Monestir de Santa Maria de Vallbona V: laudes abacials del claustre (Vallbona de les Monges, Conca de Barberà)

Ala romànica del claustre

Sobre aquest monestir hem parlat, ja, de les laudes abacials situades al cor, del ric conjunt sepulcral de la sala capitular i de les tombes de Violant d'Hongria i de Ferrer d'Alemany i la seva esposa, Beatriu de Guimerà, a part dels sepulcres medievals situats a la plaça. Avui us parlarem de les tombes que conté el claustre, totes elles laudes sepulcrals situades al paviment.

El claustre de Vallbona de les Monges va ser erigit en diverses etapes perquè la comunitat no podia fer front a les despeses que representava la seva construcció. Aquest fet va marcar les seves característiques artístiques, ja que cada ala correspon a una època i un estil diferents. L'ala construïda al segle XII no conté cap enterrament, llevat d'una que hi ha a la cantonada; a l'ala del segle XIII tampoc en trobem cap mostra. En canvi, l'ala corresponent a l'època gòtica encara s'utilitza actualment per sepultar-hi les monges de la comunitat.

Detall del claustre
Pel què fa als personatges enterrats que conté, veurem una diferència essencial amb els que trobarem als claustres d'altres monestirs, com per exemple, Santes Creus o Poblet, que concentraven els enterraments de la noblesa vinculada amb el monestir. El claustre de Vallbona, en canvi, gairebé només conté tombes de la comunitat religiosa, que originàriament era enterrada a l'antic cementiri religiós situat a l'espai que avui és la plaça i que el monestir va cedir al poble al segle XVIII. Tot i així, resten documents escrits amb els noms de personatges nobles que volien ser enterrats, per testament, al monestir i, per tant, podria ser que antigament hi haguessin tombes de la noblesa al claustre però actualment no en queda cap resta identificable. L'ala nord del claustre conté les següents laudes abacials: Elisenda de Timor, Joaquima Preciado, M. Mercè Nogareda, Llúcia de Vallbona (priora) i Jerònima de Pons.

Lauda de l'abadessa Elisenda de Timor
Elisenda de Timor fou abadessa entre i270 a 1273. La seva làpida, que es converva en molt mal estat a causa de l'erosió, conté el bàcul i el panisellus d'abadessa i l'escut dels Timor al centre. És un altre exemple de la importància dels escuts familiars per una identificació correcta ja que no hi consta cap inscripció. Aquest escut, caracteritzat per un cèrvol, també es por trobar en una de les claus de volta d'aquesta ala del claustre.

Lauda de l'abadessa Joaquima Preciado i Vedruna

Al costat mateix d'aquesta lauda, hi ha la de l'abadessa, entre 1900 i 1904, Joaquima Preciado i Vedruna. Ambdues estan situades en un extrem de l'ala i en posició paral·lela al mur. Joaquima fou una de les impulsores de la construcció de la capella de la Mare de Déu del Claustre. La seva lauda únicament conté una creu, l'any de la mort i les inicials de nom i cognoms. Està en molt mal estat de conservació.

Lauda de l'abadessa Maria Mercè Nogareda

Maria Mercè Nogareda fou una abadessa del segle XX, gràcies a la qual, durant els conflictes de la Guerra Civil, es pogué salvar l'arxiu i d'altres objectes valuosos del monestir. La seva làpida amida 80x180cm. Va ser costejada pels seus nebots i realitzada en baix relleu pel dibuixant Joan B. Castro i l'escultor Jordi Pallàs. L'estil ha canviat completament en relació a les làpides que hem vist fins ara: la inscripció passa a tenir el protagonisme però en canvi el bàcul es redueix i se situa en un lateral. No hi ha escuts heràldics. A més, conte, com a elements decoratius, un Evangeli obert i un colom envoltat d'unes branques d'olivera, símbol de l'Esperit Sant. Està situada, aproximadament, al centre de l'ala i en posició perpendicular al mur. La inscripció diu:
La M. Rda. Domna / Ma. De las Mercedes / Nogareda y Espígol / Rigió esta abadía / durante 2 trienios / (1946/1952) y luego fue priora hasta su / tránsito que ocurrió / el 18 de agosto de 1961 / despues de haber / contribuido a ase+ / gurar la pervicencia / de la comunidad y la / restauración del monasterio / In pace quievit.

