El cementiri dels anglesos de Maó (Menorca-Illes Balears)

Vista del recinte (fotografia cedida per Josep M. Fe)

L'illa de Menorca, situada a l'arxipèlag de les Balears, té una llarga història, com ho demostren les nombroses restes de la cultura talaiòtica repartides per tot el seu territori. Menorca té poc més de 92.000 habitants, que es multipliquen a l'estiu gràcies al turisme. Però a diferència de Mallorca o d'Eivissa, que basen la seva economia en el turisme, la seva es basa en la indústria de la pell, l'agricultura i la producció de formatge, amb la D.O. de formatge de Maó. Menorca es va obrir al turisme bastant més tard que Mallorca o Eivissa.

Menorca ha estat envaïda diverses vegades al llarg de la història però la cultura britànica és, sense dubte, la que ha deixat un llegat més evident ja que l'illa va estar sota sobirania britànica aproximadament un segle.

Porta d'entrada al recinte (fusta). Està oberta.

Avui parlarem d'un cementiri conegut però poc visitat, segurament perquè l'accés no és fàcil i perquè no existeixen pràcticament estudis, sobre ell (vegeu apartat “Per saber-ne més”). El poble menorquí sempre l'ha conegut amb el nom de ”Es Cementiri Anglès” o “El Cementiri dels Anglesos” però el nom no és del tot exacte per tres raons: històricament s'ha utilitzat com a cementiri civil; hi ha persones enterrades de diverses nacionalitats; i perquè la majoria són soldats nord-americans. La història del recinte potser podrà aportar una miqueta de llum al tema.

Vista interior del recinte

Gran Bretanya va obtenir la sobirania de Menorca el 14 d'abril de 1713 amb el Tractat d'Utrecht. Entre els anys 1713 i 1735 es va utilitzar un terreny a tocar de la població per enterrar-hi els súbdits anglesos i els no-catòlics, bàsicament soldats. Era un terreny arrendat i no disposava de murs perimetrals. La seva situació no és coneguda amb exactitud, però alguns historiadors afirmen que estava darrere el bastió de Maó perquè els anglesos hi van tenir un hospital al costat. Però el 3 de febrer de 1735 va ocórrer un fet que va obligar el Governador, Richard Kane, a buscar un altre emplaçament: el cadàver d'un burro va ser trobat enterrat entre les tombes angleses (Edicte de 8 de febrer de 1735).

El segon cementiri dels anglesos a Maó, utilitzat de 1735 a 1782 estava situat a l'antic fossar que hi havia al costat de l'Església del Carme, construïda a partir de 1726 que, casualment, amagava a sota una necròpilis romana. Aquest fossar havia estat utilitzat històricament com a recinte catòlic. Avui estaria situat al carrer Anuncivay entre la Plaça del Príncep i el Carrer de la Infanta. Aquest cementiri dels anglesos es va conservar fins i tot durant la dominació francesa (1756-1763), però l'any 1795, els governants de la ciutat, sota sobirania franco-espanyola, van iniciar una expropiació del terreny del cementiri per obrir nous carrers a la ciutat. De fet, el nou carrer, el dedicat a Anuncivay, va ser conegut durant molts anys com a Carrer des Fossar.

Tombes de David Horton (esquerra), de Thomas Smothers (primer pla), i tomba sense identificar (dreta)

L'any 1798 els britànics tornen a envair l'illa, de la qual en tindran la sobirania uns quatre anys El tercer cementiri anglès de Maó (1798-1802) era una parcel·la amb ús hortícola situada al carrer Cos de Gràcia (actualment ocupat pel nº 188 del carrer), que va ser ampliada per poder enterrar-hi els morts de les diferents epidèmies que va haver l'any 1800. Però, l'any 1802, amb el Tractat d'Amiens, la sobirania de l'illa torna a Espanya i les autoritats van voler que el terreny que ocupava aquest tercer cementiri tornés a ser un hort per poder retornar-lo als antics propietaris. De les tombes en va quedar únicament el monument funerari, en forma de columna, dedicat a Waden, jutge de l'Almirantall de Menorca (cast. almirantazgo). Aquest monument, malauradament, va ser convertit en lavabo i en safareig.

