Llibre "Principios de Botánica Funeraria" de Celestino Barallat

Avui us parlarem d’un petit llibre, editat l’any 1885, just acabat d’inaugurar el Cementiri de Montjuic, “Principios de Botànica Funeraria”, obra de Celestino Barallat, erudit, advocat i escriptor català. L’autor fa un estudi exhaustiu de la jardineria als cementiris i de la seva simbologia tradicional o clàssica, és a dir, perquè s’utilitzen unes plantes o flors i no d’altres quan es crea un recinte funerari. Inclou temes interessants com l’ús del xiprer, l’ús del color verd, de la palmera, de la violeta, etc... També fa un estudi de les característiques que ha de tenir un cementiri modernista, des del punt de vista del disseny la perspectiva i les combinacions. De fet, l’autor proposa que els cementiris es converteixin en jardins plens de simbologies, recollides tan a les plantes que s’utilitzen com al tipus de tombes. Els seus estudis s’aplicaren en diversos països centreeuropeus.

Us en gairebé transcrivim alguns passatges interessants:

El Color Verd
“El color verd del fons en un recinte funerari transmet sensació de descans i el blanc del marbre dissocia la idea tètrica de la mort. El color negre, propi del dol en les cultures occidentals, només s’usa a les orles i a les decoracions funeràries.

El verd representa la regeneració primaveral i, en conseqüència simbolitza la immortalitat de l’ànima. És imprescindible, per tant, que a la botànica funerària predominin les fulles sobre les flors i sobre aquestes, el color verd fosc. L’herba verda representa l’esperança i la joventut. Per aquests motius, també, s’intentarà plantar arbres de fulla perenne.”

El xiprer com a arbre típic dels cementiris
“A causa de la seva forma definida i palmària, transmet sensació de repòs i severitat. La seva punta, que assenyala el cel, serveix de guia per a les mirades. És de color verd fosc i perenne, trets que, com ja s’ha comentat, són imprescindibles. És un símbol funerari per excel•lència a moltes poblacions.

La classe de xiprer més típica als cementiris és l’anomenat sempre-verd i piramidal, de l’ordre de les cupresinies, família de les coníferes.. És l’anomenat xiprer funerari.

En època clàssica, la branca del xiprer era senyal de dol, segons indica Plini:
Cupressus… Diti sacra, et ideo, fúnebre signo ad domos posita”

La palmera
“És l’exponent més representatiu de la renovació primaveral de la sàvia, identificada amb l’au Fènix. La palma era un dels símbols dels cristians primitius. A partir del segle XII, les imatges dels sants s’adornaven amb palma i a partir del segle XIII va esdevenir, també, símbol d’ostentació. A la poesia hebraica simbolitza el triomf e la virtut i de la immortalitat. A cementiris cristians antics s’ha trobat el símbol de la palma alternant amb el Crisma o el colom.

Com que pot viure de dos-cents a tres-cents anys, s’associa a la renovació i a la permanència. També s’ha associat a la salut, la conservació,, l’amor i la fecunditat.

Per als recintes funeraris, l’espècie que s’ha d’utilitzar és la palmera comú o phenix dactilifera.”

Barallat y Falguera, Celestino. Principios de botánica funeraria. Editorial Alta Fulla. Barcelona, 1984 (facsímil de la primera edició de 1885).120 pp · Rústica · 11 x 16 cm · ISBN: 84-85403-71-1.PVP 6,01 €