, o bé participaren en la conquesta de Mallorca. La relació de tombes que us mostrem a continuació no és complerta però és un exemple de la importància de Santes Creus com a lloc d'enterrament de nobles i comerciants. Moltes d'elles estan en mal estat de conservació i la gran majoria són només cenotafis ja que han sofert diversos trasllats i profanacions.

La galeria del Priorat conté els sepulcres següents:

Ramon Alemany de Cervelló , senyor del Pont d'Armentera i de la seva esposa, Geralda de Cervelló, (s. XIII).
Guillem de Claramunt i de la seva esposa Guillema, (s. XIII).
Bernat Salbà i dels seus fills Pere i Guillem i d'altres membres de la important família Salbà (s. XIV).
Ramon Berenguer de Llorac, senyor de Solivella, (s. XV).
Bernat de Montbrió (s. XIII) o un membre dels Montsuar.

La galeria del Capítol conté els sepulcres següents:

Fragments de l'urna de Guillem de Selmella (s. XIV),
Medallons amb inscripcions dels Castellet (des del s. XII), Aguiló (des del s. XII) i dels Pinós (des del s. XII).
Les làpides de Guillem Miralles (segle XIV), jurista de Montblanc, de l'abat Pau Miracle (s. XVIII), de Joan Aznar (s. XV), de Maties Gornals (s. XVII),
Restes del sarcòfag de Ramon II el Jove de Montcada, senyor de Tortosa (s. XIII) i el vas del seu cosí Guillem II de Bearn, vescomte de Bearn i d'Oloron (s. XIII). Aquestes dues darreres són les més antigues.

A continuació de la porta de la lliçó, trobem els sepulcres següents:

Unes plaques commemoratives de Ponç Pere, i d'Ermengol de Banyeres (s. XIII).
Família dels Cervelló (des del s. XII) entre els quals destacarem, Grau, Huguet i Gama de Cervelló.
Família dels Cervera (des del s. XIII), entre els quals destacarem Jaume de Cervera i la seva esposa Blanca de Puigvert, filla de Berenguer, la tomba del qual també es troba en aquesta galeria del claustre.
Família dels Queralt entre els quals destacarem Pons, Berenguer i Sanxa de Queralt (des del s. XIII).
Berenguer de Puigvert (des del s. XIII) i dels seus familiars.
Guillema de Montcada (s. XVI), l'anomenada “Invicta Amazona”
Pere i Ponç de Cervera (s. XIII)
Làpida de Pere de Jutge (s. XIV).

A la quarta galeria hi trobem els sepulcres següents:

Ramon, Berenguer i Onofre de Montoliu (des de s. XIII)
Pere de Tarragona (des del s. XII) i familiars.
Llosa dels comerciants barcelonins Jaume i Gaspar Salla (s. XVII).

El sepulcre primitiu dels Montcada és un sarcòfag amb la coberta a doble vessant truncada, decorada en requadres sobre un fris, que a la part inferior és de motius vegetals i a la part de les vessants geomètrics; en aquestes vessants, els requadres alternen els escuts heràldics dels Montcada, dels Bearn i dels Castellvell. El vas també està dividit en requadres, aquest cop per columnes entorxades i on tornem a trobar, aquest cop ja molt desgastats i irreconeixibles, els escuts familiars. Entre d'altres membres de la família que hi són enterrats, destacarem Guillem Ramon II, el seu fill Ramon de Montcada I, el seu net Ramon de Montcada II, i el seu besnét Guillem de Montcada III. És provable que també hi sigui Guillem Ramon de Montcada I, un altre besnét de Ramon I, però no es coneix del cert si va morir a Catalunya. Molts dels cossos sepultats en aquest sepulcre van ser traslladats a la tomba barroca que hi ha a l'interior de l'església i de la qual en parlarem en una propera entrada.

