Monestir de Santes Creus V: tombes abacials (Aiguamúrcia, Alt Camp)

Sala capitular del Monestir de Santes Creus

Als antics monestirs, la jerarquia de la societat es reflecteix, també, en els espais funeraris dedicats als enterraments. Bàsicament es concentren en cinc espais: a l'interior de l'església, prop de les relíquies dels sants, trobem la reialesa i, excepcionalment, la noblesa més propera; a les galeries claustrals trobem la noblesa i, a mesura que passen els anys i les normes es flexibilitzen, comerciants enriquits; la sala capitular és l'espai reservat als abats o abadesses del monestir, tot i que hi ha nombrosos exemples d'enterraments a d'altres zones; habitualment també existia un cementiri per als monjos o monges, que en ordres com la del Císter eren enterrats en una fossa comuna; i, finalment, el cementiri de laics dins l'espai anomenat sagrera. Els enterraments de laics a Santes Creus estaven concentrats a la porta de l'antic hospital, a l'entrada de l'església i darrera l'absis.

A l'ordre del Císter, a la qual pertany el monestir de Santes Creus, tan els abats com els monjos eren enterrats amb l'hàbit monacal i sense caixa, directament a terra. Els abats, però, eren enterrats sota una lauda (llosa) sepulcral que els representava en forma de figura jacent, vestits amb l'hàbit de monjo o l'abacial i, com a símbols del seu poder, el bàcul i la mitra (els anomenats abats mitrats tenien el dret d'usar els distintius propis d'un bisbe, és a dir, la mitra, el bàcul, l'anell i la creu pectoral per raó dels privilegis concrets que tenia la seva abadia. Era norma, però, que la seva mitra fos de material menys costós que la dels bisbes i que el bàcul s'usés amb una cinta o vel blancs penjats).Habitualment aquestes laudes també contenen l'escut heràldic familiar situat a la zona central inferior a l'alçada dels turmells i una inscripció que recorre el voltant de la llosa com si fos una sanefa i que conté habitualment el nom, el càrrec i la data de la mort.

La sala capitular del Reial Monestir de Santes Creus conté set tombes, sis de les quals pertanyen als darrers abats vitalicis. La setena tomba no correspon a un abat de Santes Creus, sinó al bisbe lleidatà franciscà Andreu de Velleregia (segle XIV), que morí a Nàpols. Cal puntualitzar que, quan el càrrec d'abat va deixar de ser vitalici, els abats van ser enterrats a la fossa comuna del cementiri dels monjos (segle XVII).

D'esquena a les finestres i d'esquerra a dreta, els abats enterrats són:

tomba de Bernardí Tolrà

Bernardí Tolrà (1519-1534): Va millorar i embellir amb estil renaixentista el Palau Abacial, que ocupava l'espai de l'antic Palau Reial. La seva tomba destaca perquè és l'únic abat representat amb hàbit de monjo i bonet, ja que els altres vesteixen hàbit abacial i mitra. Com a tret comú, observem el bàcul, símbol del seu poder. El cap, inclinat cap a la dreta, reposa sobre un coixí i sembla observar el bàcul ja que aquest està recolzat sobre l'espatlla dreta. Les mans estan tapades per l'hàbit. En general, està en bastant bon estat de conservació.

tomba de Pedro de Mendoza

Pedro de Mendoza (1479-1519): Era fill d'un noble sevillà i parent del rei Ferran el Catòlic, el qual el nomenà abat, càrrec que desenvolupà durant el període abacial més llarg de tota la història del monestir. Essent ja abat, Pedro de Mendoza va ser nomenat president de la Diputació del General de Catalunya entre1497 i 1500. Inicià els enterraments abacials a la Sala Capitular i millorà en molts aspectes la vida dels monjos. La seva sepultura va ser pagada per Joanós Vives de Pontons, segons algunes fonts, el seu fill. Va vestit amb hàbit abacial i mitra. Com en el cas de Bernardí Tolrà, el cap també està inclinat a la dreta però el bàcul està recolzat a l'espatlla esquerra. La part inferior de la llosa està molt malmesa i no permet distingir l'escut familiar ni bona part de la inscripció.

