Monestir de Santa Maria de Vallbona III: laudes abacials de la sala capitular (Vallbona de les Monges, Conca de Barberà)


Laudes abacials de la Sala Capitular de Santa Maria de Vallbona

El Monestir de Santa Maria de Vallbona és el recinte monacal femení de l'Orde del Císter més important de Catalunya. Les primeres notícies ens parlen de grups mixts d'ermitans benedictins a principis del segle XII. Ben aviat, els monjos es traslladaren al Montsant i la comunitat femenina s'aixoplugà sota l'Orde del Císter. Una de les primeres abadesses, Òria Ramírez, provenia del monestir navarrès de Tulebras.

Les mostres d'art funerari i d'enterraments del monestir es troben en diferents zones del recinte: a la plaça de l'església, que era l'antic cementiri del monestir; al claustre, que conté cinc lloses sepulcrals corresponents a abadesses i un elevat nombre de petites làpides sense cap tret artístic distintiu; a la sala capitular, que conté dotze lloses abacials; al cor, on es conserven vint-i-una lloses d'abadesses; i a les naus de l'església, que contenen els sepulcres de Ferrer Alemany i de la seva esposa, Beatriu de Guimerà, de la Reina Violant d'Hongria, i de la seva filla Sança i algunes lloses sepulcrals. El conjunt sepulcral de les abadesses situat al cor i a la sala capitular és considerat un dels més importants d'època renaixentista i barroca de Catalunya, sobretot per la seva riquesa heràldica i iconogràfica. Durant la llarga història d'aquest monestir, del segle XII a l'actualitat, Vallbona ha tingut més de cinquanta abadesses, de les quals moltes provenien de famílies nobles, fet que ens ha permès contemplar aquesta riquesa heràldica, tot i que no és l'objectiu d'aquest blog l'estudi d'aquest tipus de símbols, i que ha permès, en molts casos, identificar les tombes.

Avui ens centrarem en les dotze lloses abacials de la sala capitular, que corresponen a les abadesses següents: Eliarda d'Anglesola, Elisenda de Copons, Alemanda d'Avinyó, Violant de Perellós, Maria Teresa Ribera, Estefania de Piquer, Elionor de Vilafranca, Geraldona d'Aleny, Joana de Vilafranca, Francina de Guimerà, Blanca de Caldes i Beatriu Desfar.
Laudes d'Eliarda d'Anglesola (esquerra) i d'Elisenda de Copons (dreta)

La llosa més propera a la porta de l'església és l'atribuïda a Eliarda d'Anglesola, abadessa entre els anys 1246 i 1258. Està representada en forma de figura jacent, esculpida en mig relleu, amb postura totalment frontal. És la tomba més antiga que s'ha conservat i la que conté més riquesa iconogràfica. L'abadessa subjecta, amb la mà esquerra, el llibre de la Regla benedictina, símbol de la seva missió doctrinal com a superiora del cenobi. La representació d'aquest distintiu no és habitual, malgrat tenir molta importància. Amb la mà dreta subjecta el bàcul, símbol de l'autoritat i la jurisdicció, que, per diferenciar-lo de l'episcopal, es guarneix amb un vel anomenat panisellus. Un altre dels trets de la figura és la corona que cenyeix com a símbol del seu poder espiritual i de la reialesa immaterial. Al costat esquerra de la figura hi veurem esculpits tres lliris, símbol de la puresa, i un angelet que subjecta una clau, símbol d'una cerimònia vallbonina anomenada el cabasset de les claus (cast. Cestito de las llaves), durant la qual la nova abadessa obria i tancava la porta del monestir acompanyada per les dues monges més ancianes com a representació del govern del monestir que se li estava lliurant amb el nomenament. A la part superior del cap hi trobarem un altre angelet. Els escuts heràldics, dels quals en trobem quatre representacions, estan situats a sobre les espatlles.

La làpida que té al costat pertany a l'abadessa Elisenda de Copons (govern entre 1340 i 1348) amb estàtua jacent de mig relleu vestida amb la cogulla monacal, amb bàcul entre les mans recolzat sobre l'espatlla dreta i els escuts de Copons i de Caldes situats als angles superiors i al centre de la part inferior. L'abadessa està dins d'un arcosoli lobulat. Artísticament, l'estil és més realista que la d'Eliarda d'Anglesola, d'estil molt més esquemàtic. Medeix 65 x 185 cm.

Lauda d'Alemanda d'Avinyó

La làpida següent, entre la d'Elisenda de Copons i la de Violant de Perellós, pertany a Alemanda d'Avinyó, abadessa entre 1328 i 1340. Observem aquí un model de làpida que s'anirà repetint en d'altres: desapareix la representació humana per donar tot el protagonisme a la simbologia heràldica i religiosa, concretada amb una sèrie d'escuts familiars i el bàcul abacial, que ocupa la part central. Tot el conjunt està encerclat per una sanefa dentada. La tomba medeix 64 x 190 cm.

Lauda de Violant de Perellós

La darrera làpida del grup de quatre més proper a la porta de l'església pertany a Violant de Perellós, abadessa per imposició del rei Alfons el Magnànim entre 1419 i 1422 ja que pertanyia a una important família d'almiralls propera a la cort reial. Violant era coneguda per la seva preparació intel·lectual. La tomba medeix 90 x 185 cm. Aquest cop, els escuts familiars estan a l'interior de cercles lobulats. El bàcul és presentat de forma gairebé esquemàtica, sense masses detalls.

