Entrada al recinte |
Santander i la seva
zona d'influència ha estat, des del segle XVIII, un punt
d'intercanvi comercial i industrial amb Anglaterra, Holanda i
Alemanya, entre d'altres. Aquest fet va comportar que vinguessin,
provinents d'aquests països, nombrosos enginyers, tècnics per a les
fàbriques i professionals vinculats amb el comerç i el trànsit
marítim, com va passar a Menorca, Tarragona, Cartagena, Màlaga,
València, Bilbao, Donostia i moltes altres ciutats de l'Estat
Espanyol i Portugal. A moltes d'aquestes poblacions també s'hi van
instal·lar tropes militars.
Detall del mur perimetral i les pilastres d'entrada |
Segons una
documentació del segon terç del segle XVIII, conservada a la
Biblioteca Municipal de Santander, els anglesos que morien
(bàsicament soldats de les tropes concentrades a Santander) van ser
enterrats en un petit recinte que existia al convent de Sant Francesc
de la ciutat. La nombrosa comunitat britànica ben aviat va
sol·licitar a l'Ajuntament la possibilitat d'adquirir terrenys per a
la construcció d'un cementiri propi. El 23 de desembre de 1831 el
consistori accepta la petició amb la condició de respectar la Real
Orden Ministerial que existia sobre el tema i que obligava a que
estiguessin tancats per murs alts, i que no hi hagués capella o
temple amb culte ni públic ni privat. Tot i l'existència d'una
demanada real, el cementiri no es construirà fins dècades després.
Va existir una segona sol·licitud (novembre de 1835) per atendre les
necessitats de les nombroses tropes britàniques que hi havia a la
ciutat, que s'havien repartit per diversos espais, com el Monestir de
Corbán, on eren enterrats en un recinte funerari massa petit i que
fou des d'on va sortir aquesta petició. Es van fer enterraments en
d'altres convents i recintes (Convento de Santa Cruz, Cementerio de
San Román, etc.). Era tan gran la necessitat que l'any 1836 es va
sol·licitar que es poguessin enterrar al Cementerio de San Fernando,
on s'hi va erigir un monument, que després va ser traslladat al
cementiri protestant. El de San Fernando era l'antic recinte funerari
de Santander, que va ser substituït pel de Ciriego.
Placa de l'entrada |
La tomba posterior esquerra és la de la darrera persona enterrada al recinte |
Del llibre de
registre en podem extreure dades molt interessants : hi consten 128
enterraments des d'abril de 1864, data del sepeli de Jesse Stroud, de
44 anys, de nacionalitat britànica i inspector de ferrocarril, que
va morir a Reinosa per causes naturals. La darrera persona enterrada
va ser Madeleine d'Afne Lorch Racine, de 86 anys, de nacionalitat
espanyola i professora d'idiomes, que va morir de mort natural a
Santander el 10 de novembre de 1990. Hi ha enterrades persones de deu
nacionalitats diferents : alemanya, americana, britànica, danesa,
espanyola, francesa, holandesa, índia, noruega, i sueca. Molts
d'ells amb professions relacionades amb la navegació marítima, el
comerç o l'enginyeria.
En arribar-hi ens
trobem davant un recinte de planta rectangular de petites dimensions
envoltat d'una tanca de pedra de fins a 2 metres d'alçada.
L'interior està enjardinat amb diverses espècies d'arbusts i
d'arbres (principalment plataners i xiprers), que ofereixen una esplèndida ombra als visitants. Les
sepultures estan repartides aleatòriament i sense direcció concreta
pel recinte tot i que s'ha respectat certa distància entre elles,
cosa que conforma un conjunt harmoniós. La porta d'entrada, que
permet veure l'interior, està suportada per quatre pilastres
coronades per volutes. A l'entrada s'hi ha col·locat una placa on
consta “Cementerio Protestante Inglés, 1864”.
El monument més
gran que hi ha és un monòlit de pedra erosionada en forma d'obelisc
envoltat per quatre àncores de ferro. Es tracta de la fossa comuna
(1835) amb les restes dels soldats de la Legió Britànica de
Mariners traslladades des del Cementiri de Sant Fernando. La resta de
sepultures es presenten en forma de làpides amb inscripcions,
algunes d'elles coronades per creus llatines de pedra. No existeixen
elements arquitectònics ni escultòrics rellevants.
Sepultura de la Legió de Mariners Britànica |
Aquest cementiri,
com tants d'altres, també va estar a punt de desaparèixer per falta
de manteniment i pel seu estat d'abandonament; concretament, l'any
1996 es van fer gestions per traslladar-lo. L'any 2004 va se declarar
Bé d'interès Cultural de Cantàbria pel seu valor històric.
Per saber-ne més
Camus, Matilde.
Prolegómenos del Cementerio Protestante de Santander y su
Evolución Histórica. Santander: Editorial Bedia, 1993.
Comentaris