Monestir de Santa Maria de Vallbona IV: laudes abacials del cor de l'església (Vallbona de les Monges, Conca de Barberà)

Vista general del cor

Les laudes abacials del cor de del monestir de Santa Maria de Vallbona, juntament amb les situades a la sala capitular, són considerades el conjunt heràldic i sepulcral d'època renaixentista i barroca més ric de Catalunya. En concret, el cor contenia les vint-i-una sepultures següents, ordenades segons les dates del seu govern al monestir:
Segle XIII: Blanca d'Anglesola 1294-1328.
Segle XV:Violant de Sestorres 1468-1479.
Segle XVI: Arcàngela de Copons 1576-1601.
Segle XVII: Dorotea de Ferrer 1604-1626; Victòria de Vallbona 1626; Leocàdia de Ricart 1631-1657); Anna Maria de Sullar 1657-1658; M. Àngela de Sullar 1658-1662; Magdalena d'Areny 1662-1683; Maria de Borrell 1683-1701.
Segle XVIII: Maria de Llúria 1701; Anna M. De Castellví 1701-1711; Manuela de Cortiada 1716-1747; Caterina de Borràs 1747-1748; Agnès de Cortit 1748-1767; Maria Teresa de Riquer 1767-1802; Francesca de Sagrera priora 1777-1784
Segle XIX: Ignàsia de Castellví 1802-1806; Josepa de Moxó 1807-1811; Maria Lluïsa de Dalmau 1815-1853; Isabel de Gallart 1854-1872.

De tots aquests enterraments al cor de l'església de Santa Maria, únicament el d'Isabel de Gallart no té llosa i el de Francesca de Sagrera, que no fou abadessa sinó priora, té una llosa sense decoració. Les dinou làpides restants amiden una mitjana de 87,6 cm d'amplada i 194 cm de llargada. Les mesures són molt variables ja que oscil·len, pel què fa a l'amplada, entre els 60 cm de les abadesses Manuela de Cortiada i Blanca d'Anglesola i els 136 o 137 cm de Dorotea de Ferrer i de Maria de Llúria respectivament. Pel que fa a la llargada, les mides oscil·len entre els 170 cm de la lauda de Manuela de Cortiada, la llosa més petita del cor, i els 241 cm de la de Dorotea de Ferrer.

Les lloses, gairebé sense espai entre elles, ocupen gran part del cor com si fossin un catifa pètria i estan distribuïdes en, tot i que de forma irregular, en quatre fileres i vuit columnes. La distribució dins el cor és la següent:

Representació a escala de la situació de les làpides (ECF)

A continuació us detallem alguns dels trets representatius d'aquestes làpides, que, atès que comprenen un període molt ampli (del segle XII al XIX), permeten veure l'evolució artística i funerària del conjunt. Tot i que no totes les làpides contenen inscripció, fet que en facilita la identificació, totes han pogut ser reconegudes gràcies a la importància dels escuts heràldics i familiars. D'entre les que tenen inscripcions, en destacarem de dos tipus: les merament descriptives del nom, el càrrec i l'any de la mort, i les que es permeten certes llicències poètiques. La llengua tampoc és unitària ja que s'utilitza indistintament el català, el castellà i el llatí, i, fins i tot, en una mateixa inscripció es poden trobar barrejades dues d'elles; aquest fet és habitual, sobretot a partir del segle XVII aproximadament. A partir del segle XIX es generalitzà l'ús del castellà. La situació de la inscripció també és variable, així en trobem de perimetrals i en trobem d'incloses en cartel·les al centre o a la part inferior de la làpida.

Làpida de Victòria de Vallbona

A partir de l'abadessa Victòria de Vallbona i de Riglós (s. XVII) i fins el segle XIX, s'afegeix, al capdamunt dels escuts familiars, un casc de cavaller amb cimera mirant a l'esquerra, com a símbol del seu poder o jurisdicció terrenal. Alguns estudiosos afirmen que aquesta representació, del tot excepcional en tombes d'abadesses, podria tenir el mateix significat que el capel·lo i la mitra dels abats. La majoria d'estudis consideren Victòria de Vallbona la primera “abadessa cavalleresca”.

Algunes de les inscripcions que trobem són les següents:

Josepa de Moxó i de Francolí (segle XIX) morí exclaustrada a Vilanova i la Geltrú, tal com diu la inscripció de la seva lauda, envoltada per una sanefa d'inspiració clàssica:

Sepultura de la molt Ylustre Senyora Avadessa Da. Josepa de Moxó y de Franco-Li morí en Vilanova y Geltru a 19 de mars de 1811 y fou trasladada a esta sepultura a 28 abril de 1817 A.E.R.I.P.A.