Lauda de la priora Llúcia de Vallbona i de Riglós

La lauda de la priora Llúcia de Vallbona i de Riglós, germana de l'abadessa Victòria, no porta bàcul perquè era priora, tot i que era el càrrec immediatament inferior a l'abadessa. Amida 76x182 i està molt gastada. Està situada en posició paral·lela al mur. La inscripció diu:
sepulta de Da. Lucía de Vallbona priora del present monestir. Morí a 17 d'agost [...].

Lauda de l'abadessa Jerónima de Pons

Jerònima de Pons Icart fou abadessa entre 1601 i 1603. Està enterrada al peu de l'escala que mena a l'església des del claustre pels seus conflictes amb les autoritats eclesiàstiques degut a la seva oposició a la imposició de la clausura per a les monges, decidida després del Concili de Trento. Va patir el procés anomenat "plet de clausura". La seva làpida es pot veure parcialment ja que la part superior queda tapada pel graó de l'escala. La part visible amida 77x129 cm. Artísticament és molt senzilla. Hi podem observar el bàcul, l'escut familiar i l'any de la seva mort.

Exemple laudes segle XIX i XX

A partir del segle XIX, aproximadament, les sepultures de la comunitat de Vallbona canviaran radicalment d'estil: es reduirà el seu tamany fins arribar a ser petites lloses del paviment del claustre i s'eliminarà qualsevol referència de nom, família o càrrec. La lauda només contindrà l'any de la mort, sense cap altre ornament ni tret diferenciador. La majoria de les sepultures són utilitzades diverses vegades, com ho demostra la inscripció de diversos anys en una mateixa lauda.

Sepulcre de Berenguera de Cardona situat, actualment, a la plaça del monestir
Segons alguns antics testimonis escrits, com la del cronista i monjo cistercenc Miguel-Ramón Zapater (1628-1674), la tomba de la vescomtessa Berenguera de Cardona, morta l'any 1211, estava situada originàriament al claustre. Posteriorment, va ser traslladada al cementiri del cenobi, concretament “a mano derecha, en saliendo de la misma iglesia, ay una tumba de piedra sobre cuatro columnas, con armas de Cardona y un castillo, sin duda de alguno de los muchos se mandaron sepultar en esta casa desta familia”. En desaparèixer el cementiri i convertir-se en plaça, les tombes foren reunides al mur de l'església. El sepulcre de Berenguera de Cardona ha estat identificat com el tercer des de l'esquerra.

Lauda de Bernat Veyà, de tipografia difícil d'interpretar.

Segons aquest mateix cronista, la capella de Sant Cristòfol, avui capella de la Mare de Déu del Claustre, contenia la sepultura de l'abadessa Eleonor de Vilafranca, morta el 7 de setembre de 1547. En una altra capella del claustre, hi tenien sepultura mossèn Joan Girona i una altra persona sense identificar. S'ha conservat la lauda de mossèn Bover, capellà de Sant Cristòfol, mort l'any 1545. Altres tombes del claustre són la de Bernat Veyà, veí de Montblanquet i fundador del benefici de la Mare de Deu del Claustre; i la de l'abadessa Gerarda de Cardona, morta l'any 1303, la lauda de la qual ha desaparegut.

PIQUER y JOVER, José. “El monasterio cisterciense de Vallbona: crónica de Miguel-Ramón Zapater”. Hispania Sacra, 29: 57/58 (1976). p. 417.