Aquí descansa Nevares, un conte de Pere Calders




Aquí descansa Nevares és un dels contes de Pere Calders considerat de narrativa mexicana en el conjunt de l’obra calderiana pels estudiosos. Va ser publicat l'any 1967 a Barcelona i explica l'ocupació d'un ric cementiri pels habitants d'un barri de barraques de Mèxic DF. Les extremes condicions de vida i l'afany de superació porten un grup de gent a instal·lar-se dins els rics panteons, que els protegeixen de la pluja i el fred. Ho fan amb dignitat i respecte, però a la vegada amb un evident sentit pràctic. De fet, el recinte funerari ja formava part de la quotidianitat:

“Todas las mañanas, los niños y los viejos, a veces en compañía de una mujer joven y ociosa, se reunían a un lado de la calzada que llevaba al panteón, para ver pasar los sepelios”

L’Institut Ramon Llull va presentar una edició especial no venal d'aquest conte per a la 36a. Edició del Festival Internacional Cervantino 2008 celebrat a la ciutat de Guanajuato (Mèxic), al qual Catalunya n’era la convidada d’honor. L’edició, amb traducció al castellà de José M. Murià (2004), inclou el pròleg de Calders de la primera edició i una extensa introducció de Josep Bargalló, director de l'Institut Ramon Llull en aquell moment, titulada A propósito de Cataluña en Guanajuato y de los escritores catalanes en el exilio mexicano.

La història està basada en un fet real succeït al Panteón Francés de la Piedad, situat a l'antiga Hacienda de Santa Catarina del Arenal, més coneguda com la Condesa. Aquest recinte, nascut a mitjans del segle XIX, s'inspirà en el cementiri parisenc de Pere Lachaise. Però, potser, un dels exemples d'ocupació de recintes funeraris més conegut és La Ciutat dels Morts del Caire (Egipte), formada per un conjunt de cinc cementiris d'origen medieval, on hi viuen entre mig milió i dos milions de persones, segons la font, empesos per la misèria, la fam i el preus de la vivenda, sobretot des de la Guerra amb Israel de 1973 però hi ha famílies instal·lades des de fa més de seixanta anys. Algunes persones ocupen panteons amb el permís dels propietaris i d'altres paguen un lloguer als vigilants del recinte. Des del punt de vista de l'art funerari hi destaquen la madrassa-mausoleu del sultà Ibn Barquq (1411) i la mesquita de Qait-Bey (1474). Hi existeixen alguns comerços però no hi ha serveis bàsics i hi ha molta inseguretat, fins el punt que les autoritats van prohibir la visita turística de la zona. L’any 1992 vam tenir la sort de poder visitar el mausoleu del sultà Ibn Barquq, al bell mig de la Ciutat dels Morts i ja aleshores vam passar-hi furtivament.




Comentaris

Ksawery ha dit…
No coneixia aquest conte. A veure si puc llegir-lo.

Respecte a la ciutat dels morts del Cairo, me'n vaig quedar amb ganes de visitar-la quan vam estar, però era massa arriscat anar-hi pel nostre compte.
Lola ha dit…
Francament tan insuperable és Pere Calders com vosaltres dos.
Galderich ha dit…
El conte d'en Calders el vaig llegir ja fa molt de temps. L'haurem de rellegir perquè em va agradar molt!

Sobre el tema del Caire no hi he estat però tothom en parla molt bé! I del cementiri també ho havia sentit (i vist fotografies) però no sabia que hi hagués obres d'art islàmic com a refugi de sense sostre!
Realment, la vida en aquests països (malgrat la ironia que hi posa Calders) és molt dura.
Tempus fugit ha dit…
Me ha gustado mucho que hayais traído hoy al "señor Pere" fue vecino mío en su segunda residencia y sus cenizas están en monumento-columbario de ese pueblecito. Un día de estos las publicaré.
Salut!
BORO. ha dit…
Crec que llegire molt pronte eixa obra.
Pel demés sempre tan interassants.
SALUT.
Miquelet ha dit…
Quanta, quanta vida als cementiris... Bravo per remarcar el genial conte de Pere Calders!

Take care!

Entrades populars