Caterina de Borràs i de Carbonell (segle XVIII) fou nomenada a una edat molt avançada, 85 anys, fet que recull la seva lauda, on destacarem la sanefa, que ocupa una part important de la composició i que porta motius vegetals i florals. La inscripció de la seva llosa ens diu:

Sepultura de la molt Ile. Sra. Donya Catharina de Borràs y Carbo-nell fou elegi-da abadessa dia 18 de juny de 1747 y mori dia 4 de janer de 1748 de edat de 85 anys.

Làpida de Leocàdia de Ricart

La làpida de Leocàdia de Ricart (segle XVII) és un exemple d'inscripció perimetral i del protagonisme d'un escut heràldic omnipresent i decorat, que es barreja amb el panisellus i fragments del bàcul abacial. No hi ha casc. La inscripció és la següent:

Sepultura de la Illustre Doña Leocadia de Ricart Abadesa del Monestir de Vallbona Morí a 17 de 10bre. 1657

Us hem parlat ja dels trets cavallerescos a la tomba de Victòria de Vallbona i de Riglós (segle XVII) i, per tant, us indicarem únicament que la inscripció és perimetral i duu el text següent:

Sepultura de la illustre Dona Victòria de Vallbona Abadessa del present monestir. Morí a 8 de novembre de 1626

La inscripció de Manuela de Cortiada i de Pujalt (segle XVIII) és una de les dues completament en llatí:

Da. Emanuela de Cortiada et de Pujalt electa in abbatissam die 30 novembris anno Domini 1716. Obiit nonagenaria die 27 aprilis 1747

[traducció: Da. Manuela de Cortiada i de Pujalt, elegida abadessa el 30 de novembre de l'any del Senyor de 1716. Morí nonagenària el 27 d'abril de 1747].

Làpida d'Ignàsia de Castellví

La làpida, que conté una sanefa decorativa molt gruixuda, d'Ignàsia de Castellví (segle XIX) presenta una inscripció amb totes les paraules abreujades, fet que en dificulta la lectura, tot i així, alguns autors com Piquer i Jover ens transcriuen el següent:

Sepultura de la Muy Ilustre Sra. Abadesa Dª María Ignacia de Castellví y de Pontarró. Morí a 19 desembre 1806

Làpida de Maria de Borrell

La lauda de Maria de Borrell (segle XVII) presenta alguns trets a senyalar: dona preeminència a l'escut familiar, presidit per un casc mirant a la dreta i la voluta del bàcul també està mirant a la dreta. Aquest fet ha estat interpretat per alguns estudiosos com la representació de la pèrdua de la jurisdicció temporal per part del cenobi. Conté, a més, una gruixuda sanefa perimetral amb temes florals i vegetals. La inscripció té un caràcter marcadament poètic, que no és habitual a la resta de les làpides del cenobi:

Oy nace la tierna flor y oy su curso termina Muy Iltre. Doña María de Borrell por su Señor con vigilansia y amor muchos años governó y abadesa la eligió su vida muy ejemplar queriendo siempre llevar las religiosas a Dios. Obiit die 24 marsii eatatis 74

Làpides de M. Àngela de Sullar i d'Anna M. de Sullar en primer terme

La lauda de M. Àngela de Sullar (segle XVII) conté, vorejant tot el perímetre, la inscripció següent:

Sepultura de la Illustre Dona Maria Àngela de Sulla Abadessa de Vallbona. Morí a 3 de maig de 1662

I la d' Anna Maria de Sullar (segle XVII), que porta el mateix escut que la de la seva neboda, Maria Àngela de Sullar, que està situada al seu costat. I no se'n diferencia excessivament :

Sepultura de la Illustre Donana Maria de Sulla Abadessa del Monestir de Vallbona. Morí a 5 de desembre 1658

Magdalena d'Areny (segle XVII) ordenà la realització de les làpides de les seves tres predecessores (Leocàdia de Ricart, Anna Maria de Sullar i M. Àngela de Sullar) i de la seva, les quals foren esculpides, possiblement, pel mateix artista, fet que les ha dotat de gran similitud entre elles. L'escut central de la tomba no porta casc però està profusament decorat. La inscripció també és perimetral:

Sepultura de la molt Illustre Sª Dª Madalena de Areny y Toralla Abadessa de Vallbona. Morí als 15 de mars de 1683

La inscripció de la tomba de M. Teresa de Riquer, molt erosionada, està a la part inferior de la làpida i és la següent:

Sepultura de Dª Mª Teresa de Riquer Mu-rió dia 10 de enero de 1802 de edad de 89 [...] y abadesa [...] A.E.R.I.P.

