Cementiri de La Cartuja (Saragossa, Aragó)

Novembre de 2009

El cementiri de La Cartuja està situat a menys de deu quilòmetres,direcció sur est,del centre de la ciutat de Saragossa, concretament a la Carretera de Castelló, s/n “(N-232). Te forma gairebé rectangular, amb un cert eixamplament en un dels extrems. El terreny és completament pla i parcialment enjardinat. Actualment és propietat de la Diputación Provincial de Zaragoza.

Originàriament, en aquest indret existia el fossar del real Hospital de Ntra. Sra. de Gracia, on s'hi enterraven les persones mortes en aquest hospital o aquelles que no podien pagar-se una sepultura en algun altre recinte o en una església. A causa de problemes sanitaris, comuns a l'època, la Junta de l'Hospital va acordar, el 10 de gener de 1790, la construcció d'un cementiri. Es van proposar tres indrets: Torrero, que esdevindria posteriorment una immensa necròpolis, Las Tenerías i La Cartuja.

El recinte funerari s'inaugurà el 29 de gener de 1791, després d'un any d'iniciar-se les obres.La gestió del projecte va anar a càrrec del marquès d'Ayerbe. Després del decret que ordenava el trasllat dels enterraments extramurs i fora de les esglésies, es convertí en un cementiri provisional l'any 1814.

Està encerclat per un mur perimetral i consta de cinc zones de nínxols generals i un recinte modern, delimitat clarament, amb nínxols de làpides de marbre, per a les Religioses de la Caritat de Santa Anna. Hi ha alguns panteons de capella i dos panteons amb cripta, dels quals un és propietat particular i l'altre pertany a la Beneficència, on hi ha enterrats personatges com Manuel Lasala Ximénez de Bailo (jurista, escriptor, periodista i historiador), Lasierra Purroy (enginyer i financer), Francisco Blesa o José Ardanuy, l'alcalde Caballero Ibáñez o el doctor Félix Cerrada. En aquest cementiri també hi estan enterrats els marquesos de Ballestar, dels quals s'explica que foren els qui van donar els terrenys per construir el cementiri. Hi ha d'altres teories que afirmen que el terreny va ser donat per Ramón Pignatelli, il·lustrat aragonès. La zona interior està ocupada per sepultures a terra, bàsicament assenyalades amb oxidades creus de ferro o tombes protegides per baranes forjades. Hi destaquen les tombes dels albats, criatures difuntes abans de tenir ús de raó. També s'hi pot observar el panteó de la família de José Garcia, toreros i conserges de la plaça de braus de Saragossa.

Tots els cementiris tenen alguna història emotiva o tendra que forma part de la memòria popular. El Cementiri de la Cartuja no n'és una excepció: Edith Emma Francisca Haas era un nena austríaca que escapà de la I Guerra Mundial perquè va ser acollida per una família de Saragossa, on hi morí, l'any 1921, amb tretze anys i sense poder superar els estralls d'una guerra. Conten que les seves amigues li dedicaren l'epitafi que podeu observar a la creu que marca la seva sepultura.

La capella, restaurada, conté una làpida a l'entrada on s'indica que va ser finançada per Jacinta Torres Cánobas durant la segona meitat del segle XIX. Té planta rectangular i és de carreus vistos. Cal destacar l'absis semicircular i un atri amb arcades.

El recinte està catalogat com a element d'Interès Arquitectònic (classe B), bàsicament pels dos edificis de l'entrada i per la capella. No té sepultures de gran interès tot i que algunes de les làpides dels nínxols són molt antigues.