Cementiri de Barruera (Alta Ribagorça), amb uns altres ulls

Uns amics van visitar fa uns mesos les esglésies romàniques de la Vall de Boí, declarades Patrimoni Mundial per la Unesco, l'any 2000. Una d'aquestes precioses i úniques esglésies és la de Sant Feliu de Barruera, la qual té adossat el cementiri.

Barruera és cap del municipi de la Vall de Boí, des de 1996, i té poc més de dos-cents habitants. Està situat a la comarca de l'Alta Ribagorça, província de Lleida.

El cementiri, de forma irregular, està envoltat d'un paret de pedra seca no excessivament alta i s'hi accedeix per una petita porta de ferro sense arc d'entrada. Està format exclusivament per sepultures a terra, marcades de forma majoritària per creus de diferents materials, de ferro, de marbre o de pedra. Hi destacarem, també, làpides al mur.

És un recinte en perfecta simbiosi amb el magnífic entorn de la Vall i amb la senzillesa del romànic. El verd de l'herba i els colors de les flors silvestres que creixen entre les tombes són una altra mostra de la bellesa que posseeixen, gairebé sempre, les coses senzilles.

A l'atri de l'església hi trobem, encastada a la paret, una làpida de marbre blanc amb la inscripció següent:

Sepultura dels Pubills que en pau descansen

Per la tipografia emprada en la inscripció i l'estil decoratiu podria ser del segle XIX. El mot pubill, però, és el que més ens ha cridat l'atenció. Amb aquest mot podem trobar quatre accepcions: cognom; fill no hereu que es casava amb una pubilla; infants orfes; o infants menors d'edat o albats (criatura morta abans de tenir us de raó). La primera accepció quedaria descartada pel context en què es troba la tomba. Considerar que sigui un cognom tampoc seria correcte ja que en català el cognom Pubill és habitual però no en trobem mostres en plural (“Pubills”), com està escrit en aquesta làpida.

Sembla clar que la tomba de la qual us parlem era per a les criatures orfes de la població, o per als infants qui són de poca edat e no saben de consell (extret del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines). Antigament era freqüent enterrar els albats en tombes diferenciades o, fins i tot, en recintes específics. En tenim exemples al Cementiri de Torrero (Saragossa), o al Cementiri Vell d'Igualada. Sovint eren enterrats, també, als recintes anomenats civils. Per tant, la darrera accepció també seria possible.

Una altra característica d'aquesta làpida és l'us de la forma verbal en present d'indicatiu “descansen”, que podria significar constatació del fet, gairebé la certesa, del descans. Habitualment, en aquest context, s'utilitza la forma de present de subjuntiu “descansin”, com a expressió de desig.