Els escuts heràldics es començaren a utilitzar en tombes en època bizantina com a sistema per reconèixer el llinatge familiar, primer entre la reialesa i ràpidament es popularitzaren entre la noblesa. La transmissió per línia paterna del llinatge es mostra clarament en la majoria de tombes perquè únicament s'hi ha gravat l'escut patern. El cas del primitiu sepulcre dels Montcada, en canvi, ens mostra alternats els escuts del llinatge patern (Montcada) i del matern (Bearn i Castellvell); aquest fet, tot i que no és el més habitual, no és excepcional ja que a Santes Creus, per exemple, en trobem un altre mostra a la tomba del rei Pere el Gran.

Informació sobre la família Montcada:

Shideler, John C. A Medieval Catalan Noble Family: the Montcadas 1000-1230 . Disponible de forma gratuïta a The Library of Iberian Resources Online. Completíssim llibre sobre la història de la família.
Article PDF: Pladevall i Font, Antoni. “Els orígens de la família Montcada” Ausa Any: 1971 Vol.: 6 Núm.: 69 – 70.
Article PDF: Batlle, Carme. “Berenguer de Montcada (+ 1268), un català a la cort de Castella, i la seva família”.Acta historica et archaeologica mediaevalia, Any: 2003 Núm.: 25

Cementiri del mas El Mujal (Bages)

2010-06-16T20:55:00.005+02:00

2010

El Mujal és un dels masos més grans del municipi de Cardona, documentat des del segle XIII. Encara conserva alguns elements defensius originals. A pocs metres de la casa, hi podem veure la capella de la Mare de Déu de la Mercè, datada l’any 1767, i restaurada l’any 1940 pel propietari del mas, Ramon Miralles, després de ser profanada i malmesa el desembre de 1936, en plena Guerra Civil.

Durant la Guerra de la Independència, les terres d’aquest mas foren escenari d’una batalla on moriren 400 soldats francesos. Per aquest motiu, recentment s’ha iniciat un estudi per fer-hi una prospecció arqueològica. És interessant que llegiu el testimoni dels propietaris del mas sobre aquest episodi històric, anomenat la Batalla de Sant Quintí.

El cementiri, adossat a la capella, és el recinte funerari particular de la família Miralles, propietària del Mujal, i va ser construït l’any 1868.

Des de la porta, de fusta amb uns petits finestrons enreixats, hi hem pogut veure un parell de nínxols a banda i banda i un altar dedicat a Crist crucificat amb un llarga inscripció. No hi hem vist més tombes. La porta té una llinda de pedra, rosegada pel temps, que conté també una inscripció, datada l’any 1868, avui gairebé esborrada.

El pas del temps ha cobert el terra de les fulles dels xiprers, vells i immensos, que hi ha al bell mig. És un racó silenciós i aïllat, un humil exponent de cementiri rural. Sorprèn la desmesurada alçada dels murs i dels xiprers, que atorga al conjunt un dimensió on hi predomina la verticalitat, per sobre de l’horitzontalitat.

Cementiri de La Cartuja (Saragossa, Aragó)

2010-06-09T20:19:00.006+02:00

Novembre de 2009

El cementiri de La Cartuja està situat a menys de deu quilòmetres,direcció sur est,del centre de la ciutat de Saragossa, concretament a la Carretera de Castelló, s/n “(N-232). Te forma gairebé rectangular, amb un cert eixamplament en un dels extrems. El terreny és completament pla i parcialment enjardinat. Actualment és propietat de la Diputación Provincial de Zaragoza.

Originàriament, en aquest indret existia el fossar del real Hospital de Ntra. Sra. de Gracia, on s'hi enterraven les persones mortes en aquest hospital o aquelles que no podien pagar-se una sepultura en algun altre recinte o en una església. A causa de problemes sanitaris, comuns a l'època, la Junta de l'Hospital va acordar, el 10 de gener de 1790, la construcció d'un cementiri. Es van proposar tres indrets: Torrero, que esdevindria posteriorment una immensa necròpolis, Las Tenerías i La Cartuja.

El recinte funerari s'inaugurà el 29 de gener de 1791, després d'un any d'iniciar-se les obres.La gestió del projecte va anar a càrrec del marquès d'Ayerbe. Després del decret que ordenava el trasllat dels enterraments extramurs i fora de les esglésies, es convertí en un cementiri provisional l'any 1814.

