Cementiri mariner de Gruissan (regió de Languedoc-Roussillon, França): un cementiri sense ningú enterrat

Gruissan és un petita població costanera de llarga tradició marinera i viticultora, situada a pocs quilòmetres de Narbona. Actualment té prop de 4700 habitants, població que a l'estiu es multiplica per gaudir de les platges, dels aiguamolls i les salines, i del patrimoni que l'envolta.

Vista de l'ermita de Notre-Dame des Auzils

Un dels indrets remarcables de Gruissan és la capella de Notre-Dame des Auzils, situada al massís de La Clape. L'origen de la capella és un antic priorat del segle XI, tot i que la construcció actual és del segle XVII, amb una remodelació de l'any 1979. L'any 1888 va morir el darrer ermità, la vivenda del qual, en forma de cabana, s'ha reconstruït a l'entrada del camí que porta a l'ermita. La capella és molt visitada perquè al seu interior s'hi guarden nombrosos ex-vots, habitualment en forma de vaixells de fusta o de quadres pintats, per donar gràcies a la Mare de Déu per haver auxiliat els mariners. Cada any s'hi realitzen dues processons relacionades amb fets que han succeït a la població: la més antiga data de finals del segle XVIII, quan un naufragi va fer desaparèixer molts habitants de Gruissan; l'altra processó, que es celebra per la Pasqua Granada (cast. Pentecostés), commemora una epidèmia de còlera que va assolar la zona (1835).

Camí a l'ermita

En iniciar el camí cap a l'ermita, es comencen a trobar una sèrie de monuments funeraris dedicats a mariners de Gruissan. És el cementiri mariner, que l'escriptor Paul Valéry va anomenar com l'avinguda dels nàufrags. Són monuments senzills, normalment formats per una làpida vertical coronada per una creu. La majoria estan envoltats per un mur de mitja alçada que els protegeix de possibles esllavissades de pedres. El cementiri mariner de Gruissan és, strictu sensu, un gran cenotafi perquè, en realitat, no hi ha ningú enterrat, ja que els morts que s'hi recorden mai han estat trobats: van morir al mar. En realitat, però, no deixa de ser un cementiri perquè encara manté una de les funcions principals d'un recinte funerari: és un indret per la memòria, per retre homenatge, i per recordar els familiars perduts.

La majoria dels 27 monuments del conjunt, que es reparteixen a banda i banda del camí, porten gravats el nom del difunt, la data de la mort i alguna referència a la tempesta o circumstàncies tràgiques del naufragi que va provocar la mort del mariner. Alguns porten gravades tristes paraules de desconsol per part de les famílies. El més antic data de 1844 i el més modern de 1925. Tot i que, possiblement, ens estendrem massa, ens sembla interessant deixar constància de cada un dels monuments.

Monument als pescadors de Gruissan que van morir l'any 1797

El camí s'inicia, a la banda dreta, amb un monument modern, inaugurat l'any 1994 i en forma de veles llatines, que porta gravat el nom dels 32 pescadors de Gruissan que van morir després d'una terrible tempesta el 28 de febrer de 1797 i que va engolir tres vaixells de la població, fet que va donar lloc a la processó per la Pasqua Granada a la qual fèiem referència anteriorment. A l'esquerra, dues cornamuses d'un vaixell ens indiquen el camí cap a l'ermita.

Monument dedicat a François Ambert

 A banda esquerra hi trobem el monument a Honoré Peroneille, capità, que va morir amb trenta-un anys a principis de 1860. Tot seguit hi ha erigida una làpida rectangular a la memòria de François Ambert, capità i comandant del paquebot Tadla, que va desaparèixer prop de Safí, ciutat costanera atlàntica del Marroc el 27 de març de 1928 a l'edat de 51 anys; la làpida finalitza amb les sigles P.P.L., abreviatures de “Priez pour Lui”. El següent cenotafi està dedicat a Louis Bonrepaux, mariner de Gruissan, que va morir a Hong-Kong l'any 1894.