A la làpida de M. Lluïsa de Dalmau tornem a trobar una inscripció en llatí. És un altre exemple de làpida d'estil barroc, amb una complicada sanefa perimetral i un escut profusament decorat. Destaca el casc cavalleresc :

Hic Jacet Ie. Abbatis Sa D. Aloysia de Dal-mau electa anno 1815 Obiit 14 Decemb. 1853 Etat. 79 cum vitam instituisset commu nem anno 1825

[traducció: Aquí reposa l'abadessa D. Lluïsa de Dalmau, elegida l'any 1815. Morí el 14 de desembre de 1853 a l'edat de 79 anys. Restablí la vida comunitària l'any 1825].

La lauda d'Anna M. De Castellví (segle XVIII) és un bon exemple de decoració barroca, amb sanefa floral i vegetal especialment rellevant. L'epitafi fa referència a les diferents dificultats en què es trobà l'abadessa durant el seu govern:

La hija de la noche y del Erebo
de Diana eclibsó el claro Phebo,
mas no escureció su negro manto
su vida exemplar, pues lo fue tanto
que de terribles males la porfia
jamás pudo ennublar su alegria.
O noble Castellví, bien por exemplo
servirá tu memoria este templo
pues en tí la religión y la virtud
igual floreció en vegés y juventud.
Obiit die 13 anno 1711.

Maria de Llúria governà durant pocs mesos de l'any 1701. La seva lauda és la més gran del monestir i una de les més decorades. Medeix 137x220 cm. La inscripció és un altre exemple de caràcter poètic i cavalleresc, diu:

Deo, Regi et Patrie Servire
Roger de Lluria es la que iace en este monumento en sangre y virtut portento muger de un siglo que fue pero yo mejor diré por su vida exemplar dexó tanto que admirar que en los extremos de honor no sabréis cual fue mayor si obedecer o mandar
Murió a 15 de iunio de 1701

La lauda d'Agnès de Cortit conté una sanefa igual a la de Maria de Llúria i, molt desgastada, la següent inscripció parcialment il·legible:

Sepultura de la Iltre. Senyora D. Ignès de Cortit i Colomina fou ellegida Abade-sa dia [...] [...] [...] y edat de 74 anys.

La tomba de Dorotea de Ferrer (segle XVII) és la que té uns trets més diferenciats de la resta de tombes del cor, ja que és l'única làpida de marbre negre i blanc. Les lletres romanes, en marbre negre, estan posades en forma de jeroglífic L'escut està gastat pel pas de les monges perquè, antigament, hi havia situat un faristol de lectura a sobre i, a més, està situada al centre del cor. És la inscripció funerària més antiga del monestir ja que la que posseeix la tomba de Violant de Sestorres no és llegible. El text és el següent:

Aquí vive aunque ia muerta la gran abadesa Dorotea Ferrer que fue de virtud la puerta y entraron muchas a ser esposas de gracia cierta. De 70 años murió. 23 fue abadesa 25 monjas vistió. Con religión y pureza la casa reedificó.

Làpida de Violant de Sestorres

Les làpides d'Isabel de Gallart (segle XIX), darrera abadessa vitalícia, de Violant Sestorres (segle XV) i d'Arcàngela de Copons (segle XVI) no contenen inscripcions o estan molt deteriorades.

Làpida de Blanca d'Anglesola i de M. Lluïsa Dalmau (al fons)

La tomba de Blanca d'Anglesola (segle XIII) és la més antiga que s'ha conservat al cor. La làpida, que se li ha atribuït però que també podria ser d'alguna altra abadessa de la família Anglesola, és l'única del cor en la que existeix la representació d'una figura jacent. No conté inscripcions. Tornem a trobar l'abadessa amb el llibre de la Regla de Sant Benet subjectat amb la mà esquerra i sobre el pit. La mà dreta subjecta el bàcul ornat, que mira cap a la esquerra. L'abadessa, amb els ulls tancats, vesteix l'hàbit i està en posició completament frontal. Està dins d'un arc gòtic. Trobem representacions de l'escut dels Anglesola als quatre marges. El realisme de la figura ha portat a considerar que es tracta d'una vera efigie, és a dir, d'un retrat.

En properes entrades us parlarem de les tombes abacials que encara resten al claustre de Santa Maria e Valbona.