Està encerclat per un mur perimetral i consta de cinc zones de nínxols generals i un recinte modern, delimitat clarament, amb nínxols de làpides de marbre, per a les Religioses de la Caritat de Santa Anna. Hi ha alguns panteons de capella i dos panteons amb cripta, dels quals un és propietat particular i l'altre pertany a la Beneficència, on hi ha enterrats personatges com Manuel Lasala Ximénez de Bailo (jurista, escriptor, periodista i historiador), Lasierra Purroy (enginyer i financer), Francisco Blesa o José Ardanuy, l'alcalde Caballero Ibáñez o el doctor Félix Cerrada. En aquest cementiri també hi estan enterrats els marquesos de Ballestar, dels quals s'explica que foren els qui van donar els terrenys per construir el cementiri. Hi ha d'altres teories que afirmen que el terreny va ser donat per Ramón Pignatelli, il·lustrat aragonès. La zona interior està ocupada per sepultures a terra, bàsicament assenyalades amb oxidades creus de ferro o tombes protegides per baranes forjades. Hi destaquen les tombes dels albats, criatures difuntes abans de tenir ús de raó. També s'hi pot observar el panteó de la família de José Garcia, toreros i conserges de la plaça de braus de Saragossa.

Tots els cementiris tenen alguna història emotiva o tendra que forma part de la memòria popular. El Cementiri de la Cartuja no n'és una excepció: Edith Emma Francisca Haas era un nena austríaca que escapà de la I Guerra Mundial perquè va ser acollida per una família de Saragossa, on hi morí, l'any 1921, amb tretze anys i sense poder superar els estralls d'una guerra. Conten que les seves amigues li dedicaren l'epitafi que podeu observar a la creu que marca la seva sepultura.

La capella, restaurada, conté una làpida a l'entrada on s'indica que va ser finançada per Jacinta Torres Cánobas durant la segona meitat del segle XIX. Té planta rectangular i és de carreus vistos. Cal destacar l'absis semicircular i un atri amb arcades.

El recinte està catalogat com a element d'Interès Arquitectònic (classe B), bàsicament pels dos edificis de l'entrada i per la capella. No té sepultures de gran interès tot i que algunes de les làpides dels nínxols són molt antigues.

Crònica de la I Ruta turística de Cementerios de perVIVE a Madrid. Lligams

2010-06-06T21:34:00.007+02:00

juny de 2010
Aprofitant la Setmana Europea del Turisme de Cementiri, la xarxa social perVive va organitzar, ahir dissabte 5 de juny de 2010, la I Ruta Turística de Cementiris al a ciutat de Madrid, la qual comptava amb el recolzament d'ASCE, The Association of Significant Cemeteries in Europe i d'EMSF, Empresa Mixta de Servicios de Madrid.

Una mica adormits, suats, i cansats després d'una nit en un tren Madrid-Barcelona literalment del segle passat, un bon amic, en Julio, ens va fer un tast d'una hora i mitja al Cementerio Sacramental de San Isidro. Només vam tenir temps de meravellar-nos amb algunes de les insignes o humils sepultures que conté i temps per pensar i acordar que hi havíem de tornar. A les 11:00 h estàvem convocats per perVIVE davant l'estació d'Atocha per pujar dalt d'un autocar turístic descobert que ens portaria al Cementiri de l'Almudena, el cementiri encerclat més gran d'Europa (més de cinc milions de persones sepultades).

El Cementiri de l'Almudena està format, actualment, pel recinte original anomenat Cementerio del Este, obra dels arquitectes Fernando Arbós i José Urioste, la construcció de la qual s'inicià l'any 1884; el cementiri construït durant els anys 20 del segle XX; i l'ampliació de 1955. Ens va rebre Gabino Abánades, director de Serveis d'EMSF, el qual ens va fer una breu explicació del recinte i ens va acompanyar i mostrar, en exclusiva, les carrosses i cotxes funeraris històrics de què disposen. Aquests vehicles estan situats, provisionalment, en un local situat a l'entrada del cementiri, que no està, encara, obert al públic. Entre ells hi trobem magnífics vehicles profusament i delicadament decorats i senzills carros funeraris de fusta.