Placa dedicada als desapareguts de tres submarins

El camí fa, en aquell moment, com una petita plaça, on s'hi ha situat una placa que els mariners de Gruissan van dedicar a les tripulacions de tres submarins desapareguts. Us transcrivim el contingut de la placa:

Les Marins de Gruissan / A la memoire des equipages des / sous-marins Sibylle-Minerve-Eurydice / disparus en mer 1952-1968-1970 / nous garderon leur souvenir et autres apres / nous et ainsi tant que le soleil se levera sur la mer.

El submarí La Sibylle, amb 48 homes a bord, va naufragar el 24 de setembre de 1952 entre Toló (fr. Toulon) i el cap Camarat mentre realitzava uns exercicis militars. El submarí La Minerve, que portava una tripulació de 52 homes, va naufragar el 27 de gener de 1968 al cap Sicié; es pensa que es troba a una profunditat d'entre 1000 i 2000 metres. I el darrer submarí, L'Eurydice, va naufragar, sembla ser a causa d'una col·lisió amb un vaixell, el 4 de març de 1970 al cap Camarat; portava una tripulació de 57 homes.

Monument a François Pech

El cenotafi següent és el del jove de 16 anys Deli Affre, que va naufragar al Golf [de Lleó] a finals de 1871. François Pech també va desaparèixer al Golf de Lleó, el 28 de desembre de 1874; era cap de tripulació. El seu monument conté el poètic epitafi que us reproduïm a continuació:

Sur la tombe du marin / ne fleurit pas la rose / il a pour souvenir / une allée d'arbres sombres / ou parmi les genéts / flottent de cheres ombres / ce sont les [...] camps / de la lune des roses.

Si es continua ascendint, el següent monument està dedicat a Crespo Baptiste, mort el 7 de gener de 1925 a Colombo, en ple Oceà Índic. Gairebé davant, s'hi troba el de Paul Noy, mort a Marsella el 7 de gener de 1900 amb 45 anys.

Quan el camí comença a ascendir amb més inclinació, els monuments es troben protegits per un mur de mitja alçada. A partir d'aquí, també comencem a trobar-ne de dobles, és a dir, dedicats a pare i fill, dos germans, oncle i nebot, fet que demostra que sovint s'enrolaven en una mateixa nau diversos membres d'una família. L'any 1860 van morir, en un naufragi prop de l'illa Ruzzoli, Joseph P. Simon Ambert, capità de 44 anys, i el seu fill Tiphis, de 18.

Cenotafi del capità Pons i del seu fill

El cenotafi següent, el del capità Pons i els seu fill, morts l'any 1846 a la costa de Sicília, incorpora l'expressió “corps et biens” a la inscripció. Aquesta expressió, que literalment es podria traduir per “cossos i béns”, s'aplica en el context mariner, quan un vaixell naufraga i no queda cap resta ni de la tripulació ni de la nau, és a dir, que es considera perdut totalment. Però el mateix cenotafi conté una segona làpida, per la qual podem saber que la família Pons va ser doblement tocada per la desgràcia ja que Joseph Pons, capità, i el seu fill, Joseph Werter, van morir prop de l'illa de Maó, és a dir, a Menorca, el 17 de gener de 1857.

El següent monument és el del capità i armador d'un bergantí, François Yché, que va morir amb el seu vaixell l'any 1852 a la costa d'Anglaterra després d'una terrible tempesta. Moltes de les inscripcions inclouen l'expressió “au long cours”, aquesta frase, en context mariner, es posava quan les naus navegaven per alta mar. El monument de Pierre Rouquette, mort a Philippeville el 1902 als 17 anys, i el de Theodore Rouquette, mort a Marsella l'any 1891 a l'edat de 42 anys inclou en aquest segon cas l'expressió “au long cours” i és un altre exemple que les desgràcies podien colpejar una mateixa família diverses vegades.

