Recinte funerari de la família Oudinot (Cementiri de Bar-Le-Duc, regió de Lorena, França)


Juliol de 2009

El recinte funerari de la família Oudinot està situat en un dels murs perimetrals del cementiri municipal de Sainte-Marguerite de Bar-Le-Duc (regió de Lorena, França).

El cementiri va ser creat l'any 1850 per traslladar-hi les restes dels antics enclavaments funeraris de la població, ja que la construcció de la via fèrria en forçava el canvi d'ubicació. En aquell moment, la capella funerària de la família Oudinot, construïda l'any 1810 estava situada a l'antic cementiri de l'església de Nôtre-Dame. L'any 1857, la vídua del Mariscal Oudinot va fer traslladar totes les tombes familiars al nou recinte de Sainte-Marguerite.

El personatge més important de la família va ser Nicolas-Charles Marie Oudinot de Reggio, que va néixer a Bar-Le-Duc el 27 d'abril de 1767. Era militar, comte, primer duc de Reggio, mariscal i pare de França. Va ser governador als Invalides. La seva primera esposa fou Charlotte Derlin, amb la qual tingué set fills (Marie-Louise, Victor, Caroline, Émilie, Auguste, Elisa, Stéphanie). En segones núpcies es casà amb Eugénie de Coucy, amb qui tingué quatre fills més (Louise-Marie, Caroline, Charles, Victor-Angélique). Morí l'any 1847 i, curiosament, no està enterrat aquí, sinó a Les Invalides de Paris.

Al recinte de Bar-Le-Duc, hi ha enterrats, entre d'altres, les dues esposes del mariscal i quatre fills. Està format per tres murs llisos, un dels quals correspon a la paret perimetral del cementiri i una façana amb forma de temple clàssic, on hi ha situada la porta d'entrada tancada amb una reixa. No té sostre. Al frontó hi destaquen les armes familiars i al costat de la porta un rellotges de sorre alats (símbol de la fugacitat de la vida) i unes torxes amb flama invertides (símbol de la mort). A l'interior, hi podem observar diverses làpides encastades als murs, les quals únicament contenen una senzilla inscripció sense cap decoració llevat d'una creu llatina a la part superior. Al terra, hi ha diverses sepultures de pedra, també austeres i sense decoració, excepte dues, situades a la part central, que porten una creu.

Comentaris

Galderich ha dit…
És curiós aquest recinte-panteó funerari. És el luxe de la sobrietat!
Ksawery ha dit…
¡Sois únicos encontrado estas pequeñas joyas!

Por otro lado, si que os cundió el viaje a Francia...
LEBLANSKY ha dit…
S'ha d'agrair aquest intent de less is more que, a nivell de cementiris, costa de trobar.
JFL ha dit…
Por fin una entrada vuestra. Últimamente no estáis muy activos. No obstante, como siempre la espera merece la pena. Como dice Ksawery sois únicos para encontrar joyas.
Un abrazo
Clidice ha dit…
sempre m'he preguntat per què si les tombes etrusques, per exemple, eren un devessall de colors, nosaltres ens entestem en aquesta grisor que tan oprimeix l'ànima.
Landahlauts ha dit…
Sí que es sobria. Y muy curioso el hecho de que no esté cubierta. Al menos a mi me lo parece...

Una salutació des de l'Andalucia
Tony Collbato ha dit…
Hem d'agrair la "inspiració" que ens ha donat l'entrada següent:
http://enceneu-els-llums.blogspot.com/2010/04/imitosi-1-imatges-de-pedra-i-de-silenci.html

Realment, és una tomba grisa i, gairebé, d'aquelles que passes de llarg però és ben cert que radera de cada tomba hi ha, com a mínim, la història d'una vida. Tot i així, encara no hem trobat ningú que hagi mort d'una ingesta d'olives salvatges.....


Salut
Sinuhe ha dit…
Vaya, un rinconcito muy cuco, casi que me gustan más estos recintos que los típicos mausoleos con cripta, tan lógebros y oscuros. Mucho mejor así, no hay color¡¡

Saludoss
Mar-Giverny ha dit…
Es muy curioso, es diferente. Me gusta esa austeridad a veces tan difícil de hallar.
petonets.
Castell de Mediona ha dit…
Sento el silenci d'aquest racó. Potser es el silenci que espero per les meves cendres.
Gràcies una vegada mes per la feina ben feta.
Salut