Vam iniciar la visita per la capella central, d'estil modernista i continuarem per alguns dels aspectes històrics del recinte i per les tombes dels principals personatges famosos sepultats, entre els quals destaquen la família de Lola Flores, l'alcalde de Madrid, Tierno Galván, el torero Yiyo, polítics, escriptors i artistes. Ens va fer les explicacions Jesús Cámara, historiador i crític d'art. Tot i que la ruta va ser llarga, l'extensió de la Almudena, unes 120 hectàrees, no permet fer un recorregut complet i és necessari seleccionar-hi les sepultures principals. Personalment, vam poder extreure, però, tres conclusions que voldríem ressaltar: la zona més antiga, possiblement la que conté les sepultures més interessants des del punt de vista de l'art funerari, està gairebé abandonada i la majoria de les tombes estan mig derruïdes; les successives ampliacions, sense tenir en compte les zones de nínxols, que no vam visitar, estan formades per milers de sepultures gairebé totes de marbre gris amb algunes escultures interessants tot i que la majoria són de catàleg, amb la qual cosa es van repetint els models; i el predomini, en quant a número, de les tombes de personatges i històries sobre les tombes artísticament remarcables. Creiem que seria necessària la creació d'un catàleg artístic i històric del cementiri per poder valorar-ne la seva riquesa amb profunditat Al costat del cenotafi dedicat als morts a la Guerra de Cuba, sota l'ombra d'uns immensos xiprers, el Niño Dolores va interpretar-nos una magnífica peça de guitarra. La visita va continuar amb els recintes civil, on hi ha enterrats, per exemple, Pi i Margall, Pablo Iglesias i La Pasionaria, i el recinte hebreu.

Després de prendre forces prenent una copa i unes quantes tapes al centre de Madrid, vam visitar el Panteón de Hombres Ilustres. La visita va ser a càrrec de M. Teresa Llopis, amb la qual vam poder conèixer l'art i la història de les tombes de Sagasta, Cánovas del Castillo, Eduardo Dato, Antonio de Ríos Rosas, etc... M. Teresa, a la qual volem agrair la seva professionalitat i entusiasme, també ens va explicar la història del recinte, nascut per enterrar-hi les principals personalitats polítiques, culturals i socials del país, seguint com a model el panteó de l'Abadia de Westminster, però que no va acabar de prosperar.

Actualment conté set magnífics exponents d'art funerari. Vam finalitzar la trobada amb la interpretació, com a primícia, de la peça “Hombres Ilustres” a càrrec de Julián Olivares, mestre guitarrista, les notes de la qual crearen un moment màgic i d'especial sensibilitat quan ressonaren per les sales del Panteón.

Per finalitzar, volem agrair a tots els components de perVIVE la perfecta organització de la diada i la valentia de ser uns dels pioners en mostrar, a través d'una ruta, una part del magnífic patrimoni funerari que posseeix la ciutat de Madrid. Esperem que iniciatives com aquesta tinguin continuïtat en d'altres cementiris i en d'altres ciutats.

Cementiri de Torà (Segarra)

2010-05-27T20:51:00.005+02:00

Juny de 2009

Torà és una població de més de mil tres-cents habitants, situada a la vall del riu Llobregós (comarca de la Segarra). A part de la vila de Torà, també en formen part els pobles de Cellers, Claret (o Claret de Figuerola o dels Pagesos), Fontanet i Llanera, el llogaret de l'Aguda (o l'Aguda de Torà), i les caseries de Sant Serni, de Vallferosa i de Puig-redon. La seva economia es basa en l'agricultura de secà, bàsicament cereals, i la indústria agroalimentària.

El cementiri, situat a tocar de la població, té forma rectangular. Està format per rengleres de nínxols, de tres pisos, adossades als murs perimetrals i una capella al fons de la part central. La resta del recinte està enjardinat amb un cuidada herba verdíssima. No s'hi observen tombes a terra.

