El cementiri dels “aliénés” de Saint-Alban-sur-Limagnole (França) i el català Francesc Tosquelles

Entrada al cementiri
Fa un temps us vam parlar, en aquest mateix blog, del cementiri dels “oubliés” de Cadillac, una història desconeguda i terrible relacionada amb els soldats de la Primera Guerra Mundial i amb persones amb malalties mentals. Avui us portem la història d’un altre cementiri dels oblidats.

Saint-Alban-sur-Limagnole és una població francesa situada a la regió d’Occitània, amb prop de 1.500 habitants. Hi destaquen l’església dedicada a Saint Alban, romànica, i el castell d’origen medieval, on actualment hi ha l’oficina de turisme però que havia estat un important hospital psiquiàtric, que a causa d’un incendi va ser traslladat a noves construccions properes. Des de l’any 1990, aquest hospital s’anomena Centre Hospitalier François-Tosquelles
Postal antiga amb el castell de Saint-Alban (Font: Archives Départamentales de Lozère)
L’any 1821 el frare Tissot, que era metge i tenia experiència en malalties mentals, va comprar el castell per establir-hi un asil per a bojos (asile d’aliénés). Al cap de pocs anys, el centre va passar a mans públiques i va esdevenir centre psiquiàtric departamental ja que a França una llei de 1838 obligava l’existència d’aquest tipus de centre a cada departament. Aviat es va adquirir una granja propera per engrandir-ho ja que es començaren a rebre no només malalts del departament sinó també de la resta de França i d’Algèria. A principis del segle XX el centre tenia uns 600 interns.
Plànol antic de l'asil amb el cementiri a l'extrem superior dret (Font: Archives Départamentales de Lozère)
Els malalts van estar en unes condicions molt precàries gairebé un segle, fins que la doctora Masson, l’any 1933, va iniciar juntament amb d’altres metges, una transformació total de l’hospital per millorar la vida dels pacients i integrar-los a la societat que els envolta, eliminant físicament murs de tancament de l’hospital. Aquest centre és considerat un exemple de la psiquiatria moderna, gràcies, sobretot, a Francesc Tosquelles Llauradó (1912-1994), un psiquiatre de Reus i activista del POUM, que després de fugir del règim franquista i exiliar-se a França, va modernitzar i revolucionar el tractament de les malalties mentals i, sobretot, la vida dels malalts, que van tenir un paper clau en èpoques de guerra, ajudant a la població en tasques del camp. 
Esteles commemoratives
Durant la Segona Guerra Mundial aquest asil va acollir, guarir i amagar nombrosos membres de la Resistència, maquis, exiliats republicans espanyols, jueus i gent que fugia de l’ocupació nazi. L’any 1939 va rebre els malalts de la Seine i de l’Haut-Rhin, els hospitals dels quals van ser evacuats. També s’hi van refugiar intel·lectuals com Paul Éluard, Georges Sadoul o Tristan Tzara. A més, Tosquelles, juntament amb els doctors Balvet i Bonnafé, va promocionar el naixement de l’anomenat “Art brut” entre els interns.
Tomba dels pares i la tieta de Franscesc Tosquelles
El cementiri, situat en un dels extrems del recinte, va ser creat l’any 1880 i va estar en ús un segle, fins els anys 80 del segle XX. Algunes fonts indiquen que hi podrien estar enterrades entre 2000 i 3000 persones, entre malalts, religioses i personal que treballaven a l’hospital. Fins no fa gaires anys, els enterraments dels malalts es feien a terra marcats amb creus de fusta anònimes; en canvi els de les religioses estaven identificats. 
Algunes de les tombes que s'han conservat.
Actualment, totes les creus de fusta han desaparegut i s’han erigit una fossa coberta d’espígol al centre del recinte, i un tríptic de grans esteles de marbre negre, amb el poema de Paul Éluard “Le cimetière des fous”, que havia escrit durant la seva estada al sanatori. Les dues esteles laterals porten gravades una reproducció del dibuix original de Vuillamy que acompanyava la primera edició  del llibre “Souvenir de la Maison de Fou”, publicat l’any 1945. També s’hi conserven quatre tombes identificades amb nom i un sepultura moderna, amb les restes dels pares i de la tieta de Tosquelles, que van morir a Saint-Alban mentre ell n’era el director. És possible que, durant la guerra i l’ocupació nazi, s’hi enterressin sense identificar persones que havien estat amagades a l’asil.
Sepultura sense identificar
El recinte, de forma trapezoïdal, està enjardinat amb diferents tipus d’arbres i es troba ben cuidat. S’hi accedeix a través d’una petita avinguda de xiprers de mitja alçada i una porta de ferro amb dos pilars decorats.
Una altra sepultura identificada, situada tot just a l'entrada
Us reproduïm a continuació el poema d’Éluard que  hi ha al cementiri:

Ce cimetière enfanté par la lune
Entre deux vagues de ciel noir
Ce cimetière archipel de mémoire
Vit de vents fous et d’esprits en ruine

Trois cents tombeaux réglés de terre nue
Pour trois cents morts masqués de terre
Des croix sans nom corps du mystère
La terre éteinte et l’homme disparu

Les inconnus sont sortis de prison
Coiffés d’absence et déchaussés
N’ayant plus rien à espérer
Les inconnus sont morts dans la prison

Leur cimetière est un lieu sans raison.

Vista d'una part del recinte
Els Archives Départamentales de la Lozère i el propi hospital conserven un arxiu completíssim de la història del recinte i dels malalts des de mitjans del segle XIX aproximadament.
Estela que acompanya el poema.
Per saber-ne més:

ROCHET, Marion. La vie de l'hôpital psychiatrique de Saint-Alban-sur-Limagnole (Lozère) de septembre 1939 à mai 1945. Mémoire de maîtrise, histoire, Saint-Etienne, 1993; 145 p.

SIDOBRE, Florian. L'Hôpital de Saint-Alban-sur Limagnole de 1939 à 1945 : quand la psychiatrie fait de la résistance. Mémoire de maîtrise d'histoire, université Paul Valéry, Montpellier III, 1999, 135 p. + annexes p. 137-284.

TOSQUELLES (François), L'enseignement de la folie, Toulouse : Privat, 1992.

Podeu trobar una detallada història del recinte a http://psychiatriinfirmiere.free.fr/psychotherapie-institutionnelle/st-alban.htm



Comentaris