Els anglesos III: cementiri de Dènia (País València), amb uns altres ulls


Tercer lliurament del calendari dels anglesos. El text i les fotografies d'aquesta entrada són propietat de Jordi Valls.
Dènia, capital de la pansa al País Valencià durant els segles XVIII i XIX, congregà gran quantitat de ciutadans anglesos, que no solament es dedicaven al comerç de la pansa i d’altres productes agrícoles (ceba, polpa d’albercoc, ametlles de Mallorca) sinó que tingueren una destacada activitat en diversos àmbits, com la instal.lació de l’enllumenat a gas, la construcció de línes de ferrocarril i la fundació de navilieres.

Això va fer que fos necessari de disposar d’un cementiri per als anglesos, atesa la negativa de les autoritats catòliques. Hi havia, a més, la complicació que, com a estrangers no catòlics, no poguessin comprar un terreny. Per això la primera inhumació es va fer entre garrofers i figueres, en un terreny agrícola propietat d’un pagès denier, a l’any 1856.

L’any 1880 ja s’hi havien fet mitja dotzena d’enterraments, però la propietat del terreny continuava en mans pageses, fins que finament, després de diversos plets i discussions, i gràcies com sempre al cònsol britànic, en aquest cas José Morand Bordehore, el terreny passava a mans de la corona britànica l’any 1882, arribant a tenir, el 1918, un total de catorze tombes.

Amb la crisi de la pansa, la guerra civil, amb la tornada a Anglaterra de la colònia britànica i la desaparició del consolat de Dènia, l’administració del cementiri passà al consolat de Barcelona, el qual no es preocupà massa del seu manteniment, començant la seva degradació, amb desaparició de reixes, portes i fins i tot làpides. A això s’hi afegí que el vice-cònsol britànic a Alacant, aprofitant la crema de documents al Registre de la Propietat, enregistrà el 1978 el terreny al seu nom, passant posteriorment per altres mans que intentaren urbanitzar el sector, molt valorat per estar situat a primera línia de mar, exactament al final de la platja de la Marineta Cassiana. Finalment ha estat comprat pel Ministeri de Medi Ambient i qualificat com a zona verda.
Cal esperar que amb aquesta situació legal s’adecenti, ja que l’estat del recinte és deplorable, estant tot ell invadit d’esbarzers i tota mena de plantes, que fan impracticable l’entrada per una de les dues portes. Per la que dóna a la mar només es pot entrar uns metres, fins al monòlit de la família Rankin, canadencs d’origen escocès, vinguts aquí des de Terranova, del qual només resta una placa dedicada a Reginald Rankin, infant d’una mica més d’un any mort el 1865. Actualment no hi queda cap resta humana, havent estat totes traslladades als cementiris britànics de València i de Bilbao.

Comentaris

Ksawery ha dit…
Gran entrada y muy bien documentada, además de unas bellisimas fotos.
Galderich ha dit…
Evidentment cal una ràpida restauració d'un bé patrimonial que parla molt de la zona.
El que és curiós és que l'especulació immobiliaria no té límits des de fa un quant temps... Llàstima que no tinguem el nom del vice-cònsol d'Alacant perquè els seus descendents buscant els seu avi per internet veiessin com era realment!
Sinuhe ha dit…
Genial el post, además como me cae cerca cuando pueda me escapo a disparar alguna foto. Una lástima que queda tan poco de este histórico lugar.

Saludos¡¡
Mar-Giverny ha dit…
Igual de interesante esta tercera entrada sobre los cementerios ingleses.
Feliz inicio de semana.
Petons!
dapazzi ha dit…
Tin que visitar aquets lloc.
-molt interesant¡¡¡¡¡
freefree ha dit…
Hola.
Voldria contactar amb vosaltres. Sóc documentalista i estic interessada en fotos com les del vostre blog. Ara mateix per a una expossició.
¿Em podeu passar un mail de contacte?

Gràcies.
Esther i Toni ha dit…
hem activat un correu de contacte al perfil del blog. salut.
ALBINO ha dit…
Lamento no escribir en vuestro idioma, aunque lo entiendo, como me figuro que vosotros entendereis mi gallego si lo utilizase, pues al fin y al cabo todos somos "latinos" y por otra parte domino el francés.
Pero lo hago en castellano (nunca digo español, porque considero que españoles son todos) para deciros que en mi provincia, A Coruña, hay dos cementerios de ingleses. Uno en la capital, al lado del católico, porque hubo una gran colonia en tiempos de los viajes a America en trasatlántico, ya que este era el puerto donde se abastecian, y vivían muchos para ocuparse de esas labores, y otro más curioso, en el pueblo de Camariñas, en la Costa de la Muerte, que fue construido para enterrar a los 300 tripulantes y guardiamarinas del buque escuela "The Serpent" que se hundió alli en 1890. Años despues los restos de los enterrados fueron trasladados a Inglaterra, pero el cementerio continua como si fuera un monumento visitable.
Tambien en A Coruña, aunque ya está vacío de cuerpòs, hay un cementerio llamado moro cerrado por un muro lleno de formas marruqies y con fascíkculos del corán grabados, porque se enterraban los escoltas de Franco que pèrtenecían a su famosa Guardia Mora.
Un abrazo y petons
Anònim ha dit…
El text de Jordi Valls està agafat d'un llibre que vaig escriure fa temps: "El cementeri dels anglesos ( 1856-2006 ). L'herència briànica a Dénia", per si us interessa saber-ne més.
Salutacions.
Agnès Vidal.-