Té, com a tret més característic, la portalada d'entrada, d'estil modernista. Va ser construïda, segons podem observar a la part superior, l'any 1854 i destaca per la seva ondulació i pel conjunt sinuós que formen la porta i el mur. Com a decoració, únicament hi trobarem una creu baptismal al capdamunt. Aquest tipus de creu té vuit braços, nombre que, pels cristians és símbol de regeneració i de vida eterna. En realitat, està formada per una creu grega, que té els braços de la mateixa mida, i la lletra X, que és la primera lletra del nom de Crist en grec.

Hi ha enterrat Josep Robert Vila, una víctima civil de la guerra del 36. Morí a la carretera. En aquell moment estava internat al camp de presoners nº 4 de Concabella (Segarra).

Monument als republicans espanyols a Mauthausen (Àustria)

2010-05-20T22:23:00.005+02:00

estiu de 2007

El Camp de Concentració de Mauthausen està situat al nord d'Àustria, en un bell paisatge de suaus i verds turons. En aquest camp hi moriren més de set mil republicans espanyols.

A partir de 1949 es va crear un parc memorial, en el mateix lloc on hi havia els barracons d'administració de la SS, situats davant la porta per on entraven els presoners. Aquest parc està format per monuments en memòria de les víctimes dedicats pels seus estats (Albània, Bèlgica, Bulgària, Alemanya Oriental, França, Grècia, Holanda, Eslovènia, Anglaterra, Luxemburg, Iugoslàvia, URSS, Itàlia, Txecoslovàquia, Ucraïna, Hongria, Alemanya Occidental) i pel monument al poble jueu.
`
El monument en memòria dels republicans espanyols està en un terreny cedit pels francesos ja que l'Estat Espanyol no se'n va voler fer càrrec. Va ser erigit l'any 1962 gràcies a l'esforç i a les donacions dels supervivents i les seves famílies i a la generositat de, per exemple, l'arquitecte francès que el construí, ja que no va cobrar-ne honoraris.

El monument consta de cinc columnes de granit formades per quatre cubs sense un encaix exacte i enllaçades entre sí per uns altres blocs de granit. A la columna central, hi destaca una escultura que representa el patiment i la solidaritat, representats amb la figura d'un cos demacrat sostingut per una altra figura.. Cada una de les columnes laterals conté la mateixa dedicatòria gravada però en diferent idioma (francès, alemany, rus i castellà):

Homenatge als 7000 espanyols morts per la llibertat

Alguns supervivents i familiars hi han dipositat plaques amb el nom de les víctimes que estimen, flors o petites pedres.

La visita al camp és corprenedora i el respecte gairebé t'obliga al silenci o a parlar amb veu baixa. Durant el recorregut, records en forma de plaques homenatgen republicans i víctimes.

L'Amical de Mauthausen i altres camps és una associació, fundada l'any 1962, per agrupar vídues i orfes i donar suport a tots els deportats que havien tornat de l’exili a l'Estat Espanyol.

Actualment, es dedica a difondre i conservar la memòria del horror passat en aquests camps per tal que no es torni a repetir. A la seva pàgina web hi podreu trobar molta informació, inclosa una relació de municipis de l'Estat Espanyol que posseeixen un monument dedicat a les víctimes als camps de concentració i la seva localització.

Amb aquesta petita entrada, volem homenatjar i recordar tots els homes i dones que patiren un horror i una crueltat indescriptibles, víctimes d'un bogeria inclassificable. Per vosaltres!!!

Enterraments al Conjunt Monumental de les Esglésies de Sant Pere de Terrassa (Vallès Occidental)

2010-05-16T08:00:00.002+02:00

Abril de 2010

El magnífic Conjunt Monumental de les Esglésies de Sant Pere de Terrassa (41º 34,110'N ; 2º 1,181'E ) és un dels principals exponents del romànic català. La Seu d'Ègara és un conjunt episcopal format per tres temples: Sant Pere (antiga església parroquial), Sant Miquel (capella funerària) i Santa Maria (espai de culte de la comunitat monàstica), que ocupen parcialment l'espai on es trobava l'antiga Catedral d'Ègara, de la qual en resten nombrosos vestigis. També es pot observar part del palau episcopal i diverses dependències. El fet de ser conjunt episcopal explica el fet que hi hagi tres temples junts, circumstància que també es donà a Cuixà i a Vic, però en aquests dos casos únicament en tenim constància documental.

