El Cementiri Protestant de Santander (Cantàbria)


Entrada al recinte
Santander i la seva zona d'influència ha estat, des del segle XVIII, un punt d'intercanvi comercial i industrial amb Anglaterra, Holanda i Alemanya, entre d'altres. Aquest fet va comportar que vinguessin, provinents d'aquests països, nombrosos enginyers, tècnics per a les fàbriques i professionals vinculats amb el comerç i el trànsit marítim, com va passar a Menorca, Tarragona, Cartagena, Màlaga, València, Bilbao, Donostia i moltes altres ciutats de l'Estat Espanyol i Portugal. A moltes d'aquestes poblacions també s'hi van instal·lar tropes militars.

Detall del mur perimetral i les pilastres d'entrada
Segons una documentació del segon terç del segle XVIII, conservada a la Biblioteca Municipal de Santander, els anglesos que morien (bàsicament soldats de les tropes concentrades a Santander) van ser enterrats en un petit recinte que existia al convent de Sant Francesc de la ciutat. La nombrosa comunitat britànica ben aviat va sol·licitar a l'Ajuntament la possibilitat d'adquirir terrenys per a la construcció d'un cementiri propi. El 23 de desembre de 1831 el consistori accepta la petició amb la condició de respectar la Real Orden Ministerial que existia sobre el tema i que obligava a que estiguessin tancats per murs alts, i que no hi hagués capella o temple amb culte ni públic ni privat. Tot i l'existència d'una demanada real, el cementiri no es construirà fins dècades després. Va existir una segona sol·licitud (novembre de 1835) per atendre les necessitats de les nombroses tropes britàniques que hi havia a la ciutat, que s'havien repartit per diversos espais, com el Monestir de Corbán, on eren enterrats en un recinte funerari massa petit i que fou des d'on va sortir aquesta petició. Es van fer enterraments en d'altres convents i recintes (Convento de Santa Cruz, Cementerio de San Román, etc.). Era tan gran la necessitat que l'any 1836 es va sol·licitar que es poguessin enterrar al Cementerio de San Fernando, on s'hi va erigir un monument, que després va ser traslladat al cementiri protestant. El de San Fernando era l'antic recinte funerari de Santander, que va ser substituït pel de Ciriego.


Placa de l'entrada
L'any 1861 el Consolat Britànic de la ciutat obre subscripcions per a la construcció d'un recinte protestant. L'any següent l'Ajuntament n'autoritzarà la construcció i el trasllat de restes des del Cementerio de San Fernando. El terreny, un cop passades les inspeccions necessàries, va ser adquirit l'any 1863. El primer enterrament es va fer l'any 1864. Se sap que, com a mínim fins l'any 1867, el recinte encara no disposava de murs que el tanquessin i que es continuava recollint diners a través de subscripcions. L'any 1870 es va finalitzar la primera fase de les obres, tot i que no va ser fins l'any 1912 que se'l va dotar de porta.

Segons els estatuts del Cementiri Protestant de Santander (1894), els propietaris i directors del recinte són els cònsols d'Alemanya, Gran Bretanya, Suècia, i Noruega, en nom dels seus respectius governs. D'aquest cementiri, sortosament, se n'ha conservat nombrosa documentació, bàsicament a l'Arxiu i a la Biblioteca municipals de Santander, i a l'Arxiu del Patronat que regeix el recinte, des de 1961 presidit pel Cònsol d'Alemanya.
La tomba posterior esquerra és la de la darrera persona enterrada al recinte
Del llibre de registre en podem extreure dades molt interessants : hi consten 128 enterraments des d'abril de 1864, data del sepeli de Jesse Stroud, de 44 anys, de nacionalitat britànica i inspector de ferrocarril, que va morir a Reinosa per causes naturals. La darrera persona enterrada va ser Madeleine d'Afne Lorch Racine, de 86 anys, de nacionalitat espanyola i professora d'idiomes, que va morir de mort natural a Santander el 10 de novembre de 1990. Hi ha enterrades persones de deu nacionalitats diferents : alemanya, americana, britànica, danesa, espanyola, francesa, holandesa, índia, noruega, i sueca. Molts d'ells amb professions relacionades amb la navegació marítima, el comerç o l'enginyeria.

En arribar-hi ens trobem davant un recinte de planta rectangular de petites dimensions envoltat d'una tanca de pedra de fins a 2 metres d'alçada. L'interior està enjardinat amb diverses espècies d'arbusts i d'arbres (principalment plataners i xiprers), que ofereixen una esplèndida ombra als visitants. Les sepultures estan repartides aleatòriament i sense direcció concreta pel recinte tot i que s'ha respectat certa distància entre elles, cosa que conforma un conjunt harmoniós. La porta d'entrada, que permet veure l'interior, està suportada per quatre pilastres coronades per volutes. A l'entrada s'hi ha col·locat una placa on consta “Cementerio Protestante Inglés, 1864”.
Sepultura de la Legió de Mariners Britànica
El monument més gran que hi ha és un monòlit de pedra erosionada en forma d'obelisc envoltat per quatre àncores de ferro. Es tracta de la fossa comuna (1835) amb les restes dels soldats de la Legió Britànica de Mariners traslladades des del Cementiri de Sant Fernando. La resta de sepultures es presenten en forma de làpides amb inscripcions, algunes d'elles coronades per creus llatines de pedra. No existeixen elements arquitectònics ni escultòrics rellevants.

Aquest cementiri, com tants d'altres, també va estar a punt de desaparèixer per falta de manteniment i pel seu estat d'abandonament; concretament, l'any 1996 es van fer gestions per traslladar-lo. L'any 2004 va se declarar Bé d'interès Cultural de Cantàbria pel seu valor històric.

Per saber-ne més


Camus, Matilde. Prolegómenos del Cementerio Protestante de Santander y su Evolución Histórica. Santander: Editorial Bedia, 1993.  

Comentaris

Anònim ha dit…
Què interessant! Vaig estar fa temps a Santander i no tenia ni idea de la seva existència.
Anònim ha dit…
Esta situado en el barrio de Cazoña , muy cerca de la facultad de medicina. Pasa desapercibido pues se encuentra tras unas torres de viviendas