Continuem pujant i trobem el monument a Rival Leon, mort el 1897 a l'edat de 44 anys. El següent monument, dedicat a la memòria de Jean Baptiste Monier, mort a Beausejour el 1915 a l'edat de 22 anys, és un dels pocs que incorpora el símbol d'una àncora i que, a més, assenyala que és “mort pour la France”, expressió sobre la qual ja us en vam parlar en una anterior entrada.

El cenotafi següent està dedicat a tres membres d'una família que van morir en el mateix naufragi, a l'entrada del port de l'Havre: Jean Bte. Rouquette capità del bergantí Le Précurseur de 35 anys, el seu cunyat, de 45 anys, i el seu nebot de 14 anys. Us transcrivim l'epitafi a continuació:

Fils respectueux et soumis / époux tendre et bien-aimé / père chéri et infortuné / ami estimé, la mort t'a ravi / au printemps de tes jours / à l'affection de ceux / pour qui tu etais l'espoir / le bonheur, le soutien / et la sagesse / Priez pour le repos de son âme.

Una altra placa ens indica la data del naufragi, l'octubre de 1852, i el nom del cunyat i el nebot, Aristide Journés i Jean Bpte. Journés.

Un altre dels monuments correspon a la mort de dos germans l'any 1875 amb pocs mesos de diferència i el desconsol dels seus pares. Louis i en Hyacinthe Azibert moriren “misérablement en mer”.

Cenotafi dedicat a Maurice Gaubert (1874)

El següent cenotafi és de François Carbonel, capità, que va morir a Cagliari l'any 1862. Al seu costat, hi ha el de François Gibert, també capità, que va morir a Porto Prince el 5 de desembre de 1844. O el següent, el de Maurice Gaubert, també mort l'any 1874. O el del capità Gabriel Bonnot mort a Beirut el 7 de desembre de 1864. Ja gairebé arribant a l'ermita, trobarem el monument dedicat al capità del bergantí Saint-Pierre, Jean Pierre Rouquette, que va naufragar el 18 de desembre de 1866 prop de Siracusa. Tenia 43 anys. Un altre dels homes de mar “mort pour la patrie” és Leandre Barail, que va morir amb 30 anys el 18 de març de 1915 al cuirassat Bouvet a la zona de les Dardanelles. Poc més enllà el dedicat a Auguste Gimié, capità mort a l'Alger el 22 el 1846 a l'edat de 28 anys.

Cenotafi dedicat als Gasselin

Us reproduïm l'epitafi que porta el monument dedicat als Gasselin:

A la / memoire / des infortunés / Marcellenne Gasselin / épouse rachouagée / de 24 ans / Jean Baptiste Gasselin / agé de 16 ans. / Dieudonne Hippolyte / rachou, agé de 29 ans. / capitaine marin comman- / dant la gollette La Fille Exilée. / fraternellement unis ils partirent de Philippeville / Algérie le 17 7bre 1862 et / périrent corps et biens / dans la nuit du 13 du meme mois/

I ja a l'alçada de l'ermita, encara trobem un darrer monument, dedicat a Jules Mathieu Fournié, mort a bord del vaixell Roucou, el 5 de març de 1867 a 30 milles del cap de Spartivento. Fournié no va ser un nàufrag, va morir per un llamp.

Uns dels monuments al voral de la carretera

I per finalitzar, encara trobarem cinc monuments més al voral de la carretereta que porta a l'aparcament per pujar a l'ermita: Leandre Bouis, capità mort l'any 1863 a Síria; Leandre Azibert, desaparegut al mar el 15 de novembre de 1894, de 16 anys; el monument a Leonce Rival, mort l'any 1871; a Rose Locatellli, morta a Marsella l'any 1892 amb 15 anys i d'Agustí Locatelli, mort a Dakar l'any 1910, possiblement el pare de Rose; i el d'Alfred Affré, mort accidentalment l'any 1895 amb 19 anys.