A l'església parroquial de Sant Pere (segles VI-VIII), s'hi podien trobar enterraments sota el paviment i sota una escalinata de la nau sud. També s'hi havien situat enterraments als passadissos funeraris que comunicaven amb la catedral i al cementiri que tenia davant.
L'església de Sant Miquel (segles VI-VIII) és un edifici funerari de planta quadrada amb el cos central elevat, sostingut amb vuit columnes. És l´'única de les esglésies que conserva la seva forma original. L'interior de l'absis està decorat amb un pintura mural. Posseïa una galeria exterior coberta, avui desapareguda, on es concentren diversos enterraments sota el paviment, de la mateixa època en què es construïa el temple. A la façana, a més de dos metres d'alçada, hi podreu observar la làpida sepulcral del prevere Arnau de Bernadí (s. XII) i la del cavaller i senyor de Pere de Toudell (1248), la inscripció de la qual, en lletres gòtiques, diu:

“Obiit Petrus de Toudel, miles, XI kalendis octobris anno MCCXLVIII".
“Ha mort Pere de Toudell, XI de les Kalendes d'Octubre de 1248”

La cripta (segle VI-VIII) té planta trilobulada i està situada sota l'absis. S'hi accedeix per un únic costat, fet que no és habitual en aquest tipus de construcció, ja que normalment tenen dues entrades a banda i banda. Encara es conserva l'arrebossat blanc dels murs, sòcol de color vermell i paviment de picadís (opus signinum). Tres finestres esqueixades deixen entrar un llum tènue, que irradia tranquil·litat i suavitat a l'ambient. A la capella sud hi trobem un enterrament amb llosa sense inscripcions. Aquesta tomba va ser profanada fa molts segles, fet que no ha permès identificar-ne la persona enterrada però possiblement es tractava d'un sant o d'alguna relíquia. En alguns documents, s'anomena cripta de Sant Celoni.

A la zona nord de l'antic baptisteri episcopal (segona meitat del segle V-VIII), situat als peus de l'antiga catedral d'Egara, hi podem observar un recinte funerari destinat als infants, als albats, amb tombes de tègula, és a dir, de teula. Aquest tipus d'enterrament té forma de prisma triangular format per teules.

El conjunt començà a restaurar-se a finals del segle XIX, sota la direcció de Francesc de Paula Villar, qui es dedicà principalment a l'entorn de l'església de Sant Pere. A principis del segle XX, Josep Puig i Cadafalch i Jeroni Martorell iniciaren una profunda restauració de tot el recinte. El Pla Director del Conjunt Monumental de les Esglésies de Sant Pere l'ha restaurat completament i, mitjançant un encertada museïtzació, ha aconseguit fer visibles les diferents èpoques que hi han deixat testimoni. Un exemple és el paviment exterior: a l'esplanada central, on estava situada l'antiga necròpolis, s'hi han diferenciat les tombes d'època episcopal (segle VI) de forma rectangular i les tombes antropomòrfiques d'època carolíngia (segles IX-X) amb llambordes i herba, aconseguint fer-les visibles en el conjunt de la pavimentació. Totes elles tenien el cap orientat a l'est, en direcció al naixement del sol. Com a detall poètic, cada tomba conté una petita llamborda lluminosa per simbolitzar les ànimes dels difunts. D'altres elements, com les sitges d'emmagatzematge, s'han senyalitzat jugant amb les textures, els colors i el tipus de material.

Al web de l'Ajuntament de Terrassa hi trobareu gran quantitat d'informació per preparar la visita, entre la que us destacarem el llibre electrònic gratuït “La Seu d'Egara: les esglésies de Sant Pere de Terrassa”, on, amb acurats textos i imatges, i un disseny molt encertat, podreu conèixer la història i les característiques d'aquest magnífic monument. També hi trobareu les guies per a la visita en diversos idiomes.

