Sepulcres a l’església parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges(Garraf)


2009

Sitges és un municipi costaner d’uns 27.000 habitants, situat a la comarca del Garraf. És conegut per importants mostres modernistes com el Cau Ferrat o el Maricel i per ser un important centre turístic. Posseeix un bell cementiri mariner, el de Sant Sebastià, del qual parlarem en una altra entrada. De fet, com ens indicava una amiga del blog en una anterior entrada el primer cementiri de Sitges estava davant de l’església parroquial, al Baluard, i a mitjans del segle XIX es va construir el cementiri de Sant Sebastià. Actualment, Sitges posseeix un altre cementiri modern.

Avui ens centrarem en les dues mostres d’art funerari medieval que hi ha a l’interior de l’església parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla, que forma una de les imatges més conegudes de Sitges, a tocar del mar. L’actual temple és del segle XVIII i conté importants mostres d’altars i retaules barrocs. Les dues tombes estan situades al lateral esquerre de la nau central, molt a prop de l’entrada principal: a mitja alçada de la paret hi trobem el sepulcre de Bernat de Fonollar i de la seva esposa, Blanca d’Abella. Immediatament a sota, gairebé a tocar del terra, hi trobem el de Galcerà de Ribes i Guillem de Pacs.

Bernat de Fonollar (1255?-1326) fou un important personatge català en època del rei Jaume II, durant el regnat del qual exercí el càrrec de vicegerent procurador general del principat de Catalunya. Així mateix fou senyor dels castells de Sitges, Capdàsens, Tortosa, la Riba, Selma i Tivissa i posseí nombroses quadres, com la de la Bisbal del Penedès. Morí abans que la seva segona esposa, Blanca d’Abella, a la qual deixà en usdefruit el Castell de Sitges. Sembla que ambdós moriren relativament joves. En ser un personatge molt rellevant de l’època, se n’ha conservat molta documentació, actualment dipositada principalment a l’Arxiu Diocesà de Barcelona i a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. El sarcòfag està format per una estàtua jacent de Bernat vestit de cavaller, amb cota de malles a la part superior. El vas funerari conté 28 escuts (16 de la casa Fonollar i 12 de la casa Abella) i una llarga inscripció en llatí a la part frontal, on es detallen, entre d’altres virtuts i gestes, els càrrecs del difunt. Està sostingut per mènsules.

El segon sarcògaf pertanyia a Galcerà de Ribes i Guillem de Pacs, senyors de diverses quadres del Penedès. El sarcòfag conté escuts nobiliaris i familiars, fins i tot a les mènsules que el sustenten. També conté una inscripció en llatí però, en canvi, no hi ha cap representació icònica

Articles o llibres interessants:

Sastre Tutusaus, Jacint. “Bans del cavaller Bernat de Fonollar com a Senyor de Sitges (1322-1326)”. Miscel·lània penedesenca Any: 1980 Vol.: 3. Text complet

Llorac i Santis, Salvador i Costa i Vila, Montserrat. “Els sarcòfags medievals del Penedès i el seu entorn”. Miscel·lània penedesenca . Any: 1995 Vol.: 19. Text complet.

Ríu, Manuel i Batlle i Gallart, Carme. “Castells, guaites, torres i fortaleses de la Catalunya medieval‎”. Acta Mediaevalia annex 3, 1987.326 pàgines. Departament d’Història Medieval, Universitat de Barcelona. Hi trobareu una descripció exhaustiva de l’inventari de béns al Castell de Sitges en morí Bernat de Fonollar.

Comentaris

KASHTANKA ha dit…
Hola, soy nueva por aquì, me encantan las fotos. Los cementerios siempre hacen màs interesante e inquietante el paseo. Tambien he visto que sacas fotos de la terreta. Ays! si no te importa, me pasaré por aquì màs a menudo...Saludets d'una Valenciana en Montréal!
Criticartt ha dit…
Molt bona entrada!!! i gràcies per esmentar el meu comentari.... ara espero amb moltes ganes una entrada sobre el cementiri de Sitges, amb les seves escultures, i també els panteons, com el d'Elies Rogent, centre d'una polémica patrimonial!!! Fins aviat
Landahlauts ha dit…
Un vaso funerario de esos, tan personalizado, supongo que tardarían tiempo en hacerlo. ¿Cómo lo harían? ¿tendrían antes el cuerpo en algún pudridero como el que tienen los reyes españoles en El Escorial? Lo digo porque esos vasos... muy herméticos no deben de ser.

Saludos!
Lola ha dit…
No, no eran herméticos y desprendían muchos gases y tufos desagradables, por éso cuando las iglesias casi ya no podían contener más sepulcros ni los eclesiásticos rezar o hacer misas periódicas por todas las almas que en ellas se encontraban, coincidiendo en el tiempo con pestes y enfermedades contagiosas se prohibió de manera explícita el enterramiento dentro de los templos para pasar a hacer los cementerios alrededor.
Tempus fugit ha dit…
Muy interesante y como siempre bien documentado.
Besos

Entrades populars