Tomba del soldats nord-americà Henry Jones

I, finalment, arribem al quart cementiri dels anglesos de la ciutat de Maó, que és el que avui coneixem. El cementiri de Maó, al costat de l'ermita de Gràcia, va ser consagrat l'any 1816 però, en aquell moment, només acceptava enterraments dins la fe catòlica. Els difunts d'altres confessions eren enterrats provisionalment i durant uns anys entre les restes del castell de Sant Felip però sense cap garantia que els governants espanyols n'asseguressin la continuïtat. Cal tenir en compte que en aquell moment, Menorca rebia nombroses dotacions militars d'Anglaterra, Holanda i Estats Units, dotacions que necessitaven un recinte on enterrar els seus difunts.

Estat en què es troben la majoria de les làpides originals. Tomba de Benjaman Zell (1843).

Entre 1825 i 1826, les autoritats angleses van adquirir un terreny d'uns 1.500 m2. en un indret situat al nord del port de Maó, anomenat Es Porquer, amb la finalitat d'enterrar-hi els seus compatriotes. El manteniment i les claus del recinte van estar en mans dels cònsols britànics a Menorca durant uns 75 anys (entre 1825 i 1902). Com a mínim consta que es van dur a terme reparacions i manteniment durant el mes de març de 1882 i el juliol de 1896, aprofitant l'estada de diferents dotacions britàniques. L'any 1900 les autoritats espanyoles, a través del Ministerio de la Guerra, van resoldre per Real Orden que aquest recinte estava sota sobirania espanyola perquè estava al seu territori i van decretar que les claus havien d'estar a mans del Governador Militar corresponent, tot i que n'autoritzaven la visita i l'arranjament. Les autoritats espanyoles van canviar-ne el pany l'any 1902. L'any 1928 el recinte estava totalment abandonat i només estaven en relativament bon estat unes 10 tombes.

Tomba del britànic Joseph Cooper. Vegeu l'estat de la làpida original.

La forma del recinte és irregular, amb mur perimetral emblanquinat i amb contraforts a a l'interior. Una sendera central divideix el recinte en dues parts. Hi ha 44 sepultures, de les quals 28 són de ciutadans i militars nord-americans, 6 de britànics, 8 sense identificar i una sepultura d'un civil de Maó i una altra d'un militar alemany. De tot el conjunt, només conserven la làpida original 13 sepultures; sembla ser, segons la crònica de Gaston Vuiller (1847-1915) al llibre “Les Illes Oblidades”, que part del paviment dels carrers de Maó estava format per lloses sepulcrals que procedien d'aquest cementiri, convenientment girades. La gran majoria (28) de làpides, però, estan constituïdes per una placa metàl·lica relativament moderna, col·locada durant la restauració de l'any 1960 que va portar a terme la Marina dels Estats Units i que només porta inscrits el noms del difunt, el vaixell al qual estaven destinats i la data de la mort; hi ha 3 sepultures que no contenen làpida.

De les làpides antigues que s'han conservat, destacarem que la majoria estan encapçalades per una creu llatina i la fórmula “Sacred to the memory of” o “In memory (of)” seguida del nom del difunt; a continuació s'inscrivia habitualment el càrrec o graduació i el nom del vaixell on va servir el difunt. Algunes d'elles contenen interessants epitafis i totes fan referència als companys de vaixell, perquè eren, precisament, els qui erigien els sepulcres.

L’any 1971, la Navy League of the United States (NLUS) va anar a Menorca per recuperar el cementiri abandonat, tot i que hi ha testimonis que l'any 1984 tornava a estar totalment abandonat. Des de fa uns anys, un vaixell de la flota americana visita anualment el recinte per arranjar-lo, fet del qual se'n fa ressò la premsa local. Sobre les tombes americanes a Maó podeu consultar l'obra The Foreign Burial of American War Dead, de Chris Dickon.

Tots els cementiris tenen personatges i històries interessants. D'aquest recinte n'explicarem algunes a continuació.