tomba de Jaume Valls

Jaume Valls (1534-1560): Va continuar les obres de millora de l'abat Tolrà i va fer construir el pont sobre el Gaià. La seva tomba és obra del mateix escultor que feu la tomba de la seva germana, Magdalena Valls, enterrada al claustre. L'abat Valls vesteix casulla abacial, guants i anell. El bàcul, ornat amb el vel característic que esmentàvem abans, té la forma corbada pròpia de l'església d'Occident (a Orient s'utilitzen bàculs acabats en un forma de tau) i està recolzat sobre l'espatlla dreta. El cap descansa sobre un coixí sense ornaments. La mitra estava adornada però amb prou feines se'n poden endevinar els detalls. L'escut familiar està entre els dos peus. La inscripció funerària es conserva sencera. La posició de la figura és completament frontal.

tomba de Pere Nogués

Pere Nogués (1593-1608): Va portar a terme, també, nombroses millores i l'embelliment al recinte monacal, introduint el barroc en totes les seves manifestacions. Està representat amb les mans creuades sobre el tòrax, amb guants i l'anell d'abat. En comparació a d'altres tombes, les mans estan excessivament obertes. La posició de la figura és completament frontal. Com podreu observar la part inferior de la lauda està molt malmesa, fet que no permet visualitzar l'escut familiar i bona part de la inscripció.

tomba de Jaume Carnisser

Jaume Carnicer o Carnisser (1608-1619) fou el darrer abat vitalici. Després de la seva mort, el càrrec passà a ser triennal. La seva lauda abacial és de pedra negra. Els trets facials i la inscripció funerària estan molt malmesos. Assenyalarem que també vesteix l'hàbit abacial, mitra i bàcul, recolzat sobre l'espatlla esquerra i, com en els altres casos, subjectat entre les dues mans a l'alçada de la cintura.

tomba de Jeroni Contijoc

Jeroni Contijoc (1560-1593): Fou un dels més importants abats del monestir. Va fer construir la capella de l'Assumpta i la Torre de les Hores. Traslladà el Palau Abacial a la plaça, incorporà diverses possessions al monestir i embellir significativament tot el recinte. La seva lauda, de marbre, crida l'atenció pel treball escultòric que veiem a la mitra brodada. Juntament amb la de Jaume Valls, és la tomba d'estil més realista si ens fixem en els trets facials. Malauradament gairebé tota la part corresponent al tòrax s'ha perdut però es pot distingir fàcilment que vestia l'hàbit abacial, mitra i bàcul, recolzat, aquest cop, sobre l'espatlla esquerra. El coixí tampoc porta ornaments i tornem a trobar l'escut familiar entre els peus. La inscripció s'ha conservat sencera.

tomba del bisbe Andreu de Velleregia

La tomba del bisbe lleidatà franciscà Andreu de Velleregia (segle XIV), destaca entre les altres perquè és l'única esculpida en baix relleu, és a dir, que la figura sobresurt menys de la meitat del seu volum. Totes les altres lloses que trobem en aquesta sala estan esculpides en alt o mig relleu. Podem observar clarament que és bisbe per la casulla que vesteix i perquè el bàcul no porta el vel esculpit que trobàvem a les tombes dels abats. La posició de la figura també és frontal. S'ha conservat sencera la inscripció i no s'observa escut heràldic.

Ens queda encara una darrera tomba abacial a Santes Creus: la de l'abat Guillem Ferrera, mort l'any 1375. És l'únic abat enterrat a l'interior de l'església. L'abaciologi del monestir de Santes Creus ens explica que, des del segle XII i fins a mitjans segle XIX, aquest monestir va tenir 91 abats, dels quals 32 foren amb càrrec vitalici, la resta de caràcter temporal.