Cementiri de Rauric (Conca de Barberà)

2010-05-13T23:01:00.007+02:00

febrer de 2009

Rauric és un poble del municipi de Llorac, comarca de la Conca de Barberà. Té uns tretze habitants censats. La població s'alça en un petit turó en mig d'una plana. Encara es poden observar els fonaments d'un antic castell, possiblement del segle XII, i que va pertànyer als comtes de Queralt al segle XIV.

L'església parroquial, dedicada a Santa Fe, té adossat un petit cementiri, del qual no se'n pot destacar cap tomba: està format per uns vint-i-cinc nínxols de nova construcció, arrenglerats en tres pisos. El recinte no està pavimentat.

Al mur perimetral que envolta aquest petit cementiri, hi trobem, com si fossin merlets d'un castell, unes antigues esteles funeràries. Una estela és un monument monolític en forma de pilar o de làpida destinat generalment a ésser-hi feta una inscripció. En context funerari, es posaven normalment a la capçalera de la tomba en direcció al sol ixent. En aquest cas, són discoïdals, és a dir, tenen forma de disc. Tenen gravats símbols solars o creus. Per decorar els murs, l'ús d'antigues esteles, que originàriament assenyalaven tombes als antics cementiris, és una bona manera de conservar-les i és un bon exemple d'allò que en podríem dir “reciclatge patrimonial.” Mostres d'això també en trobem al cementiri de Guimerà,Sanaüja i a Siurana.

Per acabar, una imatge del poble l'any 1913. Com podeu observar, fa prop de cent anys que el perímetre i el contorn que formen l'església i el cementiri no han sofert canvis.

Fons Salvany
Biblioteca de Catalunya

Cementiri de Castellfollit del Boix (Bages)

2010-05-09T12:00:00.001+02:00

Octubre del 2008

La població de Castellfollit del Boix està formada per dos nuclis: Maians i Castellfollit. En total té uns dos-cents cinquanta habitants. Als afores, una mica aïllada, trobem l'església romànica de Sant Pere (segle XI i modificada el 1633), que és l’únic exemple de romànic lleidatà a la comarca del Bages. Conserva encara una creu processional i un altar barroc .

L’entrada al cementiri està al costat de la portalada romànica. És un cementiri petit i ombrívol, format per unes curtes fileres de nínxols als dos murs perimetrals que hi ha. Cada columna de nínxols està identificada amb una peça de ceràmica on hi ha escrit el nom o renom de la família propietària. Una de les ales perimetrals està formada per bardisses.

Al bell mig del petit recinte, gairebé amagat pels xiprers, un monument recorda una de les tantes missions que es van fer durant la dictadura. No hi ha tombes a terra.

Tomba de Paracels (Cementiri de Sant Sebastià de Sàlzburg, Àustria)

2010-05-05T19:51:00.007+02:00

2008

Phillippus Theophratus Bombastus von Hohenheim, conegut amb el nom de Paracels (Einsiedeln, 1493 - Sàlzburg, 1541), és considerat un dels pares de la medicina moderna. Exercí la medicina en diverses ciutats centreeuropees i es rebel·là contrari a la majoria dels principis establerts per la medicina hipocràtica i galènica. Els coneixements de química, de física i d'alquímia que posseïa li permeteren trobar nous remeis amb minerals. Deixà obres sobre cosmologia, sobre la sífilis, i sobre cirurgia.

La seva tomba està situada al magnífic cementiri de Sant Sebastià de la ciutat austríaca de Sàlzburg. Concretament, la podrem trobar al costat de la porta que condueix de l’església al cementiri. Està dividida en dues parts ben diferenciades: una làpida rectangular, construïda amb diferents tonalitats de marbre, que conté una inscripció en llatí; i un petit obelisc a la part superior, encastat al fons d’un arcosoli emblanquinat, que conté, també una inscripció i l’efígie de Paracels en forma de medalló.

L’obelisc conté informació sobre la tomba i el nom del difunt. Està en llatí i alterna les lletres majúscules (al nom del difunt i al verb) i les lletres minúscules enllaçades i cursives. La traducció seria:

"Aquí estan l’efigie i els ossos de Phillippus Theophratus Paracelsus, que tanta fama al món ha guanyat per la seva alquímia, fins que altre cop es vesteixin de carn.