Lauda de Maria Teresa Ribera
Aproximadament al centre de la sala capitular trobem dues tombes, la de l'abadessa Maria Teresa Ribera i la d'Estefania de Piquer. Maria Teresa Ribera fou abadessa entre 1847 i 1928, any de la seva mort. La seva família feu diverses donacions al monestir, entre les quals destaca la construcció de la capella de la Mare de Déu del Claustre. La seva tomba va ser realitzada per Josep Jover i Jover i medeix 81 x 250 cm. És l'única làpida de la sala que conté inscripció:
1847-1928
Sepultura de la M.I. Sra.
Dª Mª Teresa Ribera Sans
con altas dotes de
inteligencia y bondad
gobernó el monasterio
5 cuadrienios y 2 trienios
murió el 14 de
diciembre de 1928
Su sobrina Dª Carmen
Ribera le dedica el recuer-
do de esta lápida
A.E.R.I.P.

Aquesta làpida, la més moderna de la sala, ja no conté escuts familiars. La inscripció està encerclada i ocupa la part central de la làpida, ocultant parcialment el bàcul. La decoració és vegetal i es concentra a les cantonades.

Lauda d'Estefania de Riquer
Al seu costat reposa Estefania de Riquer, abadessa entre 1563 i 1576. La seva tomba medeix 78 x 250 cm. Tornem a trobar el mateix model: el bàcul, ornat amb el panisellus, aixopluga l'escut familiar. Una petita sanefa dentada és la única llicència decorativa. Tampoc hi consta cap inscripció.

Lauda de Geraldona d'Aleny
L'agrupació de làpides més gran de la sala capitular es troba tot just entrant del claustre ja que consta de sis làpides ordenades en dues fileres de tres. Si ens les mirem des de la porta, d'esquerra a dreta trobem les lloses de Beatriu Desfar, Blanca de Caldes, Francina de Guimerà; a la segon filera trobem Joana de Vilafranca, Geraldona d'Aleny i Elionor de Vilafranca.
Lauda de Beatriu Desfar

La làpida de Beatriu Desfar, abadessa entre 1446 i 1455, medeix 74 x 184 cm i és l'única de la sala que està gravada i no està en relleu. L'estructura és idèntica a la majoria de làpides de la sala: l'escut familiar i el bàcul. Observem, però, que la decoració del bàcul ja mostra trets del gòtic florit que caracteritzarà el segle XV. Les làpides de Francina de Guimerà, abadessa entre 1479 i 1503, i de Geraldona d'Aleny (govern 1401-1419) tenen les mateixes característiques que la de Beatriu Desfar però estan en relleu. Cal remarcar, però, que, per testimonis documentals que s'han conservat, se sap que originàriament la tomba de Geraldona d'Aleny estava situada dins l'església, prop de la pica d'aigua beneïda. La làpida d'Elionor de Vilafranca (govern entre 1537 i 1547) també es traslladà a aquesta sala ja que inicialment estava situada a la capella de Sant Cristòfol, construïda sota el seu mandat. Tan aquesta llosa com la de Joana de Vilafranca (govern entre 1547 i 1553) presenten unes característiques semblants.

Lauda de Blanca de Caldes

Blanca de Caldes fou abadessa des de 1422 a 1446. La seva làpida, esculpida en baix relleu, medeix 80 x 180 cm. Presenta unes característiques úniques en el conjunt sepulcral ja que el bàcul ha estat dividit en tres parts i només se'n mostra allò que apareix dins tres quadrats, on l'artista va poder resumir la simbologia imprescindible: el bàcul, el panicellus i el calders, símbol del seu llinatge.


Lauda de Joana de Vilafranca

Per a una completíssima informació sobre el monestir i les abadesses podeu consultar:

Piquer i Jover, Josep Joan. Abaciologi de Vallbona (1153-1977). Fundació d'Història i Art Roger de Belfort. Santes Creus, 1978.

Ferrer-Vives, Francesc d'Assis. Armorial de les Abadesses de Santa Maria de Vallbona. 1977
Cusó Serra, Marta. Un monestir cistercenc femení català durant el primer segle borbònic espanyol. Santa Maria de Vallbona (1701-1802). Tesis doctoral, 2009. Universitat Autònoma de Barcelona.
Lauda d'Elionor de Vilafranca

Comentaris

Galderich ha dit…
D'això se'n diu una informació exhaustiva sectorial d'un dels millors monestirs (femenins o masculins) de Catalunya.

M'agrada l'heràldica... però on hagi unes figures jacents com les primeres...
Clidice ha dit…
Excel·lent apunt, gràcies!
Ksawery ha dit…
Excelente documentación la que aportáis en la entrada. Siempre tan completa.

Lástima que no esté mejor iluminado el lugar.
APU ha dit…
Hola Amigos.
Este monasterio es un filón tiene tanta historía que da para varias entradas...
Y mira que no he podido visitarlo aún.. espero que sea pronto!!
Un abrazo
dapazzi ha dit…
ESTE BLOG ES UNA PASSADA¡¡¡¡
Mar-Giverny ha dit…
Simplemente genial. Estoy esperando la próxima.
Petonets!!

Entrades populars