El Cementiri dels sense nom de Viena (Friedhof der Namenlosen)



El riu Danubi recorre més de 2.600 quilòmetres i creua Europa, tot passant per Alemanya, Àustria, Eslovàquia, Hongria, Croàcia, Sèrbia, Bulgària, Romania i Ucraïna. A les vores del Danubi,  al seu pas per Viena, existeix el Cementiri dels sense nom (Friedhof der Namenlosen), que és un dels pocs dedicats a persones mortes en un riu. 

A Europa existeixen nombrosos cementiris dedicats a ofegats al mar, sobretot a les costes del Mar del Nord i a les illes properes i, fins i tot, existeixen cementiris sense ningú enterrat ja que els cossos mai han estat recuperats del mar, com el de Guissan (vegeu entrada al nostre bloc).  Malauradament, també avui en dia estan naixent cementiris dels sense nom, on s’enterren les persones que moren al mar buscant un món suposadament millor. El de Viena és peculiar perquè només hi ha enterrades persones que han mort en un riu. En trobem un cas similar a Berlin, tot i que des de fa anys ha esdevingut cementiri municipal. Ens referim al Friedhof Grunewald-Forst. 
Vista de la capella des de les tombes

Aproximadament al quilòmetre 1.918 del riu, existien antigament unes turbulències que provocaven que els cossos de les persones que es suïcidaven, s’ofegaven o eren víctimes d’una mort violenta a la ciutat de Viena quedessin encallats a l’alçada de la població l’Albern (avui un barri de Viena). Des de temps medievals, els pescadors i caçadors d’Albern eren qui habitualment els enterraven prop de la vora del riu, al mig del bosc. 
Friedhof der Namenlosen, gravat de Wilhelm Groegler (1886)
Entre 1840 i 1900 va existir un cementiri amb un total de 478 cossos enterrats, sovint sense cap cerimònia de comiat perquè la majoria eren suïcides. D’aquest recinte només en queda una creu ja que les successives ampliacions de la zona portuària van obligar a traslladar-ho l’any 2012-13. La primera enterrada va ser una dona però no se’n conserva cap registre ni arxiu. Tot i que va arribar a ser un cementiri amb tanca i porta, es va haver de refer diverses vegades a causa de les nombroses inundacions.  

El cementiri actual es va construir el 1900 en un espai més protegit que l’any 1935 va ser dotat d’un mur de tancament de pedra i on es va construir, en una elevació, una capella dedicada a la Resurrecció de Crist, que va ser restaurada l’any 1987. En aquest recinte s’hi troben enterrades 104 persones, de les quals només 43 (algunes fonts indiquen 61) s’han pogut identificar. Oficialment s’hi va enterrar fins l’any 1940, tot i que hi ha una làpida de l’any 1953. A partir del moment en què va entrar en desús, el cadàvers que apareixien i apareixen en l’actualitat són portats al Zentraldriedhof. En algunes de les làpides hi consta la causa de la mort: un accident de bicicleta, accidents durant la construcció del port, etc. Les tombes de les persones desconegudes estan assenyalades amb “Namenlos”, és a dir, “El sense nom”.


Aquest cementiri existeix encara gràcies a la persistència de la família Fuchs i, sobretot a l’avi, Joseph Fuchs, que va aconseguir dignificar-lo dotant-lo, per exemple, de velles creus de ferro del Zentralfriedhof (Cementiri Central de Viena), que, un cop pintades, van substituir les antigues creus de fusta de bedoll; o aconseguint taüts gratuïts fets pels fusters de les rodalies. Actualment, la tercera generació d’aquesta família també ha pres el compromís de cuidar voluntàriament el recinte.  Joseph Fuchs va cuidar del cementiri fins que va morir, l’any 1996. Per la seva tasca desinteressada, va ser condecorat amb la medalla d’or de la ciutat de Viena. A la façana de la capella hi trobarem una placa commemorativa en honor seu. També hi trobarem una placa de bronze amb el poema Friedhof der Namenlosen de Graf Wickenburg. 

Es celebra missa cada primer diumenge de mes. Però, sobretot, té rellevància la tarda del primer diumenge després de Tots Sants perquè des de fa molts anys els membres del club de pesca d’Albern van en processó al cementiri i deixen al mig del riu una barqueta votiva plena de flors amb la inscripció “A les víctimes del Danubi”. Cada any també hi posen un missatge en alemany, txec i hongarès demanant que si algú troba la barqueta encallada a la vora, que l’empenyi cap al centre del Danubi. 

Durant l’any, una sèrie de voluntaris i de donacions permeten el seu manteniment. Per exemple, per Nadal, institucions com la Bundesgärten (els jardins estatals) donen corones per guarnir les tombes.  Vam visitar-lo un dia plujós i fred de març però tot i així vam entrar en un recinte ple de color i de detalls ornamentals, en un cementiri “viu”. És un cementiri en desús fa més de seixanta anys però, en canvi, no s’ha abandonat. Podeu visitar el bloc del cementiri on trobareu totes les accions que s’hi van fent. 


Comentaris