Làpida actual de Gayner. Oberveu els fragments (part inferior) de la làpida original

En aquest petit cementiri hi ha enterrat Edward Gayner Fry, de qui es va dir que va ser ajuda de cambra i amic de Lord Nelson, i que fins i tot que Nelson va morir als braços de Gayner dalt la coberta del “Victory”. En realitat, els únics contactes que Gayner va tenir amb Lord Nelson van ser esporàdics i estrictament professionals perquè era proveïdor de la flota britànica. Segons posa a la seva làpida, Gayner era quàquer (cast. Cuáquero). Va deixar escrit per disposició testamentària ser enterrat en aquest recinte.

Tomba de José M. Brisolara (la placa és moderna)

Un altre dels enterrats és José M. Brisolara Rávena, terratinent d'origen basc que vivia a Maó. Va morir el febrer de 1876 i, tot i que posseïa un panteó al cementiri de Maó, les autoritats religioses no en van permetre l'enterrament perquè era maçó (segons Terrón Ponce a El Faro de Alejandría. Artículos publicados en la prensa menorquina entre 1979 y 2007, Brisolara posseïa el grau 33). La família va impugnar la negativa d'enterrament al Cementiri de Maó i van aconseguir-ne l'autorització segons una Real Orden del Ministerio de Gobernación de maig de 1878 (publicada a la Gaceta de Madrid del 17 de juny de 1878) però el trasllat no es va fer mai. La seva tomba està situada a la dreta de la de Karl von Bunsen, de la qual us en parlarem a continuació. La podem reconèixer per una descripció de l'any 1960 perquè actualment és il·legible.

Tomba del tinent alemany Karl von Bunsen

Totes les tombes estan emblanquinades, excepte una, que és de marbre negre, és la sepultura de l' únic alemany enterrat: tinent-capità Karl Friedrich von Bunsen, que va morir a alta mar l'any 1890 a causa de les febres. Era amic personal de l'emperador alemany Guillem II, que va visitar la tomba en dues ocasions: l'any 1904, relatat al blog Puerto de Maó siglo XX, i l'altra l'any 1905 i de la qual també en trobareu la crònica al blog Puerto de Maó siglo- El que fuera el día a día de un pueblo en torno a su puerto [visitat 24 d'octubre de 2012]. La tomba té forma de prisma amb lletres dorades i està envoltada d'una reixa treballada. La inscripció frontal presenta el nom i la graduació, el dia i lloc de la mort i la dedicatòria dels companys oficials. Va ser sufragada pel govern alemany. Les inscripcions laterals i posteriors són versicles de la Bíblia.

Desembarcament del Kaiser Guillem II per visitar la tomba de Von Bunsen (fotografia extreta del blog Puerto de Maó [visitat 4 de desembre de 2012]

Arribar-hi per terra, però, no és senzill perquè la urbanització arran d'aigua ha tallat pràcticament tots els accessos. Unes escales que surten des del jardí d'una casa particular és possiblement l'únic camí terrestre. Si s'arriba per mar, un petit espigó de fusta, que ja existia quan es va crear el cementiri i que s'ha refet recentment, permet arribar-hi sense problemes.

Vista del recinte des de l'espigó

Per saber-ne més:

Real Orden de 13 de noviembre de 1831 Cementerios de súbditos ingleses

Hernández Sanz, Francisco. “Sobre los diversos cementerios que poseyeron los ingleses en Mahón. Informe redactado por encargo del Excmo. Ayuntamiento de esta Ciudad”. Maó, 1928. L'autor era cronista-arxiver de Maó. Interessantíssim document per conèixer la història dels diferents cementiris dels anglesos a Maó.

Terrón Ponce, José Luis. El cementerio anglo-americano en el puerto de Mahón. Ed. Consorcio del Museo Militar de Menorca i Institut Menorquí d’Estudis. 2006. Publicació amb una extensa descripció de les tombes i la història del recinte.

Vídeo “El legado inglés” a Teleweb Menorca [consultat 4 de setembre de 2012] 2’12” min.