Quan l’església va ser restaurada l’any 1752, s’aixecaren les tombes cobertes de floridura, i va ser enterrat en aquest espai".

La làpida conté una inscripció, en llatí i lletres majúscules, en la qual es lloen les virtuts de Paracels com a metge i com a ciutadà exemplar. El text en llatí és:

"Conditur hic Philippus Theophrastus insignis medecine doctor, qui dira illa vulnera lepram podagram hydroposim aliaq insanabilia corporis contagia mirifica arte sustulit ac bona sua in pauperes distribuenda collocandaq. Honeravit anno MDXXXXI die XXIII Septembris vitam cum morti mutavit.

Pax vivis requies aeterna sepultis"

La traducció del text de la làpida seria:

"Aquí jau Filipo Theoprhastus, insigne Doctor en Medicina, l’art del qual ha guarit meravellosament les ferides més terribles, la lepra, la podragra, la hidropesia i d’altres malalties aparentment incurables i que és honrat per haver distribuït tots els seus bens entre els pobres. Va passar de la vida a la mort el 24 de setembre de l’any 1541.

Has viscut en pau, que reposis en sepultura eterna"

Cementiri de butxaca: llibre de contes

2010-05-02T23:14:00.003+02:00

Com a recolzament a la proposta de la Ruta Europea de Cementiris, que ASCE presentarà demà, dia 3 de maig a Estrasburg, avui us parlarem d'un llibre de contes: Cementiri de Butxaca, de Ramon Solsona. La proposta vol donar a conéixer el ric patrimoni artístic i històric que trobem als cementiris europeus. El llibre que us presentem n'és una visió completament diferent, però voldríem que servís per encuriosir-vos i portar-vos a passejar per algun d'aquests magnífics recintes.

En una cinquantena de contes, l'autor ens presenta diverses situacions que tenen, com a fil conductor, que succeeixen en un cementiri o tenen relació amb alguna tomba amb el rere fons d'analitzar, precisament, la vida i la condició humana. Amb un exercici de sincretisme admirable, se'ns presenten plantejaments plens de bon humor i, en alguns casos, d'ironia. Alguns crítics hi veuen, en l'estil d'aquesta obra, influències de l'escriptor Pere Calders. L'autor deslliure clarament tombes i cementiris de qualsevol tòpic fúnebre o necrològic, per convertir-los en escenaris vius i simpàtics.

En definitiva, una obra deliciosa per passar una bona estona.

Cementiri de Butxaca

Autor: Ramon Solsona

Editorial:COLUMNA

Any d'edició:2006

Pàgines:151

ISBN:978-84-664-0705-2

Costa poc més de 18 euros

Monument als morts d'Arcis sur Aube (regió de la Champagne, França)

2010-04-28T12:00:00.000+02:00

Juliol de 2009

Arcis sur Aube és una població d'uns tres mil habitants, situada a la regió de la Champagne de França. És la vila nadiua del revolucionari francès Danton, on hi va néixer l'any 1759. Tot i que és una població molt ben cuidada (ville fleurie) no destaca per grans reclams turístics, llevat de l'església i del castell.

Com a gairebé totes les poblacions franceses, a Arcis hi trobarem un monument als veïns morts durant alguna de les guerres mundials. En aquest cas, veiem un monument dedicat als soldats de la I Guerra Mundial (1914-1918). Està situat en un dels carrers adjacents a la carretera principal i n'ocupa una gran part ja que està profusament enjardinat i encerclat per una tanca de ferro. A sobre de la peanya on hi ha la inscripció, hi destaca una estàtua formada per un soldat armat i un àngel que li besa la testa en un gest de protecció i amor. L'àngel té les ales desplegades, com si volgués, amb aquest gest, protegir el soldat.

Aquest monuments ens ha cridat l'atenció perquè la majoria de monuments als morts francesos contenen estàtues de soldats o de dones però no és habitual trobar-hi àngels protectors en l'actitud que podem observar aquí.