Cementiri de Barruera (Alta Ribagorça), amb uns altres ulls



Uns amics van visitar fa uns mesos les esglésies romàniques de la Vall de Boí, declarades Patrimoni Mundial per la Unesco, l'any 2000. Una d'aquestes precioses i úniques esglésies és la de Sant Feliu de Barruera, la qual té adossat el cementiri.

Barruera és cap del municipi de la Vall de Boí, des de 1996, i té poc més de dos-cents habitants. Està situat a la comarca de l'Alta Ribagorça, província de Lleida.

El cementiri, de forma irregular, està envoltat d'un paret de pedra seca no excessivament alta i s'hi accedeix per una petita porta de ferro sense arc d'entrada. Està format exclusivament per sepultures a terra, marcades de forma majoritària per creus de diferents materials, de ferro, de marbre o de pedra. Hi destacarem, també, làpides al mur.
És un recinte en perfecta simbiosi amb el magnífic entorn de la Vall i amb la senzillesa del romànic. El verd de l'herba i els colors de les flors silvestres que creixen entre les tombes són una altra mostra de la bellesa que posseeixen, gairebé sempre, les coses senzilles.

A l'atri de l'església hi trobem, encastada a la paret, una làpida de marbre blanc amb la inscripció següent:

Sepultura dels Pubills que en pau descansen

Per la tipografia emprada en la inscripció i l'estil decoratiu podria ser del segle XIX. El mot pubill, però, és el que més ens ha cridat l'atenció. Amb aquest mot podem trobar quatre accepcions: cognom; fill no hereu que es casava amb una pubilla; infants orfes; o infants menors d'edat o albats (criatura morta abans de tenir us de raó). La primera accepció quedaria descartada pel context en què es troba la tomba. Considerar que sigui un cognom tampoc seria correcte ja que en català el cognom Pubill és habitual però no en trobem mostres en plural (“Pubills”), com està escrit en aquesta làpida.
Sembla clar que la tomba de la qual us parlem era per a les criatures orfes de la població, o per als infants qui són de poca edat e no saben de consell (extret del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines). Antigament era freqüent enterrar els albats en tombes diferenciades o, fins i tot, en recintes específics. En tenim exemples al Cementiri de Torrero (Saragossa), o al Cementiri Vell d'Igualada. Sovint eren enterrats, també, als recintes anomenats civils. Per tant, la darrera accepció també seria possible.

Una altra característica d'aquesta làpida és l'us de la forma verbal en present d'indicatiu “descansen”, que podria significar constatació del fet, gairebé la certesa, del descans. Habitualment, en aquest context, s'utilitza la forma de present de subjuntiu “descansin”, com a expressió de desig.

Comentaris

Clidice ha dit…
m'encanten els cementiris pirinencs! hi he passat llargues estones :)
JFL ha dit…
La verdad es que no sabría con qu quedarme si con el precioso paisaje o la iglesia y cementerio. Es una mezcla perfecta. Me encantaron las fotos. Saludos
Galderich ha dit…
Jo crec que el nom dels Pubills fa referència als albats i nens petits morts en el poble, cosa normal en el s. XIX. Un emotiu homenatge.

El cementiri sense nínxols se'm estrany.
Carles Hernando ha dit…
En aquest cementiri he passat un munt de nits explicant històries i també tinc amics enterrats.
Lola ha dit…
Un detall interessant aquest que ens feu arribar, s'agraeix enormement l'explicació que en feu.
Landahlauts ha dit…
Preciosa la foto del cementerio con la iglesia detrás. Y muy interesante la lápida. También podría ser un síntoma de que es tumba para niños huérfanos el hecho de que no tiene fecha alguna, es intemporal. ¿O no?

Salutacions i bon cap de setmana!
Carlos ha dit…
Preciosa la estampa de ver la hierba verde sobre las tumbas. Imagen que hace ver que los cementerios no son sólo lugar de muerte
albert ha dit…
M'encanten aquests comentaris que feu sobre el meu poble. No puc aclarar-vos exactament què simbolitza la tomba que hi ha al porxo de l'esquerra, a l'entrada. Ara bé, hi havia una casa, la més potent del poble que era la del Pubill. Aquesta era la més potent i amb més propietats del poble. Va desaparèixer al XIX i l'herència es va repartir. Per això és possible que la tomba fos només dels fills morts de casa Pubill, o potser dels mateixos Pubill.

Albert