Camí cap al cel (exterior del Cementiri d'Olius)
Camins sol·litaris, camins de silenci. Camins que no continuen, que acaben: una porta enreixada i la tristor dels xiprers. Quan visiteu el cementiri de qualsevol poble de casa nostra, fixeu-vos en el camí que us hi porta. Quan les passes ens menen per un d'aquests camins, estem refent el camí de la vida cap a la mort. Us convido a llegir un poema de Magí Morera i Galícia (Lleida, 1853 - 1927) precisament sobre el camí d'un cementiri.
Alegre, ombrívol, d’atraient amplada
i engarlandat amb els tresors de l’horta,
va pujant un camí fins a la porta
que tanca el clos de la darrera estada.
A baix, el riu, amb ses cançons de fada,
la ciutat dels que ploren aconhorta,
tot guaitant somniós la ciutat morta
que a dalt s’adorm en la gran pau sagrada.
La via ja la veus: és encisera;
ves seguint-la i amunt: que allà t’espera
besant les creus, volant de brot en brot
sota els xiprers de verd negrós ombratge,
l’àngel que diu amb misteriós llenguatge:
«Si et deleix l’infinit... aquí hi és tot.»
Font: POESIA CATALANA D ’ A H I R I D ’ A V U I [consultat 7 de desembre de 2007]
Comentaris